DONES I MÚSICA: DUES ARTISTES, UNA DE CLÀSSICA I UNA DE MODERNA.

Si les dones haguéssim escrit els llibres, segur que ho hauríem fet d’una altra manera.” 

Aquesta frase, treta delLlibre LA CIUTAT DE LES DAMES, que l’any 1405  va escriure

Christine de Pisan, va donar inici a la conferència que Victòria Palma, llicenciada en Musicologia i una de les veus més conegudes de l’emissora Catalunya Música, va portar dimecres passat a les Aules.

Christine de Pisan, que havia nascut a Venècia i que es va criar i educar a la cort de França, molt avançada i oberta, fou una poeta i filòsofa que es  convertí en la primera escriptora en llengua francesa.  El seu llibre, que publicà en plena maduresa,  va ser un autèntic al·legat en favor de les dones, del seu dret a viure i actuar lliurement, i de la seva capacitat indiscutible per pensar i expressar-se sobre tot tipus de temes –política, art, sexualitat, sentiments …- sense que el seu gènere els hagués de suposar cap entrebanc.

A partir d’aquesta introducció, la conferenciant parlà de les dificultats que, malgrat aquestes idees,  han trobat en el seu camí totes les dones que, al llarg de la història, s’han volgut dedicar a les arts  -i, més concretament, a la música-.  Dificultats per poder fer un bon aprenentatge,  per poder actuar cara al públic,  per veure reconeguda la seva obra,  per aconseguir viure exercint el seu art…   I concretà aquesta realitat en dues artistes d’èpoques i procedències ben diferents, les vivències de les quals s’ajustaren inevitablement a la situació social de l’època en què els tocà de viure.

En primer lloc, parlà de Cecilia Guardi, que nasqué a la Venècia del segle XVIII, llavors la capital del divertiment, amb una societat amarada de música, de cant,  en tots els ambients (cantaven els gondolers, els pescadors, els mercaders, els artesans … i, no cal dir-ho, es cantava a les esglésies, a les múltiples escoles de cant …).

Cecilia Guardi va rebre una formació molt sòlida com a cantant, va ser solista en el cor de la institució que l’acollia i la seva veu adquirí un considerable prestigi … fins que meravellà un pintor, Giovanni Battista Tiepolo, amb el qual es casà i tingué nou fills. 

I mentre ell desenvolupava el seu art i es convertia en pintor de referència, ella hagué d’abandonar el que hauria pogut ser una carrera musical tant o més brillant, empesa per les raons socials, morals … i pels atavismes que pesaven sobre les dones de l’època.   El seu nom, com el de tantes d’altres, forma part de la història de la música i de la història de Venècia, i és una baula que, com tantes d’altres, va anar marcant un camí cap a l’afermament de la dona dins el món de les arts.

En segon lloc, Victòria Palma parlà de Càndida Pérez,  que nasqué a Olot l’any 1893 i que, moguda per les seves inquietuds musicals, s’instal·là al Paral·lel quan aquest era l’epicentre de l’oci nocturn i de la vida més despreocupada de la Barcelona de les primeres dècades del segle XX.  Allà rebé classes de composició i de cant, s’amarà de les formes de vida més populars i creà els  cuplets més coneguts de l’època, cuplets que es cantaren regularment a tots els teatres de varietats de la zona i del país.  De la seva mà sortiren títols que encara avui coneixem, com Ball de rams, Baixant de la Font del Gat, Marieta de l’ull viu i que a la seva època corejava tothom. 

Després de triomfar a Barcelona, marxà de gira per diversos països d’Europa i d’Amèrica, cantant els seus cuplets catalans i molts d’altres i, després de 40 anys, tornà a Catalunya i acabà la seva vida a Olot, de manera humil i discreta, l’any 1989.

A la seva mort, Josep M. Espinàs, en el seu article a l’”Avui“, reivindicà la importància de la seva obra i del seu pas pel món musical més popular del país, tot cridant l’atenció sobre la necessitat  de recordar i honorar les persones que han treballat per desenvolupar la nostra cultura i que hi han deixat la seva empremta artística.

En definitiva, Càndida Pérez fou una altra baula en aquest camí cap al reconeixement de la dona dins el món de l’art, de la música i de la creativitat.  Un món que, gràcies a persones com Cecilia Guardi o com ella mateixa,  a ple segle XXI  estem aconseguint que  s’obri per a totes les creadores actuals, de manera absolutament lliure i sense cap tipus d’entrebancs.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s