SORTIDA AL MUSEU PICASSO I HITS

Anuncis
Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

LA DESCOBERTA DE JOSEP BERGA I BOADA

El passat 24 d’octubre, l’activitat de les Aules es va traslladar al Museu Comarcal per tal de, en primer lloc, sentir una xerrada sobre l’artista Josep Berga i Boada i, a continuació, fer una passejada per l’exposició que aquesta tardor està instal.lada a la Sala Oberta.  I cal dir que, per a la majoria dels assistents, va ser tota una descoberta.

El conductor de l’activitat, Javi Palomo, comissari de l’exposició  i molt bon coneixedor de l’artista, des del primer moment es va allunyar al màxim del que seria una conferència convencional, per mostrar tota la complexitat del caràcter d’aquest personatge polièdric, que va néixer a Olot, fill de Josep Berga i Boix però a anys llum de la prestigiosa i respectada figura paterna, i que va viure sempre al límit, ple de contradiccions, en conflicte permanent amb la societat, amb tot el que fossin normes i convencions i, en darrer terme, amb ell mateix.

 

La xerrada se centrà bàsicament en la seva personalitat rebel i inestable: es formà dins el que podríem anomenar “l’escola olotina”, però la rebutjà de pla; va inscriure la seva obra en els principis del Modernisme, però més tard va renegar del moviment; va treballar en escoles i entitats creades per la Mancomunitat, i sempre n’acabà expulsat, incapaç de cenyir-se als seus principis;  formà una família i la reflectí en molts dels seus quadres, però a la vida real va ser incapaç de viure-hi d’acord amb els criteris socials propis de l’època; el seu estil desordenat de vida el va situar al marge de la societat olotina benpensant i dels seus cercles culturals i artístics, però ell mai no va trencar del tot la seva relació amb la ciutat, i en determinats moments reclamà l’atenció dels seus mitjans envers la seva obra …

Potser és per tot això que a Olot mai no se’l  valorà especialment, ni es parlà gaire de la seva obra, sobretot a partir de la presa del poder polític per part de les forces més conservadores. I quan morí, víctima entre altres coses de l’alcoholisme, l’any 1923, el seu nom i tota la seva producció van quedar pràcticament oblidats dins els àmbits artístics del país.

I tanmateix, avui, gràcies a les investigacions recents encetades per estudiosos com el mateix Javi Palomo, sabem que moltes de les peces que va produir tenen un interès innegable.

Això és el que vàrem poder constatar en visitar l’exposició, on, a grans trets, va fer-se evident que un dels seus temes més recurrents, i també un dels més habituals dins el Modernisme,  és la figura de la dona, mostrada en els seus registres més diversos: des de les dones de la família fins a figures extretes de les grans obres teatrals de l’època; des de nenes de casa bona fins a pageses o pastores; des de dames ben vestides fins a prostitutes, el món de les quals ell coneixia bé.

I un altre tema recurrent en la seva obra és el de la violència, de vegades fruit de l’impacte que li va suposar el coneixement fidedigne (a través de les primeres fotografies bèl.liques) dels horrors de la Primera Guerra Mundial, i en alguns casos a partir de l’obra de Caterina Albert, La infanticida, obra que, després de guanyar els Jocs Florals d’Olot l’any 1898, va ser rebutjada frontalment i atacada sense miraments per tota la societat benpensant de l’època. No cal dir que aquest text duríssim deixà admirat Berga i Boada, que el defensà a ultrança i que el posà a la base d’algunes de les seves obres més conegudes.

Després de tot el recorregut per l’exposició, les dues idees que van quedar surant a l’ambient van ser que aquesta mereix una segona visita, que segurament convindrà fer amb calma i silenci; i que, si volem conèixer bé Berga i Boada, també ens caldrà dedicar-li una atenció detinguda: a la seva correspondència per exemple i, no cal dir, a tot el conjunt de la seva obra; perquè, si no, podria passar que se’ns escapessin molts trets i molts aspectes d’aquest olotí

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

LA ISLÀNDIA DE XEVI CODOLÀ. UN VIATGE VISCUT INTENSAMENT

Un viatge a un lloc bonic, fet amb persones que estimes, si ensopegues bon temps i no tens cap entrebanc important, pot ser una experiència molt maca.

Si, a més, vas a un lloc ja conegut, del qual et vas enamorar en anades anteriors, i quan hi tornes et centres especialment en aquells elements que et van semblar especialment  atractius i interessants, pot resultar inoblidable.

Si ets un amant de la natura i resulta que aquest lloc és natura i bellesa en estat pur, el viatge pot convertir-se en pura meravella.

I si, a més, ets una persona que domina a fons les tècniques fotogràfiques i de filmació, que posseeix un excel.lent material, i que té el temps i la paciència de muntar, ordenar, sonoritzar i donar vida a les imatges obtingudes, el resultat pot ser un autèntic espectacle, capaç de deixar bocabadats tots aquells que s’hi hagin acostat amb la idea que, simplement,  ara algú “ens parlarà una mica del seu viatget d’estiu”.

Això va ser el que vàrem viure el passat dimecres, dia 10 d’octubre, a les Aules.

De fet, les expectatives ja eren importants; tant, que va caldre afegir cadires a la sala, curulla de socis i de garrotxins que s’estan plantejant de ser-ne. I el rum-rum entre el públic era el típic dels dies que ve molta gent i hi ha força d’interès pel tema.

I s’inicià el reportatge: VIATGE A ISLÀNDIA  2016.

Silenci total davant unes primeres imatges passades a ritme vertiginós: divertides, suggerents, engrescadores. I després, ja, la successió pausada de visions d’un territori insòlit, d’una natura estranya, salvatge, plena de força, extremament fotogènica i captada des de tots els angles possibles.  Cascades, fumaroles, basses i fangs efervescents, guèisers impossibles … a penes comentats per una veu en off discreta o, simplement, acompanyats  pel so inquietant d’una ventada intensa i contínua, que semblava ser el seu teló de fons habitual i que resultava més que eloqüent per explicar la manca de cases, de pobles … que en altres indrets haurien acolorit i donat vida al paisatge.

Aquí no calia: sobtava, més aviat, la coloració insòlita que prenia cada racó, cada accident del terreny; i sobtava també, constantment, la sensació  de terra aspriva,  inclement, salvatge. Algú va parlar de la semblança de tota aquella natura propera al caos amb la seva manera personal de concebre els orígens del món…

El documental  s’havia fet de forma lineal, resseguint l’itinerari sobre mapa, i en molts trams l’aigua prenia tot el protagonisme, amb llacs de colors intensos, i columnes d’escuma que s’alçaven de forma intermitent una colla de metres, com un miracle, i salts i cascades impressionants, bellíssims, que amb el sol potenciaven la formació d’arcs de sant martí dobles, triples … Gairebé en sentíem els esquitxos a la roba.

I, en tot moment, per donar la rèplica a tant de paisatge gairebé aclaparador, la presència humana, sempre divertida, riallera, posant una nota de vermell, de vitalitat … Quina passada!

El reportatge s’acabà al cap de poc més d’una hora, però l’embranzida es mantingué una bona estoneta més, amb preguntes, comentaris, demanda de més detalls … com si a tots ens requés una mica perdre de vista aquelles imatges, abandonar la fascinació per aquell país, aquells paratges que, per uns moments, cadascú havia pensat que segur que visitaria així que pogués.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CLOENDA DEL CURS A LES AULES

El passat 8 de juny les Aules de Difusió Cultural de la Garrotxa van celebrar  al Casal Marià la cloenda del curs amb una activitat que posava en relació les matemàtiques i la màgia i amb un recital de cançó francesa.

A la primera part, un discurs divertit i amè posà sobre la taula conceptes matemàtics diversos, com la simetria, el càlcul de probabilitats o la teoria del caos, tot exemplificant-los amb uns jocs de mans plens d’enginy, realitzats pel professor de secundària  Sergio Belmonte amb cartes de la baralla francesa. Eren uns jocs de mans curiosos i senzills,  si s’escoltava la persona que els portava a terme, però en realitat no sempre resultaven tan evidents ni fàcils de raonar per als qui formàvem part del públic.  I, de fet, l’últim, el més espectacular i divertit de tots, tot i la seva aparent manca de seriositat i de lògica, acabà  donant un resultat  clavat i del tot sorprenent,  l’explicació del qual  restà a l’aire i encara és l’hora que molts de nosaltres ens preguntem.

A la segona part , Manel Sentís, que tots coneixem com en Manelic de Pera,  interpretà amb la seva guitarra una colla de cançons franceses, de cantautors diversos de la meitat del segle XX. Les seves lletres, majoritàriament reivindicatives i de to contestatari,  ens connectaren directament amb l’esperit de les revoltes juvenils de la primavera del 68, les quals,  com ja deveu recordar, havien estat analitzades per Josep Ramoneda a l’última conferència del curs.  I, al mateix temps, moltes d’aquestes melodies, algunes molt populars a la seva època,  portaren a tots els presents una pila de records  de  vivències de joventut, que en alguns casos afegiren un toc emotiu a la jornada.

Amb aquestes dues activitats, el curs 2017-2018 es donà per definitivament acabat, al mateix temps que  s’anunciava ja per al dimecres, dia 26 de setembre, la presentació  de la nova programació d’activitats de tardor.

Ja només ens queda desitjar que passem tots un molt bon estiu..

Llistat amb explicacions  dels cantants i  les cançons del repertori.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

LES AULES DE DIFUSIÓ CULTURAL D’OLOT VIATGEN A NARBONA I GRUISSAN

El passat 30 de maig, gairebé una cinquantena de socis de l’ACUGA  viatjaren a la  ciutat de Narbona, situada en ple Llenguadoc i a la vora del riu Aude.  Allà, una visita guiada per la ciutat els permeté de conèixer la seva catedral i molts aspectes destacables de la seva història i dels seus racons, tals com el fragment de la Via Domitia que s’hi ha conservat com a resta arqueològica a cel obert.

 

 

A la tarda, el grup va poder passejar per les salines de Gruissan, on l’aigua del mar omple grans llacunes de profunditat escassa i coloració vermellosa, dins les quals la sal es concentra fins a nivells que permeten la seva cristal.lització i on és posteriorment recollida per ser comercialitzada.

 

Les dues activitats permeteren de tenir un molt bon coneixement d’aquesta zona tan propera com, sovint, ignorada.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

EL MAIG FRANCÈS DE 1968 DINS UNA EUROPA CONVULSA. L’ARQUEOLOGIA DEL NOSTRE PRESENT

Aquest és el títol de la conferència que pronuncià a les Aules el passat 23 de maig el periodista, filòsof i escriptor Josep Ramoneda i Molins, el qual, al llarg de les últimes dècades, ha estat una de les veus essencials de la vida cultural i de la reflexió en profunditat sobre els temes més punyents de la vida social i política que afecten el món.

La seva idea de partida podria resumir-se dient que el 68, no només amb els fets del maig francès, sinó també –i potser sobretot- amb tots els altres esdeveniments subversius que s’hi esdevingueren en punts ben diversos del món, és a l’origen del nostre present i ens serveix per entendre’l i explicar-lo.

L’any 68, en efecte, vingué marcat pel maig parisenc, però també per la primavera socialista de Praga, finalment ofegada pels tancs soviètics, i per les manifestacions a diverses grans ciutats nord-americanes contra la guerra de Vietnam, i per l’eclosió del blak power i la lluita contra el racisme liderada pel Martin Luther King –assassinat, per cert, aquell mateix any-, i per les protestes de milers d’estudiants mexicans, contra els quals disparà la policia causant una mortaldat encara mai quantificada.

I en tots aquests moviments hi ha sempre uns protagonistes essencials: els joves; uns joves que, gràcies a l’allargament de l’esperança de vida i a l’estabilitat i els avenços en la situació de la classe mitjana omnipresent, en aquests anys assoleixen per primera vegada una presència social important, entren massivament a les universitats, abans privatives de les classes altes, i fan escoltar la seva veu, plena d’il·lusions utòpiques però també de reivindicacions i protestes. Són joves que veuen possible un happy end a les seves mobilitzacions i que les viuen amb eufòria i ambient de festa.

Segons Ramoneda, tots aquests moviments no poden ser considerats avui, amb la perspectiva que dona el temps, com a revolucionaris, atès que, tret del cas de Praga, no posaren en qüestió ni volgueren enderrocar el poder polític establert. Però sí que és fàcil detectar-hi com a trets comuns unes actituds marcadament antiautoritàries, d’oposició a models socials, culturals i acadèmics molt rígids, de rebuig del consumisme i del poder financer, d’atenció a les desigualtats socials… Són, bàsicament, un producte de l’esgotament d’un cicle.  Per això els titllà més aviat de “revoltes” o, sobretot pel que fa al Maig francès, de “revolució cultural”, atès que, si bé en cap cas no se subvertí l’ordre polític, sí que es capgiraren mentalitats i costums.  I això afectà sobretot tres dels elements que podem considerar essencials en el funcionament de la societat: la família, els mitjans de comunicació i l’escola.

Posant en qüestió una societat molt conservadora, hereva de la postguerra, i molt marcada per la jerarquització, el patriarcalisme i  la ideologia catòlica, els joves reivindicaren una sexualitat més lliure gràcies al control de la natalitat, unes escoles on l’autoritat del professor pogués ser discutida, un funcionament familiar i social on la dona deixés d’estar sotmesa … Amb ells sortí al carrer una nova retòrica que es concretà en eslògans encara avui perfectament reconeixibles  i, per un breu període, semblà que tot havia de canviar.

El cert és, però, que al cap de poc la involució s’instal.là arreu encara amb més força. No hi hagué avenços a nivell polític: a França, Charles Degaulle guanyà les eleccions al cap d’un mes escàs; l’església de Pau VI condemnà l’ús dels anticonceptius; el 20 d’agost l’exèrcit soviètic envaí  Txecoslovàquia;  l’octubre a Mèxic  els estudiants foren reprimits amb un bany de sang; i, el novembre, el republicà Richard  Nixon fou elegit president dels Estats Units d’Amèrica. Tot quedà, tal com s’ha publicat en alguns mitjans, en una revolució social encara avui en certs aspectes vigent, però, alhora, en un gran fracàs polític, que abocà molts dels joves que hi havien pres part a opcions vitals clarament individualistes, i que portà algunes forces d’esquerres de determinats països (Itàlia, Alemanya …) a l’acció violenta i el terrorisme.

A partir d’aquí, fets diversos i successius (la crisi del petroli, l’entronització  d’una nova ideologia d’individualisme radical en la lluita aferrissada per sobreviure i tirar endavant,  la caiguda del bloc soviètic, la substitució del capitalisme industrial per un nou capitalisme financer d’ideologia marcadament nihilista, la fi del sistema bipartidista i l’eclosió del món globalitzat i de les noves tecnologies, capaces de portar el millor i també el pitjor a la societat …) semblen portar-nos a pensar en l’esgotament d’un període i a dibuixar un moment marcat per la incertesa a tots els nivells i per un autoritarisme creixent, que cal esperar que pugui ser subvertit d’una manera o altra.

La conferència es clogué amb una sèrie de consideracions del conferenciant sobre la situació que s’està vivint ara mateix al país i arreu del món, i sobre les expectatives, més aviat incertes, que es dibuixen en el nostre futur.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA DEL DOCTOR PERE BRUNET SOBRE CIÈNCIA, TECNOLOGIA I ÈTICA.

El passat dimecres 9 de maig, ens visità el doctor Pere Brunet, que s’ha dedicat a la recerca en camps diversos, ha estat catedràtic a la UPC durant quaranta-cinc anys, és autor del blog “Fractal” del diari ARA i  forma part de l’equip d’investigadors del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. La seva conferència portà per títol Ciència i Ètica. Els límits de la Ciència i la Tecnologia i des de bon principi ja es va poder veure que anava destinada a remoure i fer trontollar consciències, a més de donar una informació molt àmplia i aprofundida  sobre el tema.

La sessió s’inicià amb unes quantes reflexions que aportà Antoni Bach en presentar el conferenciant i el tema, mostrant els progressos indiscutibles que s’han produït a la nostra societat en aspectes tan diversos com el confort a les llars i l’esperança de vida, però també les creixents desigualtats que això mateix ha generat entre els habitants del món occidental i els de l’anomenat “tercer món”.

A partir d’aquí, el conferenciant anà ordenant la seva argumentació a partir de nombroses  referències a recerques i  treballs fets en els darrers vint-i-cinc anys per economistes i científics d’arreu, tots ells de gran prestigi i especialment compromesos  amb la necessitat de fer entrar l’ètica en el món tècnic i científic. La seva intenció és promoure que descobriments i avenços s’orientin sempre cap a la consecució d’un desenvolupament igualitari, que permeti el progrés de tothom, evitant tot allò que perjudica clarament algú  -innovació i fabricació armamentística, avenços que fomenten l’abús i el consum …- i fent passar la dignitat de les persones i la protecció del planeta per damunt de negocis i interessos.

Perquè, segons conclogué, l’any 2016, l’anomenat Engineering a better world, un magne congrés de tècnics i científics que organitzà la Reial Acadèmia d’Enginyeria de Gran Bretanya, no es tracta en cap cas d’un problema tecnològic: ara mateix la ciència té ja a l’abast totes les eines necessàries per aconseguir aquest desenvolupament just i igualitari arreu del món. Es tracta, en tot cas, d’un problema polític, ja que una millora de les condicions de vida de tots els humans implicaria necessàriament una reducció dels luxes de què gaudim els habitants dels països rics.  I aquest és el tema que els poderosos no estan, per ara, disposats a afrontar.

I el problema rau, en gran part, en la consciència que sempre cal tenir de l’abast, els costos i els límits d’allò que hom projecta, construeix o tira endavant. Perquè tot és finit, els recursos, l’energia … no són mai il.limitats i cal, per tant, fer-ne un ús correcte, amb responsabilitat ètica.

La ciència té sempre molt clars aquests límits, i manté un compromís amb els equilibris que regeixen la natura, el món, perquè sap que és impossible un assoliment tecnològic il.limitat.  Per això, segons el conferenciant, caldria escoltar molt més els homes de ciència que no pas els que regeixen els grans complexos industrials o els grans negocis a nivell mundial. Perquè la consciència de les pròpies limitacions és incompatible amb l’afany d’acumular, amb la violència, amb la pràctica de la guerra que sovint aquests darrers promouen.

I cal, en definitiva, que tothom i cadascú prengui la seva pròpia responsabilitat: cal que la societat es mobilitzi i forci els governs a actuar. Perquè el món on vivim ens pertany a tots, també a aquells que no tenen res i que, en canvi, tenen tot el dret a gaudir del que tenim els altres, amb el mateix benestar i la mateixa dignitat. I pertany també als qui vindran en un futur i que no pot ser que es trobin un planeta exhaurit i mancat de recursos, que els resulti invivible.

Les conclusions de la conferència, per tant, van ser molt clares: el progrés i el benestar que promouen la ciència i la tècnica han d’arribar a totes les persones que habiten la Terra, per damunt d’hipocresies, negocis i interessos. I cal protegir aquesta Terra, que és de tots, i limitar tot allò que pot danyar-la.

Cal, en definitiva, aconseguir que ciència i tècnica esdevinguin eines de pau i de justícia per a tothom i no només mitjans de satisfacció per a un primer món privilegiat. I aquest és un tema essencialment polític, la resolució del qual encara està pendent.

 

Cal remarcar que aquesta conferència va tenir una riquesa i una profunditat d’idees i de plantejaments que han fet molt complicada l’elaboració d’aquest raport. És per això que hem optat per afegir a continuació l’enllaç  de la presentació de la xerrada on podreu trobar el nom d’autors que tracten aquests temes, així com  i l’enllaç al blog “Fractal” del diari ARA    on trobareu articles del doctor Pere Brunet,  alguns  de divulgació científica i alguns altres relacionats amb el tema de Ciència i ètica.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari