EL VULCANISME I LES SOCIETATS QUE HI CONVIUEN. DEL PARÍCUTIN A LA GARROTXA

Aquesta és la conferència amb què les Aules hem pogut tornar
a l’activitat, després de dos mesos de silenci.

Els que vivim des de fa temps a la Garrotxa i estimem i hem volgut conèixer bé els seus racons i el seu paisatge, n’hem sentit a parlar molt, de volcans. N’hem visitat, els hem vist com a tema de classe en escoles i instituts, conferències i xerrades ens n’han aclarit detalls relacionats amb la seva morfologia, el seu comportament, les causes i conseqüències de la seva presència dins l’entorn…

Tanmateix, la conferència que vàrem poder escoltar el passat dimecres 10 de març a les Aules va tenir alguna cosa de nou, d’insòlit: durant una mitja hora llarga, un documental creat a la zona de Mèxic, on el volcà Parícutin entrà en erupció l’any 1943, ens posà davant dels ulls, netament, sense cap filtre, la realitat humana del fenomen. Ens mostrà, a través dels records d’infantesa de persones ja molt grans, persones que en aquell moment vivien als pobles del voltant, el que “allò” va significar realment per a la gent del país, per a la població pagesa que vivia com podia conreant els camps i que, de sobte, començà a sentir sota els seus peus una remor creixent, procedent de dins la terra, i que, encara més de sobte, al cap de poques hores veié esclatar una rasa i va assistir a aquell devessall, primer de fum, després de lava i cendres, i de colors, i de núvols, que s’escamparen arreu. Va ser una mena de prodigi sense explicació, que ni els considerats més llegits i entesos de cada poble no sabien com podria acabar.

Era gent senzilla, ancians que vestien com ho havien fet sempre, i que s’enfrontaven a la càmera amb la bella riquesa –no sempre fàcil d’entendre- del seu dialecte, fet d’un castellà precari sobre un lèxic ancestral.

I tots, des de la seva memòria, de vegades contradictòria, rememoraven l’espant dels grans, que fugien dels pobles i que, atiats pels religiosos, se sentien pecadors i pensaven en penitències…; i la joia inconscient dels infants, que veien un joc en cada tremolor de terra, en cada esclat de llum en plena nit…; i la recança dels vells que, incapaços d’abandonar els seus “muertitos”, els anaven a treure de les tombes per transportar-ne les restes al lloc on establirien la nova llar…; i la mort del bestiar, que ja no va trobar més aigua allà on abans n’hi havia… Per a la gent d’avui, tot aquest testimoni de primera mà crec que té un interès social i antropològic de primera magnitud.

L’activitat del volcà va durar 9 anys, des de 1943 fins a 1952 i, malgrat tot, avui es pot constatar que no va ser cap càstig dels déus, ni va significar cap gran desastre per a la població: obligà a abandonar alguns pobles, sí, i canvià la morfologia del paisatge i els tipus de conreus; però no provocà cap víctima i, a ben curt termini, espavilà l’economia de la zona, generant-hi una creixent activitat turística, bàsicament d’origen nord-americà, que sembla que encara es manté.

Des d’un punt de vista científic, es pot dir que aquesta erupció del Parícutin va significar un pas importantíssim per als coneixements de vulcanologia: als anys 40-50 aquests ja estaven força avançats gràcies a nombrosos estudis previs i, a més, comptaven amb elements tècnics prou bons per captar, i mesurar i avaluar aquella realitat que, per primera vegada, hom tenia el privilegi de poder observar en viu, de ben a prop, gairebé a mesura que els rius de lava anaven avançant i quallant. Va ser, doncs, el punt de partida per a avenços i descobertes encara avui ben vigents.

Enllaç per veure el document, cliqueu aquí per poder-lo visualitzar

Acabat el documental, Llorenç Planagumà, que s’autodefiní com a olotí, geòleg i enamorat dels volcans (no sabem si exactament en aquest ordre), centrà la seva conferència en el vulcanisme de la zona que habitem -la Garrotxa i altres indrets propers-; un vulcanisme que mostrà com integrat en la línia que aniria des del nord de l’Àfrica central fins al nord-est d’Europa, i deixà clar que terratrèmols i volcans formen part de la dinàmica natural del planeta, una dinàmica a la qual els humans hem d’adaptar-nos, mirant de preveure i gestionar cada crisi de manera que se’n minimitzin els estralls.

Les seves explicacions prengueren com a referències exemples ben concrets i determinats -el Croscat i Santa Margarida, que es poden considerar dins una mateixa fase eruptiva, les cendres de la qual arribaren fins a la zona dels Arcs i fins a la Draga, de Banyoles; o el Montsacopa, que s’originà en època molt més reculada; o el con volcànic tapat per cendres del Monsacopa, que sembla ser la base del Puig del Roser…- i això el portà a centrar-se en la realitat del subsòl olotí actual, que ell coneix bé per haver-lo estudiat cada vegada que alguna obra de construcció o d’urbanisme li ha permès d’examinar, treure mostres i analitzar excavacions, rases i fossats.

A partir d’aquí, la xerrada es feu molt viva, en apropar-nos a la realitat més immediata -l’artigatge de terrenys extremament fèrtils, els conreus que hi són més rendibles, el turisme, les formes i la bellesa del paisatge…- i s’anà convertint en un donar resposta a preguntes i qüestions dels assistents, que van fer referència a temes i aspectes tan diferents com els tossols, els bufadors o els aiguamolls de la Moixina.

Va ser, doncs, una immersió de ple en tot allò que afecta, no només als volcans en si mateixos, sinó sobretot a les persones que hi conviuen i que els senten com a terra pròpia.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA SOBRE EL DOCTOR BADIA I MARGARIT A LES AULES DE DIFUSIÓ CULTURAL

El passat dimecres, dia 13 de gener, vingué a les Aules el poeta i lingüista Carles Duarte per  parlar del filòleg Antoni Maria Badia i Margarit, i ens presentà la seva biografia i el conjunt de la seva obra immensa,  sempre estretament lligada amb la filologia catalana i la reivindicació dels drets nacionals.

Badia i Margarit nasqué l’any 1920 en el si d’una família catalanista i culta, amb el pare profundament compromès amb la fe cristiana i amb la construcció del país, dins l’estela que llavors marcava el Noucentisme.

Alumne de la Mútua Escolar Blanquerna -hereva de la pedagogia de Maria Montessori i dirigida per Alexandre Galí-,  Badia rebé una sòlida formació, sempre en ambients catalanistes i creients, cosa que, temps a venir i ja en plena adolescència, el situà tan lluny dels revolucionaris del 19 de juliol del 36, com dels militars que s’havien alçat en armes contra la República.

Després de la guerra i de llicenciar-se, l’any 1943, en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, començà els seus treballs d’investigació i la seva feina com a docent, tant a la mateixa universitat com a l’Escola Virtèlia, la qual prengué, fins allà on era possible en plena dictadura, el relleu de l’antiga Escola Blanquerna pel que fa a estil pedagògic i a compromís amb el país.

A partir de 1948, la seva càtedra de Gramàtica Històrica de la Llengua Española a la Universitat de Barcelona li permeté impartir les primeres classes de Llengua Catalana que es donaren a la universitat en temps de dictadura, i li serví de plataforma per tirar endavant tot un seguit d’activitats dins l’àmbit lingüístic, en connexió amb altres filòlegs, tant catalans com d’un gran nombre d’universitats europees -Coïmbra, Heidelberg, Zuric, Munic …-.

Tot plegat, culminà, l’abril de 1953, en la celebració a Barcelona del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica, que tingué com a tema central el “Dominio lingüístico Catalán y las lenguas ibero-románicas y anglo-romànicas”; un tema que no cal dir que va ser fruit d’un intens treball previ portat a terme per Badia en els àmbits universitaris més diversos, i que significà un pas importantíssim en el reconeixement de la importància de la llengua catalana a nivell internacional.

El seu prestigi com a lingüista va créixer a mesura que anaven apareixent  els seus llibres -entre els quals cal destacar un dels títols més llegits i reeditats a l’època: Llengua i cultura als Països Catalans-, i  a mesura que avançaven les seves recerques, sobretot en els camps de la lingüística històrica i de la dialectologia.

Tot plegat el portà a presidir La “Société Linguistique Romane” i a  impartir classes com a professor convidat en nombroses universitats europees i americanes.

Després de la mort de Franco, va pronunciar la primera lliçó inaugural feta en català  al paraninf de la Universitat de Barcelona. I, entre 1978 i 1986, va ser-ne el primer rector elegit democràticament.

Mai no milità a cap partit polític, però mostrà sempre una coherència profunda en les seves postures de defensa de la llengua i del país, i són innombrables els càrrecs i les feines que desenvolupà en les institucions vinculades a la represa cultural de Catalunya després de la dictadura.  És per tot això que, cap al final de la seva vida, la societat catalana li oferí  les distincions més altes; i és també per això que aquest any ha volgut recordar-lo amb tot un seguit d’homenatges càlids i entranyables.

La seva casa de Sant Privat d’en Bas –cal Monjo-, on passà llargues temporades des dels anys 40, el vinculà profundament a la Garrotxa i fou escenari de moltes de les reunions i trobades que, amb el pas dels anys, el convertiren en una de les figures clau del coneixement i l’expansió del català dins el país i arreu del món.

Amb aquesta conferència, les Aules han volgut sumar-se als actes i homenatges programats dins l’Any Badia i Margarit, que el mateix conferenciant, senyor Duarte, ha comissariat i que es clourà el proper mes de febrer.

Enllaç audio conferència del senyor Duarte

A continuació, adjuntem el llistat de llibres que publicà al llarg de la seva vida, i que se sumen a les comunicacions i els articles que aportà a la premsa especialitzada catalana i europea.

I adjuntem també el llistat de premis i distincions que va rebre, a part dels nomenaments de “Doctor Honoris Causa” que li atorgaren les principals universitats internacionals i dels Països Catalans.

Publicacions

Premis i reconeixements

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONCERT DE NADAL A LES AULES

El passat dia 16 de desembre, els instrumentistes i professors Joan Josep Mayans i Eva Curtó,  van omplir  la sala del Casal Marià de música i poesia, en oferir-nos un concert centrat en el seu disc   A cal fuster hi ha novetat, que es va publicar i estrenar l’any 2014 a l’església de sant Feliu de Beuda.

 En el seu decurs, els assistents van poder gaudir de tot un seguit de poemes musicats, alguns d’origen tradicional i d’altres deguts a molts dels principals creadors catalans que han escrit en els dos últims segles, tal com podem observar en el programa:

El cant dels ocells  (tradicional)

Nadala  (Anònim anglès / Versió de Marià Manent)

Nadal 1974 / Presagis de Nadal  (Tomàs Garcés)

Nadal  (Joan Salvat-Papasseit)

Lo violí de Sant Francesc  (Jacint Verdaguer)

Els núvols de Nadal  (Joan Maragall)

Els tres Reis se separen  (Marià Villangómez)

Balada de Nadal per a cantar-la els pirates de la mar  (Josep Carner)

Rondalla del bou  (Marià Manent)

Nit de Nadal  (Guerau de Liost)

Borrissol d’àngel  (Pere Quart)

Si l’altra nit jo cavalcava al ras  (Josep Vicenç Foix)

Ho sap tothom, i és profecia  (Josep Vicenç Foix)

Ball rodó disposen  (tradicional)

La vetllada va resultar plaent i molt íntima, d’una gran bellesa i harmonia,  i va servir per recordar que, malgrat tot el que ens està condicionant en aquests temps que ens toca viure, la sensibilitat i l’alè del Nadal, la bona música i les paraules dels poetes ocupen sempre un lloc important, i desperten en cadascú de nosaltres ressorts potser amagats, que inviten a viure les festes de manera serena, dolça i continguda.

El concert  va ser el comiat perfecte per  a aquest 2020 estranyíssim, i per desitjar-nos a tots unes bones festes, i un 2021 que esperem que ens resulti una mica més  tranquil i plàcid.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONCERT DE NADAL

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

NADALA

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

RAIMON PANNIKAR, UN CATALÀ UNIVERSAL, una conferència per no oblidar

El passat dia 28, Jaume Angelats i Morató, doctor en Teologia, llicenciat en Ciències Bíbliques i  Psicologia i patró de la fundació Vivarium Raimon Pannikar , va oferir al públic de les Aules una conferència  sobre aquesta figura que ell tractà personalment, ja des d’abans que s’instal·lés a Tavertet,  i que conegué  en profunditat; tota la profunditat que li permeté el fet d’haver escrit la versió catalana de gran part dels Diaris íntims on Pannikar, amb les inevitables llacunes temporals d’uns escrits d’aquest tipus,  anà deixant constància de les seves vivències des de l’adolescència fins a pràcticament la seva mort.

Angelats ens mostrà un Raimon Pannikar tan clarivident com polièdric; erudit, carismàtic, profund, agosarat …; un Pannikar que, amb les seves llums i les seves ombres –inevitables en tot ésser humà-,  ha deixat al món un llegat intel·lectual de valor inestimable,  basat en tot un cúmul de conceptes que en el seu moment resultaren immensament innovadors i que avui encara ens resulten de plena actualitat, perquè en pocs casos han estat plenament assumits per la societat i per les instàncies religioses, intel·lectuals i polítiques diverses a les quals d’alguna manera ell apel·lava.

La conferència s’articulà a partir d’un recorregut inicial pels fets més significatius que marcaren la seva biografia: el seu naixement en una llar de la burgesia barcelonina, fill de pare hindú i mare catalana; l’atracció que sentí des de molt jove pels aspectes espirituals de la vida;  l’ordenació com a capellà, l’any 1946, dins l’àmbit de l’incipient Opus Dei, d’esperit marcadament innovador en els seus inicis; el  viatge a l’Índia, l’any 1954, a la recerca de l’espiritualitat i les arrels culturals i ètiques  del pare;  i,  en un contrast que no deixà de provocar-li una certa crisi existencial, la docència i la projecció social en una prestigiosa  universitat de Califòrnia i en tot un món de conferències, publicacions, congressos …

A partir de tot aquest cúmul de vivències,  el conferenciant anà mostrant el perfil  d’un  intel·lectual potentíssim –doctor en Química, en Filosofia, en Teologia- que, al llarg del seu periple  vital, mantingué sempre una actitud oberta al màxim, d’aprenentatge constant: de  noves cultures, de noves formes d’espiritualitat, dels textos fundacionals de l’Hinduisme i el Budisme, de persones que conegué i que  marcaren el seu pensament, sempre racional, amb la raó estretament lligada a l’espiritualitat.

Aquesta és també  l’època en què començà a produir els seus textos més reconeguts, i en què afirmà:  “Escric per viure de manera més conscient, per trobar l’esperit, la presència de Déu en la vida”, amb una aportació clau: la de donar una importància essencial a la raó en el tractament de temes espirituals.

Quan, als anys 80, torna a Catalunya i s’instal·la a Tavertet, comenta el seu recorregut existencial, tan ple de paradoxes com d’honestedat i de profunda coherència, dient:  “Me’n vaig anar cristià,  em vaig descobrir hindú,  em vaig fer budista i he tornat sense deixar de ser cristià”. 

A partir d’aquí, el diàleg interreligiós i intercultural passa a ser una de les claus essencials del seu pensament:  davant dels reptes que ens posa al davant el món actual, per a Pannikar cal una fecundació mútua entre cultures,  una recerca de connexió entre postures aparentment tan diverses  -però molt properes en la seva essència-  com les del Papa Francesc  (molt en sintonia amb Francesc d’Assís),  de  Martin Luther King,  de Mahatma Gandhi …

És tot aquest univers d’idees i concepcions entrellaçades del món, l’espiritualitat i la vida,  el que li permet de proposar conceptes tan nous i fins a cert punt pertorbadors com el d’ecosofia, que ens parla de la saviesa de la Terra, del medi ambient, davant dels quals cal una actitud d’aprenentatge, de contemplació, d’immersió en la natura …,  o de dimensió cosmoteàndrica, en què, des d’una mirada transcendent de la vida,  la humanitat es fon amb Déu i amb el cosmos.  Ens parla també de la necessitat de tendir a una adualitat,  que ens faci abandonar les postures maniquees (o blanc, o negre, …) per decantar-nos cap a actituds integradores.  I d’una tempieternitat, perquè  des del seu punt de vista el temps d’ara mateix és ja vida eterna i, per tant, cal viure’l en plenitud.   Es tracta, en definitiva, de buscar el diàleg entre totes les cultures i l’íntima unió del cosmos, la idea de déu, l’humanisme i el  culte a la natura, en una recerca de l’harmonia que ha de donar sentit a la vida i a la mort.

Per acabar, penso que estarà bé citar alguns fragments del seu text  Tres exemples de santedat: Clara, Joan de la Creu i Teresa d’Àvila, publicat l’any 1957, on diu:

 

Mira…

Pensa …

Contempla …

 

Obriu els ulls de bat a bat

i busqueu per tot arreu!

 

Primer, mira, escolta, veu, sent: sense cura de la vida dels sentits, sense una relació més que fraternal amb tot el món material (…)  no es pot tenir una vida plenament humana. Qui no és un enamorat de la natura, qui no és sensible a la bellesa, no podrà gaudir i aleshores tot esdevindrà una espècie d’abstracció o de paraules buides. Mira, enamora’t de les coses belles, de les flors, de tot; mira entorn teu, no tinguis por de res.

Segon, considera, pensa, medita: cal veure l’altra cara de la realitat, que no es copsa amb els sentits però que es descobreix amb la ment i amb l’intel·lecte. (…)    No podem ser lliures si no pensem pel nostre compte, i no podem pensar si no deixem al pensament aquell espai necessari per a la digestió que és la meditació.

Tercer, atura’t, fes silenci, escolta, contempla: (…)  Tots som cridats a la contemplació. Per arribar-hi cadascú ha d’omplir del tot la pròpia sensibilitat i intel·ligència i després deixar-se fer, deixar-se anar, saber acceptar.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

TALLER DE JOCS I ENTRETENIMENTS PER PENSAR A LES AULES

El passat dimecres  21 d’octubre,  les Aules de difusió cultural  van acollir la segona edició del  TALLER DE JOCS I ENTRETENIMENTS PER PENSAR, dirigit per Gabriel Plana, catedràtic jubilat de Matemàtiques a secundària.

L’activitat  posà a l’abast dels assistents tota una sèrie de curiositats i enigmes entretinguts i de resolució senzilla, pensats per passar una bona estona rumiant i utilitzant aquella lògica matemàtica, que tots tenim, però que sovint sentim com si ens estigués quedant una mica rovellada.

I per tal que tots els membres de les Aules puguem posar-nos a prova, a continuació trobareu l’enllaç d’una reproducció del quadernet que vàrem utilitzar al llarg de la sessió.  Veureu que al final hi ha les solucions de cada exercici, però no en feu cas: només hi són per si de cas. Segur que a ningú no li faran cap mena de falta.

Per obrir el quadernet del TALLER DE JOCS I ENTRETENIMENTS PER PENSAR cliqueu aquí

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

PERE BRUNET OBRE EL NOU CURS A LES AULES

El passat dimecres, 7 d’octubre,  les Aules d’Olot van posar-se de nou en marxa, després del llarg confinament de la primavera passada, i de l’estiu, i de tot un munt d’incerteses que al llarg de la tardor es van acabar anar resolent  una rere l’altra.

La conferència inaugural es va ubicar, com totes les que tenim programades per a la resta del curs, a la sala d’actes del Casal Marià -més gran i airejada i, per tant, més segura que la que havíem utilitzat en els cursos anteriors-,  i estigué marcada per totes les mesures sanitàries que imposa la situació actual.  I retrobar-nos-hi va ser un plaer, tant pel que suposava de retorn a una normalitat de relació personal i humana -que ja enyoràvem-, com per la conferència en si mateixa, prometedora ja des del seu títol.

Ens l’oferí  el senyor Pere Brunet,  enginyer, catedràtic jubilat de la UPC  i investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, amb un llarg curriculum de publicacions  i de premis  que el vinculen a les més prestigioses instàncies internacionals lligades a la investigació científica i al compromís amb un món més just, equilibrat i equitatiu.

 

A partir del títol  Límits, Ciència i Pau, el conferenciant  anà resseguint els estralls a què el mal ús  que s’ha fet  de l’aliança entre la política, determinats avenços  tecnològics, el militarisme i l’economia financera ha anat sotmetent la gent d’arreu, manipulant el seu pensament, coartant la seva llibertat i fent malbé la idea mateixa de democràcia, per tal d’afavorir els interessos més espuris.

Amb una colla d’exemples, trets de la realitat més immediata i del dia a dia que ens mostren  els mitjans  -manipulació de campanyes electorals, fraus jurídics i econòmics, abusos de poder, manipulació sistemàtica de les nostres dades …-,  el seu discurs anà portant els assistents a  adonar-se de la necessitat imperiosa  i urgent d’un canvi de plantejaments i d’actituds a tots nivells.

Per a Pere Brunet, ens cal ser  molt crítics amb els poders que regeixen les nostres vides,o que volen dominar-les, i absolutament escèptics amb els seus missatges.  Tal com adverteix Emilio Lledó en un text publicat el 29 de març de 1920,

 “El ciutadà ha de ser capaç de plantejar-se els interrogants propis d’una ment lliure: qui ens diu la veritat? qui ens enganya? qui ens vol manipular?”

Segons Brunet, ens cal  tenir un bon coneixement dels límits a què estem sotmesos com a persones, i dels que regeixen la societat i el món que ens envolta, en el moment de valorar i   d’ enfrontar-nos a tot el que ens arriba, perquè

La consciència dels límits és un dels mecanismes que ens pot acostar èticament a la tolerància i a la construcció de la pau i d’un món més just

(Rita Levy-Montalcini)

I també és essencial que tots actuem guiant-nos per la mesura i l’esperit crític, i busquem  els equilibris que han de permetre que tots els habitants del planeta visquin amb dignitat, tot preservant la natura i el medi ambient .

Per això cal defugir les actituds de fe cega en tot allò que ens arriba a través de pantalles diverses. Perquè, al capdavall, Internet,  les xarxes i tot el que porten associat  són només eines;  eines que en determinats moments ens poden ser  -i ens són- molt útils, però que cal mirar amb serenitat i calma, amb actitud escèptica i esperit crític, per poder pensar, valorar, pair … tot el que aboquen sobre les nostres ments, estant atents a qui diu què i, sobretot, amb quina intenció ho diu.

Un cop acabada la conferència,  que va tenir una amplitud conceptual i una complexitat molt considerables, aquest podria ser un resum final de les principals idees que hi varen ser  exposades:

  • Cal que tothom prengui consciència dels límits que determinen el  nostre propi cos, la nostra vida,  el planeta,  la gent que habita al món,  la riquesa,  les emissions, la natura, l’energia…
  • Cal tenir present sempre la importància de la mesura: de tot i en tot.
  • Cal contemplar els mites i els relats interessats amb escepticisme, fent-se en tot moment  les preguntes clau i pertinents.
  • Cal treballar per aconseguir una regulació global, basada en la dignitat de totes les persones.
  • Cal mirar amb cautela idees com la de “Big Data” i la privacitat, i treballar per preservar els drets de tots i els límits que mai no haurien de ser traspassats.
  • Cal tenir present que la consciencia de la pròpia limitació́ és incompatible amb l’afany d’acumular, amb la violència i amb la pràctica de la guerra.
  • L’actitud científica pot ajudar-nos a construir una pau positiva.

Podeu baixar-vos la presentació de la xerrada clicant l’enllaç Xerrada Límits, Ciència i Pau

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AVÍS A TOTS ELS SOCIS

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Comunicat 4 (4 de juny)

A TOTES LES SÒCIES I ELS SOCIS I DE LES AULES

Avui és el dia en què havíem previst celebrar

l’ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS i el COMIAT DEL CURS 2019 – 2020

i, entre altres coses, havíem d’anar a l’Auditori de Barcelona per commemorar  l’Any Beethoven (250 anys del naixement del compositor alemany) i escoltar les seves simfonies nº 6ª, coneguda  com la Simfonia Pastoral, de caràcter íntim i tranquil, i nº 7ª, valorada sobretot pel seu ritme i el seu lirisme.

 Com que fer això ara mateix no és possible, aprofitem aquest últim comunicat del curs per oferir-vos uns enllaços que us permetran gaudir d’aquestes dues grans obres des de casa:

Simfonia nº 6ª  https://youtu.be/aW-7CqxhnAQ

i Simfonia nº 7ª https://youtu.be/W5NsPOgyALI

……

A més, avui, 4 de juny, fa 50 anys que morí el poeta Josep Carner, i les lectores i lectors de la V Tarda de Poesia hem previst recordar-lo amb la lectura d’uns quants poemes del seu llibre

Els  fruits  saborosos,

poemes que us recomanem vivament i que podreu llegir i  escoltar clicant  a:

https://youtu.be/cVfQ_EM21KQ

Finalment, us recordem també que aquest blog de les Aules us pot ser una molt bona companyia durant l’estiu, ja que hi podreu trobar les cròniques de les conferències i activitats d’aquest i dels últims cursos, així com les memòries de cada any.

Rebeu tot el nostre afecte i l’estimació més sincera, a l’espera que, si la situació sanitària ho permet, ens puguem retrobar el 30 de setembre per a la celebració de

l’ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS corresponent al curs 2019-2020

i la PRESENTACIÓ DEL NOU CURS 2020-2021

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari