Sortida a Barcelona 27/2/2019

Anuncis
Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

LA MEMÒRIA CONTAMINA, UNA CONFERÈNCIA PER RECORDAR LA FI DE LA GUERRA, JUST EL DIA ABANS DEL VUITANTÈ ANIVERSARI DE L’OCUPACIÓ D’OLOT PER PART DE LES TROPES FRANQUISTES.

El 7 de febrer de 1939, Olot va caure sota l’avenç de les tropes franquistes. Tanmateix, aquest no va pas ser un dia aïllat en el calendari de la fi de la guerra a la ciutat. Des de feia setmanes, als seus carrers s’estava vivint una situació límit, amb una gentada de totes les edats que veia trencats els seus somnis i que buscava la manera d’arribar a la frontera i fugir de la dictadura imminent.

Aquest va ser el punt de partida de la conferència titulada La memòria contamina, que portà a les aules l’historiador Josep M. Muñoz el passat dimecres, 6 de febrer, just el dia abans del vuitantè aniversari de l’ocupació d’Olot per part de les tropes franquistes.

En una primera part, el conferenciant féu un recorregut per tota una sèrie de textos d’autors ben diversos de l’època –Oriol Bohigas, Xavier Benguerel, César August Jordana, Alexandre Cirici Pellicer, Antoni Rovira i Virgili, Josep M. Poblet, Carles Pi Suñer …-  els quals, trobant-se atrapats durant dies als carrers “estrets i foscos” de la ciutat, atapeïts de gent i de vehicles, donaren testimonis del que veien i sentien, de les seves vivències i de la sensació de caos i desconcert que regnava arreu.

I és que Olot va jugar, en aquelles setmanes de principis de 1939, un paper important en aquesta fugida caòtica que hom ha anomenat “retirada” cap a França. Tot i ser una ciutat tradicionalment coneguda com a terra d’artistes i de paisatges idíl·lics  i com a seu on s’havien concentrat un gran nombre d’obres d’art del país per protegir-les dels estralls de la guerra, aquell hivern Olot, igual que altres ciutats properes a la frontera, va ser coneguda sobretot com a lloc on s’amuntegaren gran quantitat de refugiats, de persones que fugien, sovint sense res, i que no trobaven  ni seguretat, ni recer. Només el desgavell i la desfeta.

A la segona part, el conferenciant se centrà en la manera com tots aquests fets que marcaren els anys 30  del segle XX foren recordats a Catalunya, focalitzant l’atenció en els monuments alçats a Barcelona, uns monuments que anaren canviant de forma i de contingut a mesura que canviaven les circumstàncies polítiques,donant lloc sovint a anècdotes gairebé surrealistes.

La sessió es clogué amb les intervencions i els testimonis d’algunes persones del públic que visqueren aquells dies essent infants i que recorden encara aquell Olot de la fi de la guerra; aquell Olot caòtic, desballestat i trist, que ells miraven des del balcó i que els va quedar gravat per sempre.

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

THE BEATLES, EL MÉS GRAN FENOMEN MUSICOSOCIAL DEL SEGLE XX

El passat dimecres, 23 de gener, Josep M. Francino portà a les Aules una conferència-audició centrada en aquest grup, que revolucionà el panorama musical  -i també estètic i mental- de la joventut dels anys 60.

En els propers mesos farà cinquanta anys  que el grup inicià un procés de dissolució que culminà, l’any 1970, amb la publicació del seu últim disc, Let it be. És per aquesta raó, i perquè indubtablement The Beatles va marcar la joventut de molts de nosaltres, que ens va semblar oportú dedicar-los una sessió de les Aules.

Segons el conferenciant, entre la publicació del seu primer disc oficial  –Love me do,  (1962)-  i l’aparició de Let it be, és a dir, tan sols en vuit anys, The Beatles van esdevenir el fenomen musicosocial més important del segle XX, ja que introduïren  noves tendències sonores dins el panorama musical de l’època i generaren amb les seves cançons unes maneres de fer i de pensar que influïren no només els joves del moment, sinó també els de moltes generacions següents.  I encara avui són molts els adolescents que coneixen les seves cançons i que les canten a primera fila en els concerts que se centren en la seva discografia.

La conferència, després d’una introducció general,  s’estructurà en l’anàlisi de nou cançons triades entre  les més conegudes i pertanyents a moments diversos i consecutius de la seva trajectòria  –Love me do, She loves you, All you need is love, Lucy in the sky with diamonds …- i ens permeté d’observar la qualitat de les seves innovacions successives –introducció de veus i sonoritats diverses que no havia treballat encara ningú, ús d’instruments exòtics i molt poc coneguts a l’època…- i la sofisticació tècnica creixent que anava adquirint tota la seva obra.

D’altra banda, cal recordar que  The Beatles no només crearen cançons. Francino explicà  també que revolucionaren el món del cinema d’animació, introduint tècniques que s’utilitzaren, per exemple, a la pel.lícula Yellow submarine i que encara avui són vigents en aquest àmbit. I també aportaren noves idees al cine musical, com la que va servir de base a la creació del seu film A hard day’s night.  Igualment, introduïren novetats gràfiques de gran audàcia en algunes caràtules dels seus discos i alguns dels seus treballs semblen un clar precedent dels actuals videoclips.

La xerrada es va cloure amb un seguit de preguntes i comentaris del públic, que portaren el conferenciant a parlar d’anècdotes  viscudes pel grup,  a rememorar els seus grans concerts, a esmentar els moments de tensió i amarguesa dels últims temps … i, per damunt de tot, a insistir un cop més en el gran  impacte que varen tenir la seva música, algunes de les seves lletres, les seves maneres de fer, la seva estètica … sobre la societat de l’època i sobre el jovent de tota la segona meitat de segle XX.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

UNA LLICENCIADA EN BIOQUÍMICA I DOCTORA EN BIOMEDICINA VE A PARLAR-NOS DEL CERVELL HUMÀ

El passat dimecres, 9 de gener, la Mireia Ortega, que compagina el seu treball científic amb les xerrades i conferències de divulgació, portà a les Aules una conferència titulada Com funciona el cervell humà. Bandegem mites i llegendes. Formaren el públic prop de noranta persones.

La xerrada tenia com a objectiu fer un recorregut per les característiques més destacables d’aquest òrgan que controla pràcticament tot el que s’esdevé en el nostre cos –sentits, moviments, funcions vitals, emocions, comportaments …-, donar una visió àmplia i entenedora sobre el seu funcionament  i, al mateix temps, desfer determinats tòpics i creences que han estat molt estesos i que encara semblen prou arrelats en alguns sectors de la societat.

Que la grandària del cervell no té gaire res a veure amb el nivell d’intel.ligència, o que dones i homes presenten una organització cerebral diferent, que potencia en uns i altres habilitats també diferents van ser idees que s’anaren exposant, al mateix temps que se’ns explicava la forma, el funcionament i la plasticitat de les neurones i les mutacions que aquestes experimenten a partir de les vivències i experiències de cada persona, de manera que mai no hi ha dos cervells iguals.

El tema de la memòria i els seus mecanismes i processos va ser un altre dels aspectes tractats i, per extensió, es remarcà la necessitat de conrear hàbits i pràctiques saludables (fer esport adequat i activitat social, dormir i menjar bé, tenir aficions com ara la música …) que poden optimitzar-ne el manteniment i, al mateix temps i fins a cert punt, allunyar o pal.liar els efectes de patologies que poden acabar afectant el cervell (l’alzheimer per damunt de tot) i sobre les quals no podem tenir cap control.

El punt i final el posaren tot un seguit de preguntes molt diverses, formulades  pels assistents, que portaren la conferenciant a aclarir dubtes i a fer precisions sobre aspectes concrets,  com ara el comportament dels esquerrans, l’estimulació cognitiva i afectiva en els infants, l’autosanació davant patologies com la depressió o l’angoixa, la importància d’una alimentació rica en nutrients antioxidants …-, cosa que li va permetre d’acabar de  donar una visió, molt general però prou àmplia, sobre el tema.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

MÚSICA ANTIGA: QUO VADIS?

Joan Bosch i Anton, va començar els seus estudis tocant la flauta moderna. Ben aviat la seva inquietud el va portar a iniciar-se en el món dels instruments històrics. El 2008 obté el títol en aquesta especialitat. Actualment és President de l’Acadèmia 1750 i ocupa càrrecs destacats en diverses institucions. Ha fet concerts en grups de Cambra per tot Europa. També ha fet màsters-class en diversos conservatoris.

Vam tenir la immensa sort que una persona de la seva vàlua vingués a fer-nos la conferència: Música antiga: “Quo vadis”.

Valorem la seva metodologia i tot el material que ens va mostrar: tractats, quadres, instruments…per ensenyar-nos a escoltar la música tocada només fent la lectura de les notes musicals i la que es reprodueix una vegada s’ha estudiat el seu entorn perquè la melodia tingui la elegància que requereix la peça.

Ens va tocar amb dues flautes travesseres els mateixos compassos perquè apreciéssim la diferència.

Finalment vam escoltar la Primavera de les Quatre Estacions  de Vivaldi tocada sense cap preparació i la mateixa havent-ne fet un estudi de com calia interpretar-la.

Vam acabar aquesta interessant conferència, que va durar prop de dues hores, escoltant: “cantata del cafè”, cantada en alemany, però que vam poder seguir en una traducció al català, entre un pare molt enfadat amb la seva filla a qui li agradava beure cafè (beguda acabada d’arribar a Europa)

BONES FESTES I fins el proper 9 de gener.

Aules de Difusió Cultural de la Garrotxa

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Nadala 2018

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

UNA PASSEJADA PER L’OBRA DE QUIM MONZÓ, DE LA MÀ DE MARGARIDA CASACUBERTA

Des de 1978, any en què es va donar a conèixer, Quim Monzó ha estat una presència constant i creixent en el panorama literari català, amb els seus reculls de contes i els seus articles de premsa, i també en els mitjans audiovisuals –ràdio, televisió…- on ha col.laborat assíduament. Una presència constant i, ja des de les seves primeres obres, també un autèntic revulsiu, que ha somogut la narrativa amb uns temes i uns ambients que als anys 70 percebíem com a molt nous, amb un to informal i divertit, sovint caricaturesc, i amb un estil cada vegada més depurat, despullat de floritures i entestat a trobar a cada moment la paraula precisa, l’adjectiu exacte. Per a molts dels que avui integrem les Aules, Quim Monzó ha estat l’escriptor que, havent-lo descobert de joves, ha marcat el nostre procés vital i que ha narrat vivències, plantejaments i històries que, tot i desenvolupar-se en ambients “urbanites”, molt allunyats de la calma garrotxina, sentíem propers i amb els quals, potser per raons d’edat, ens era fàcil de connectar.

És per això que, abans que no s’acabi aquest 2018, quan fa quaranta anys que es va publicar el seu primer llibre, Uf, va dir ell, ens va semblar imprescindible de dedicar-li una sessió a les Aules.

Aquesta sessió ens la va oferir dimecres passat  la doctora en Literatura Catalana Contemporània, investigadora, crítica literària i professora de la Universitat de Girona Margarida Casacuberta, amb la seva conferència titulada  Quim Monzó: escriure contra el tòpic.

En el seu decurs, començà amb un repàs exhaustiu de les idees que ella mateixa ja havia publicat en un article a la revista L’Avenç  el febrer de 2010,  per tal de donar als lectors les idees essencials que configuren la seva obra, just quan Monzó acabava de pronunciar el seu discurs inaugural a la 59na edició de la Fira del llibre de Frankfurt, en representació de la cultura catalana que, aquell any, n’era la convidada.  Aquell discurs, tan amè i trencador com rigorós i lúcid, catapultà la seva figura i el seu prestigi literari a nivell europeu. I aquest fou el pretext que aprofità Casacuberta per recordar-nos a tots que la narrativa de Monzó parteix de “la ironia com a mètode de treball, la depuració estilística i la recerca de l’exactitud (i) el contacte directe amb l’ambient que respira”.

La conferència tingué dues parts ben diferenciades:

  • Una primera part, bàsicament teòrica, en què la narrativa de Quim Monzó va ser presentada com la continuació de tota una tradició literària –Rusiñol, Trabal, Calders …- que, tot al llarg del s. XX i defugint qualsevol transcendentalisme, ha contemplat la vida amb un somriure crític i insubornable, analitzant societat i individus des d’una mirada oberta i lliure, sense concessions al pensament establert, i evitant per damunt de tot  tòpics, obvietats,  llocs comuns i eufemismes que tan sovint ens enganyen.
  • A continuació, la segona part consistí en la lectura i el comentari en profunditat de tres textos de l’autor (l’últim aparegut aquest mateix mes de novembre a la seva columna habitual dins el diari La Vanguardia) en què tot el que s’acabava de dir quedava perfectament explicitat, a part de palesar, una vegada més,  la qualitat, l’enginy i l’esperit incisiu que exhibeix Monzó, parli del que parli.

En resum, la xerrada ens permeté de tenir una visió àmplia de l’obra i de la concepció literària d’un dels narradors catalans més importants del moment actual.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari