CONFERÈNCIA SOBRE XAVIER MONTSALVATGE I ELS ORÍGENS DE LA SEVA MÚSICA

El passat 19 de gener, les Aules de Difusió Cultural de la Garrotxa van presentar la primera conferència de 2022, centrada en el compositor Xavier Montsalvatge, una persona especialment estimada a Olot a causa dels seus orígens familiars i dels lligams d’amistat que hi mantingué durant tota la seva vida.

Conduí la sessió la periodista cultural, escriptora i traductora, especialitzada en arts plàstiques i música clàssica, Mònica Pagès i Santacana, que inicià la conferència mostrant tot un seguit de fotografies de l’àlbum familiar dels Montsalvatge i relacionant el compositor, nascut l’any 1912, amb un bon nombre de persones –Alenxandre Cuéllar, Joan Teixidor…– que d’alguna manera marcaren la vida i la cultura olotines durant gran part del segle XX. De fet, i seguint el fil de l’exposició de la conferenciant, Olot va ser sempre el seu paradís d’infantesa i joventut, el lloc que per a ell anava lligat amb records d’amistat, d’excursions, de natura, de llibertat… fins al punt que, ja d’adult, se li havia sentit afirmar que “Jo he estat molts anys a Barcelona, però he viscut sempre a Olot”.

Com a músic, i més enllà de la influència artística que de nen ja va rebre dins la família, va ser a Barcelona on va formar-se des de ben aviat –violí des dels 8 anys, piano des dels 9…–; on s’amarà en un primer moment de l’esperit modernista, de la mà del seu pare; on rebé lliçons de mestres de gran prestigi com Enric Morera o Lluís Millet; i on, a mesura que avançava en el seu aprenentatge, es relacionà amb els músics més destacats de la seva època –Toldrà, Pahissa, Mompou, Turull…–, amb molts dels quals després col·laborà intensament.

A partir d’aquí, la conferència passà a centrar-se en el procés creatiu de Montsalvatge, recordant-nos-en obres de gran èxit i fent-nos-en sentir fragments, des dels Tres Impromptus. Opus 00, d’una música lluminosa i plena de color, propera a l’estil de Debussy, que el donà a conèixer amb 20 anys i que li va fer guanyar el premi Concepció Rabell i molt prestigi.

A finals dels anys 40, el compositor presentà el conjunt de peces que titulà Cinco canciones negras, en què, recolzant-se en poemes d’autors com Guillén, Alberti…, desenvolupà un estil molt personal, que ell anomenà “estil indià”, impregnat de sonoritats i ritmes antillans. Amb aquestes obres, inconfusibles en la seva concepció musical, aconseguí un ampli reconeixement mundial.

Vingueren després tota una successió d’obres que varen ser fites igualment importants en el seu camí creatiu –el Concert per a piano i orquestra, de 1953; el Cant espiritual, compost a partir del poema de Joan Maragall; la Sonatina per a Ivette, dedicada a la seva filla i on apareixen fragments de cançons populars infantils;òperes com El gato con botas… fins arribar als anys 70, que significaren per a Montsalvatge la consagració absoluta com a creador.

A partir d’aquell moment, començà per a ell una etapa enormement fructífera i plena d’èxits –Laberinto, Sonata concertante per a violoncel i piano, Concerto-Capriccio, Concierto del Albaycín, Metamorfosis de concierto, Sinfonía de réquiem, Fantasía para arpa y guitarra, Sortilegis, Bric à Brac…, i també plena de reconeixements –Premi Ciutat de Barcelona (1970), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1991), Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1997), Premi Reina Sofía-Fundació Ferrer Salat (1992)… entre molts d’altres.

Per als olotins, però, indubtablement una de les coses importants a recordar és el fet que, l’any 1975, l’Ajuntament el convidà a pronunciar el pregó de les Festes del Tura, pregó que ell aprofità per glossar la figura del pare Antoni Soler, un altre músic olotí il·lustre, nascut l’any 1729 i que encara era molt poc conegut en aquell moment.

La presència entre el públic del fill del compositor, i la seva intervenció final, completaren una sessió en la qual les dades històriques i artístiques es barrejaren amb anècdotes i records, que van acabar d’omplir d’humanitat la figura d’un Montsalvatge, ressaltant el valor extraordinari de la seva música i mostrant-lo com a personatge definitivament unit a la vida olotina.

(Podeu accedir a la conferència des del canal de YouTube de les Aules)

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AUDICIÓ, AL LICEU, DE LES SIMFONIES 8 I 9 DE BEETHOVEN, DIRIGIDES PER JORDI SAVALL

El passat 15 de desembre, una bona colla de membres de les Aules ens vàrem desplaçar a Barcelona per poder escoltar, al Gran Teatre del Liceu, les simfonies n. 8 i 9 de Beethoven, interpretades per l’orquestra Le Concert des Nations i per la Capella Nacional de Catalunya,sota la direcció de Jordi Savall.

Aquest concert va posar fi a tot un cicle que el mestre Savall havia organitzat, a principis de 2020, per commemorar l’Any Beethoven, i que va haver de ser repetidament ajornat. El concert que vàrem anar a sentir dimecres, doncs, en formava part i, d’alguna manera, venia a ser la continuació d’aquell que, el passat dia 7 d’octubre, ens va permetre de gaudir de les simfonies nº 6 i 7 a l’Auditori de Barcelona. Uns concerts en què s’han recuperat els instruments i les sonoritats que Beethoven va concebre en el seu moment i que, avui, poques vegades ens arriben amb la nitidesa original.

I cal afegir encara que tots dos concerts van ser preparats per la conferència amb què iniciàrem les activitats d’aquest curs. Recordem que, el 6 d’octubre, Joan Josep Mayans vingué a la Sala Torín a parlar-nos de BEETHOVEN I LES SEVES QUATRE SIMFONIES. Les idees que el conferenciant ens va transmetre durant la seva xerrada i les audicions de breus fragments que ens oferí ens permeteren, a l’hora dels dos concerts, de tenir una idea molt clara d’allò que anàvem a escoltar i de gaudir-ne a fons.

Aquest ha estat, per tant, un trimestre prodríem dir molt beethovenià, que ens ha permès de recordar com cal el compositor i retre-li un homenatge. Per a les Aules, a més, poder anar al Liceu, després d’una bona passejada per la Barcelona més nadalenca, ha significat un colofó perfecte per a les activitats d’aquest 2021, i un bon motiu per esperar amb totes les ganes que el 2022 ens sigui generós i amable, i ens permeti de tirar endavant sense problemes totes les activitats que hi tenim programades.

Entretant, PASSEM TOTS UNES BONES FESTES.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ART I NADAL, LA PRIMERA CONFERÈNCIA DE DESEMBRE

Les Aules van acollir, el passat dimecres, dia 1, una conferència titulada ART I NADAL que oferí l’historiador de l’Art Joan Miquel Llodrà.

Una breu introducció mostrà com les primeres manifestacions artístiques relacionades amb el naixement del Crist, que podem datar al segle IV, procedien bàsicament de dues fonts: de les celebracions paganes lligades al solstici d’hivern –saturnals, festes en honor de Mitra, de Dionís…–, que l’església cristiana incipient no havia pogut eradicar del calendari ni dels costums populars i que va adaptar a les seves necessitats i als seus missatges, i de la narrativa, prou extensa i detallada, que oferien sobre el tema els evangelis apòcrifs, mentre que els oficials –de sant Mateu i sant Lluc– en donaven molt poques dades.

És d’aquests evangelis apòcrifs que procedeixen, per exemple, elements tan rellevants encara avui en els nostres pessebres com el bou i la mula –que, curiosament, el Concili de Trento va voler suprimir de la tradició… pel que es veu, sense gaire èxit–, o els reis d’Orient, que han anat evolucionant al llarg dels segles en la seva aparença i en la seva simbologia.

A continuació, la conferència va ser una amena passejada pels diferents tipus de creacions artístiques que s’han anat produint al llarg dels segles dins els àmbits i gèneres més diversos. Llodrà ens mostrà reproduccions de capitells, de pintures murals del Romànic –gairebé sempre molt influïdes per l’art bizantí–, d’escultures, de quadres… I va al·ludir tant a la música impressionant de cantates i oratoris –de Bach, de Haëndel…–, com a les cançons populars que encara avui ens evoquen a tots vivències entranyables. Vivències molt sovint vinculades a les figures de pessebre, una altra mostra de valor incontestable, d’un art potser més “petit” i casolà però sovint dotat de gran perfecció i bellesa i que, a més, és un autèntic testimoni d’oficis, vestuaris, aparences… que s’han anat succeint en llocs i en èpoques ben diverses al llarg de la història.

Dins l’àmbit literari, la varietat de gèneres que ha generat el tema del Nadal és igualment extrema i ben curiosa: des de narracions i poemes d’autors de gran prestigi (el Conte de Nadal de Charles Dickens; el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra…), fins als poemes, estilísticament més aviat discrets, que diversos gremis de treballadors –“serenos”, carters, escombriaires…– s’acostumaren a crear per felicitar les festes als seus clients i obtenir alguna propina, seguint les passes del que, l’any 1837, ja havien iniciat els periodistes del “Brusi” –el Diari de Barcelona–. És una llàstima que, avui, aquestes felicitacions que segur que tots guardem a la memòria, per divertides i entranyables, siguin pràcticament introbables fins i tot als mercats més especialitzats.

I entre les tradicions també molt d’aquí però que ens arriben de lluny en el temps, queden encara elements tan importants com els pessebres vivents, iniciats per sant Francesc d’Assis ja al segle XIII, o les representacions dels pastorets, on trobem aspectes literaris, musicals, plàstics… i que configuren part de la nostra memòria nadalenca.

La conferència acabà, remarcant que, ja des de finals del s. XIX i sobretot durant tot el XX, han aparegut al nostre entorn tots uns altres elements, sovint vinguts dels països del nord, introduïts en molts casos a través del cinema i lligats gairebé sempre a uns hàbits de consum, que han acabat apoderant-se del Nadal actual: arbres de nadal, il·luminació dels carrers, joguines, nadales, cançó pop, publicitat…. i creant tota una nova línia artística que a la llarga també caldrà estudiar en tots els seus aspectes.

Una clara mostra que els temps canvien.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ELS CONTES DE LA ISABEL-CLARA SIMÓ A LES AULES

Les Aules de Difusió Cultural van acollir, el passat dimecres 17 de novembre, la lectura comentada de quatre contes de la Isabel-Clara Simó.

Es va tractar d’una sessió una mica especial, en què l’Aula de Lectura de l’entitat s’uní al Correllengua que s’ha portat a terme a Olot durant tot el mes de novembre i que, enguany, ha estat dedicat a aquesta escriptora, nascuda a Alcoi l’any 1943 i de la qual tothom més o menys ha sentit a parlar però, de vegades, sense arribar a conèixer gaire els seus textos.

La sessió s’inicià amb una breu introducció, en què la M. Mercè Padrosa donà algunes idees essencials sobre l’autora i sobre la seva obra, i també parlà una mica sobre el conte literari, en tant que gènere dotat d’unes peculiaritats que, en els últims temps, li han fet adquirir popularitat i una remarcable eficàcia cara a fer descobrir o aflorar idees, sentiments i actituds que es donen sovint en la nostra societat o en el nostre entorn més immediat però que, tot i la seva càrrega conceptual o emocional, ens poden passar desapercebudes, de tant habituals i tòpiques com les veiem.

Quatre membres de les Aules –la Pilar Gurt, la Margarida Arau, en Miquel Colomer i la Tura Tarrús– van llegir per a tots els assistents algunes de les millors composicions que integren el llibre DONES, que l’editorial Columna va publicar l’any 1997: La foto, Pardalets, L’àvia Sixta i Ja t’ho deia jo i aquesta lectura va permetre que es poguessin comentar i arrodonir alguns dels conceptes que s’hi havien tractat, amb les aportacions de tothom qui va voler fer-ne.

A la sortida, els assistents, que es van poder endur una carpeta amb els contes com a record, van tenir l’oportunitat d’aprofundir en els detalls de la vida de l’autora, gràcies als panells informatius que Òmnium Cultural va posar a la seva disposició.

Ara posem a la disposició de tots vosaltres la possibilitat d’escoltar, o de tornar a escoltar, els quatre contes que varen ser llegits durant la sessió, a fi que els pugueu conèixer de primera mà, amb la invitació ben explícita que, si us interessen, mireu de buscar altres obres –contes, novel·les, assaigs…– que puguin també agradar-vos i que us ajudin a conèixer millor Isabel-Clara Simó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2017 i una de les veus més intensament humanes, lúcides, lliures i compromeses que ens han donat els últims 50 anys.

Per accedir a l’audició dels contes, piqueu aquí.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

LES AULES CULTURALS VISITEN EL TALLER DE LA ROSA SERRA

El dimecres 27 d’octubre l’escultora Rosa Serra, de projecció mundialment coneguda per les seves escultures olímpiques, obrí les portes del seu taller a una quarantena de socis de les Aules Culturals de la Garrotxa.

Si sempre és interessant visitar altres espais nous, quan es tracta del taller d’un artista aquesta expectativa augmenta. L’escultora ens va rebre al jardí del taller on treballa. L’espai és únic: un preciós jardí amb les escultures com a plantes ornamentals.

Amb una parla senzilla, una gran simpatia i el material didàctic adient per l’explicació, ens parlà de les diferents tècniques, els canvis de materials empleats com el fang, el guix, el polièster, la pedra, el marbre, les resines entre altres, que ha anat utilitzant al llarg dels 50 anys de creació artística.

Les seves explicacions planeres ens feren comprendre els passos que per a ella requereix la creació d’una escultura: dibuixos, esbossos, passant del fang al motlle i un cop ha sortit del motlle és la Rosa la que li fa els retocs perquè tingui la seva empremta personal. En tot moment va captar l’atenció de tots els assistents fent que gaudíssim de la proximitat davant una artista excepcional.

A fi de poder intuir l’abast de la seva creació ens mostrà en una sala, les maquetes d’un gran nombre de les seves escultures, podent contemplar la varietat de la seva obra tant pels temes com pels materials utilitzats.

Admirats per la força creativa que l’artista posseeix i agraïts pel seu acolliment i disponibilitat, ens vam acomiadar guardant un bell record d’aquella tarda de tardor al taller-jardí de la Rosa Serra.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA A LES AULES SOBRE LA REPRESA CULTURAL DEL PAÍS DESPRÉS DEL FRANQUISME

El passat dimecres 3 de novembre ens visità la conferenciant Neus Real i Mercadal, professora de la UAB especialitzada en Literatura Catalana Contemporània, per parlar-nos del moviment de represa que es produí dins la societat i la cultura catalanes durant la dècada de 1960. Al llarg de la conferència mostrà com, després dels anys duríssims de l’inici de la dictadura, i malgrat la censura i la repressió encara ben presents, als anys 50 Espanya començà a ser admesa en àmbits diversos del món occidental (Concordat amb l’Església Catòlica, ingrés a les Nacions Unides…) i, ja des de l’inici de la dècada següent, visqué una certa recuperació econòmica i es veié immersa en els canvis que sacsejaren el seu entorn. L’arribada, entre altres coses, d’un turisme incipient, propicià que entressin modes, músiques, i sobretot idees i actituds que modificaren moltes coses de manera irreversible.

Per tot plegat, a Catalunya, des de principis dels anys 60, es pogueren anar fent passes cap a una recuperació de l’espai públic per a la llengua i la cultura del país. En aquest sentit, sorgiren iniciatives que van donar peu a avenços importantíssims i que tingueren un gran ressó social: l’aparició dels primers cantautors catalans, dins el moviment de la Nova Cançó, ola creació d’Omnium Cultural, per exemple; i la d’editorials com el Club Editor, o Edicions 62 –que, més endavant, va posar en marxa la Gran Enciclopèdia Catalana, o La Galera, que proporcionà a la mainada tot un ventall de lectures de qualitat en català. També l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que portà endavant una renovació pedagògica que d’alguna manera reprenia el camí cap a l’Escola Nova que la fi de la guerra havia escapçat d’arrel.

I sorgiren també publicacions periòdiques com Serra d’Or, Cavall fort, Tele/eXpres –que es publicava en castellà, però centrada en continguts clarament catalans–… al mateix temps que Ràdio Barcelona posava en marxa un nou programa, Radio-escope, conduït per Salvador Escamilla, amb l’objectiu bàsic de donar a conèixer les cançons dels Setze Jutges. La seva salutació inicial –“Bon dia, Catalunya!”–, acabà per ser esperada cada matí per molta gent i va donar pas al que fou el primer programa emès íntegrament en català a la ràdio.

Pràcticament al mateix temps, una nova generació d’escriptors que majoritàriament ja havien nascut després de la guerra, posaren els fonaments d’una literatura que, tot i entroncar amb els grans autors dels anys 30, volgué iniciar nous camins, amb nous estils i noves línies que es projectessin cap al futur. I cal destacar que, dins aquest àmbit, aviat es va evidenciar la força amb que emergia tot un grup d’escriptores –Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, Carme Riera, M. M. Marçal…– que començaren a escriure amb una clara consciència de fer-ho com a dones, i que donaren un impuls decisiu al moviment feminista dins el país. I una cosa semblant succeí dins el món del teatre, que donà pas a companyies tan innovadores com Els Joglars, Comediants o Dagoll-Dagom, les quals retornaren la llengua catalana als escenaris en uns muntatges innovadors que enlluernaren el gran públic de l’època.

Totes aquestes iniciatives, sumades i unides a un cert esperit optimista que, malgrat el pes de la dictadura, es va anar instal·lant al país, van trobar un públic prou ampli com perquè quallés dins la societat un esperit de lluita per la llibertat i la recuperació de la nostra llengua i cultura.

La conferència acabà amb una reflexió sobre la situació que vivim en el moment present i sobre els nous reptes que cal acarar avui –entre altres, la presència del català a les xarxes–, perquè aquesta feina que es va iniciar fa seixanta anys no s’acabi perdent ni caigui en l’oblit.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ARCADI OLIVERAS, UN HOME DE PENSAMENT, COMPROMÈS I DEMÒCRATA FINS AL MOLL DE L’OS

El passat dimecres 20 d’octubre, en Salomó Marquès, doctor en Ciències de l’Educació i catedràtic jubilat de Pedagogia a la Universitat de Girona, va venir novament a les Aules, on ja havia pronunciat algunes conferències en el passat. Però aquesta vegada no va ser per tractar temes lligats al món dels mestres i l’ensenyament –la seva especialitat–, sinó per parlar-nos d’un amic seu, un amic que va conèixer dins el moviment de Justícia i Pau, on tots dos van ser dirigents, tot i que en àmbits diferents. Va venir a parlar-nos de l’Arcadi Oliveras.

Recordem, com de passada, que Justícia i Pau és un moviment d’església, que partí inicialment d’una idea sorgida a redós del Concili Vaticà II (1962-1965), i que va ser creat pel Papa Pau VI l’any 1967, dos mesos més tard de la publicació de l’encíclica Populorum Progressio, amb la voluntat de canalitzar els esforços de persones i institucions cap al desenvolupament social i econòmic dels pobles, en un clima de justícia.

L’entitat va començar a actuar a Catalunya l’any 1968, encara en ple franquisme, amb la voluntat de promoure i defensar els drets humans, la justícia social, la pau i la solidaritat. Arcadi Oliveras en va ser un dels dirigents més actius i compromesos, tant a nivell de Catalunya com dins l’estat espanyol, mentre que en Mon Marquès ho era dins l’àmbit gironí.

Nascut l’any 1945, Arcadi Oliveras, que es formà personalment dins el marc i la mentalitat de l’escoltisme, al llarg dels seus estudis va gaudir de l’acompanyament de tres professors de gran vàlua intel·lectual i humana: Octavi Fullat, Lluís M. Xirinacs i Jaume Botey, que marcaren profundament la seva ideologia i les seves actituds cara al futur.

Professor d’Economia i Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, després d’uns anys d’estudis universitaris en què es comprometé en totes les lluites –Sindicat Democràtic d’Estudiants, Caputxinada, campanyes contra la Pena de Mort i en favor dels Drets Humans, Assemblea de Catalunya, Marxa de la Llibertat…–, treballà incansablement per ajudar a despertar el pensament crític dels seus estudiants i de la societat en general –“Hem de ser capaços d’anar canviant la manera de veure les coses”aportant una visió sempre argumentada, a partir d’informació exhaustiva i molt precisa, contra el capitalisme, el militarisme, la indústria de les armes…, informació aconseguida, en part, gràcies als camins d’investigació que va haver de recórrer per elaborar la seva tesi doctoral, titulada La indústria militar a Espanya (1993).

Sovint deia: “Jo no vaig estudiar econòmiques per fer més rics els que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres, davant d’un sistema tan injust com el que vivim”. I tant a les classes, com en xerrades, conferències, taules rodones, articles de premsa… es mostrà molt crític amb el capitalisme, el paper dels bancs i de les grans multinacionals, la despesa militar, la pobresa del país, els silencis o la informació parcial de la premsa… i, a partir d’un determinat moment, molt trasbalsat i compromès amb la realitat dels que es veuen obligats a exiliar-se, pel motiu que sigui. Una seva idea recurrent és que “Cal informació. Molta informació. I entendre per què les persones es desplacen, fugen o intenten entrar desesperadament a un altre territori”.

Començà a treballar dins Justícia i Pau l’any 1981, i des d’allà desplegà una gran activitat, al fil dels esdeveniments i problemes que el pas del temps anava plantejant i que donaven pas a campanyes com 0’7%, Desarmament-Desenvolupament per a la Pau, Objecció Fiscal… o que l’impulsaven a recolzar moviments com el dels Indignats del 15-M.

Arcadi Oliveras mai no milità en cap partit, abominà sempre dels populismes –“aquella manera de fer política sense una base de reflexió i que tant seguiment té entre bona part de la població” i, malgrat les seves profundes conviccions religioses, que l’apropaven a postures com les del bisbe Casaldàliga (o potser precisament per això), va ser molt crític amb la institució eclesiàstica catòlica i el seu poder.

La pau, el desarmament i el compliment dels Drets Humans varen ser sempre els motors de la seva vivència. Morí el 6 d’abril de 2021, deixant a la societat una idea clau: UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

SORTIDA A BARCELONA, DINS ELS ACTES DE L’ANY BEETHOVEN

El passat dijous, 7 d’octubre, una cinquantena de persones vinculades a les Aules vàrem fer una sortida a Barcelona, amb la finalitat primera d’assistir a un concert excepcional: Jordi Savall dirigia a l’Auditori la sisena i la setena simfonies de Beethoven, interpretades per l’orquestra Le Concert des Nations.

Després de la introducció que ens havia ofert el dia anterior en Joan Josep Mayans, i després de les expectatives que el concert ens havia generat, –recordem que ja havíem estat a punt d’anar a sentir-lo fa un any i mig, i es va frustar la intenció a causa de la situació sanitària–, aquesta vegada vàrem poder gaudir-lo a fons, sense entrebancs i submergint-nos en cada melodia, en cada moviment.

Les evocacions dels sons de la natura que ens regala la Simfonia Pastoral, i la bellesa dels moviments de la setena ens van fer passar una vetllada extraordinària. Amb la promesa afegida que suposa el fet de saber que, d’aquí a dos mesos, el 15 de desembre, podrem gaudir d’una segona part, en anar a sentir la vuitena i la novena simfonies, aquest cop al Gran Teatre del Liceu.

El concert, però, no va començar fins a les 7 del vespre, de manera que, arribats a mitja tarda, érem rics de temps, i el vàrem omplir posant-nos al dia en art contemporani. Abans d’anar cap a l’Auditori, la major part dels que formàvem el grup vàrem tenir l’oportunitat de descobrir un centre cultural que a gairebé tots ens era desconegut: vàrem visitar el Museu de Can Framis, que aixopluga una de les millors col·leccions de pintura contemporània d’artistes del país.

Ubicada a ple barri del Clot, la fàbrica de Can Framis, que va començar a funcionar a finals del segle XVIII, va ser un bell exemple d’arquitectura industrial catalana i, fins a principis del segle XX, donà feina a un bon grapat de treballadors del tèxtil de la zona.

Avui, a ple segle XXI, els dos cossos principals de l’edifici han estat bellament restaurats sota els auspicis de la Fundació Vila Casas, tot respectant elements fonamentals, com la xemeneia que dona testimoni del seu passat industrial, i integrant-se harmònicament en l’especial entorn que configura la zona del 22@.

Des de l’any 2009, en què va ser inaugurat, tot el conjunt ofereix als visitants una col·lecció de més de 300 obres, totes creades per artistes catalans o residents a Catalunya, a partir dels anys 60 del segle XX i fins a l’actualitat. Passejar-hi i descobrir-hi quadres emblemàtics, o curiosos, o d’una especial estètica, o… de la mà de les persones que guiaren la nostra visita, va ser un plaer i tota una experiència, que ens permeté d’obrir els ulls a noves estètiques i nous conceptes en el món de l’art.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

BEETHOVEN ENTRA A LES AULES

Hem hagut d’esperar més d’un any però, finalment, la música de Beethoven ha entrat per la porta gran a la programació de les Aules.

El passat 6 d’octubre s’obrí el curs amb la conferència titulada Beethoven i les quatre últimes simfonies que ens oferí Joan Josep Mayans, llicenciat en Història de l’Art i especialment estimat i respectat a Olot pel seu dilatat i rigorós treball en l’ensenyament i en la dinamització musical de la ciutat: com a director, entre altres, del grup El Til·ler; com a divulgador de poetes emblemàtics –Verdaguer, Maragall, Salvat Papasseit, Teixidor, Foix, Desclot…– moltes obres dels quals ha musicat; com a creador de músiques entranyables per a la faràndula –les que acompanyen la cabreta i el porc i el xai, per exemple–; i, per damunt de tot, com a músic acuradíssim que ha ensenyat als olotins la bellesa del so d’instruments antics i ens ha regalat interpretacions més que remarcables.

La seva conferència–audició s’inicià amb un repàs a la biografia turmentada de Beethoven, marcada pels problemes dins la família i per la presència continuada de malalties i d’una sordesa creixent, que contribuïren a intensificar el seu caràcter progressivament retret, a voltes agressiu i sempre misantròpic.

Tanmateix, això no li impedí de forjar l’obra grandiosa que coneixem i que, tot i haver de menester mecenes per portar-la endavant, li permeté sempre de viure amb la dignitat d’un home lliure, no sotmès a cap amo. Això és el que es desprèn del fragment d’una carta que adreçà a un dels seus protectors, que el comminava a actuar contra la seva voluntat i a qui respongué: “De prínceps, n’hi ha i n’hi haurà a milers. De Beethoven només n’hi ha un”.

Després d’una sèrie de consideracions sobre la importància de poder sentir les obres de Beethoven interpretades amb instruments de la seva època, tal com les ofereix Jordi Savall, i de fer-nos escoltar les diferències de sonoritat que aquests presenten respecte als actuals, Mayans entrà de ple i de manera molt didàctica en la presentació de les 4 últimes simfonies, les que, entre el 7 d’octubre i el 15 de desembre, els membres de les Aules podrem escoltar a Barcelona. I destacà el fet que, si bé per a Beethoven el gènere simfònic havia de ser assequible per al públic –molt més que la música de cambra, per exemple–, no s’estigué en cap cas de treballar molt a fons cadascuna de les seves composicions, i d’introduir-hi variants i innovacions remarcables –la inclusió d’aspectes profundament espirituals, i de sentiments i sensacions molt marcats…–, i també aspectes més tècnics com la potenciació dels instruments de vent, que les enriquiren enormement.

La novetat més important, però, va ser la introducció de la veu humana al quart moviment de la 9a, que li dona una grandiositat que cap altra simfonia no havia tingut mai abans. I cal remarcar que totes aquestes nou obres van ser creades per Beethoven a partir dels seus 30 anys, és a dir, entre l’època en què sembla que s’iniciaren els seus problemes auditius i l’any 1824, en què la seva sordesa era ja total.

A partir d’aquest moment, la conferència prengué una nova dimensió, quan Mayans passà a oferir-nos una anàlisi individualitzada de cadascuna de les quatre simfonies, explicant el sentit que Beethoven havia volgut donar-li i fent-nos-en sentir passatges concrets que, gràcies als seus comentaris, prenien tot un nou valor i significat. Fou així com vàrem poder gaudir de l’emoció dels sons que ens aproximen a la natura, a la sisena; de l’energia eruptiva de la setena (la que Beethoven considerava una de les seves millors obres); de la bellesa d’alguns passatges més emblemàtics del segon moviment de la vuitena; i, finalment, de l’esclat meravellós del final de la novena, en què Beethoven, l’home sord, malalt, misantròpic i solitari, amb una melodia aparentment ben senzilla, fa brillar els bells mots que creà el poeta Shiller, en el seu cant de recerca de la bellesa i de la utopia. La música, unida a la paraula, encara avui ens omple d’emoció:

“Abraceu-vos, milions de criatures!
que un bes uneixi el món sencer”
Publicat el per bracesc | Deixa un comentari

EXPOSICIÓ SOBRE LA HISTÒRIA DE “EL TRICICLE” I CONCERT DE JORDI SAVALL A L’AUDITORI DE BARCELONA

Després d’un any, cinc mesos i sis dies sense haver pogut fer cap sortida cultural –i d’enyorar-les intensament–, el passat dimecres, 21 de juny, 42 membres de les Aules ens vàrem traslladar a Barcelona per poder assistir a un concert extraordinari, que podria ser l’últim que dirigís Jordi Savall abans d’apartar-se definitivament dels escenaris.

En primer lloc, vàrem tenir un espai de temps suficient per veure amb calma l’exposició titulada Tricicle clic. Gest, humor, llenguatge, i també per recórrer la titulada Underground i Contracultura a la Catalunya dels 70, ubicades totes dues al Palau Robert. Va ser, en tots dos casos, una immersió a la caixa dels records, que ens portà els sons, els perfums, les rialles, les vivències… d’èpoques passades, i ens va fer sortir al Passeig de Gràcia amb un somriure als llavis.

I a les set en punt començà a sonar, a l’escenari de l’Auditori, la MISSA EN SI MENOR de Johannes Sebastian Bach, dirigida per Jordi Savall.

La interpretació de la partitura va anar a càrrec de l’orquestra Le Concert des Nations i del cor La Capella Reial de Catalunya, i, amb ells, Savall dirigí també un equip de solistes de primera línia, amb la soprano Hana Blažíková,  la mezzosoprano Sophie Harmsen, el tenor Martin Platz, el contratenor Raffaele Pe i el baix Thomas Stimmel.

Dues hores després, els aplaudiments massius i intensos del públic agraïren, tant la qualitat del concert, com la dedicació del mestre Savall que, durant dècades, ha treballat incansablement per recuperar i divulgar una bona quantitat de partitures i d’instruments de segles passats que, sense ell, possiblement haurien caigut en l’oblit.

En conjunt, va ser una sortida sense temps morts, aprofitada fins a l’últim minut; una sortida que posà fi a tot un curs marcat per mil problemes derivats de la pandèmia, i que esperem que hagi estat el preàmbul de molts altres feliços desplaçaments en cursos a venir.

Tenim mil llocs per visitar i mil espectacles que ens esperen. Passat l’estiu.

Si teniu ganes de tornar a escoltar el concert, hi podeu accedir a Spotify, aquest és l’enllaç: http://tiny.cc/pvo2uz

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari