EL VULCANISME I LES SOCIETATS QUE HI CONVIUEN. DEL PARÍCUTIN A LA GARROTXA

Aquesta és la conferència amb què les Aules hem pogut tornar
a l’activitat, després de dos mesos de silenci.

Els que vivim des de fa temps a la Garrotxa i estimem i hem volgut conèixer bé els seus racons i el seu paisatge, n’hem sentit a parlar molt, de volcans. N’hem visitat, els hem vist com a tema de classe en escoles i instituts, conferències i xerrades ens n’han aclarit detalls relacionats amb la seva morfologia, el seu comportament, les causes i conseqüències de la seva presència dins l’entorn…

Tanmateix, la conferència que vàrem poder escoltar el passat dimecres 10 de març a les Aules va tenir alguna cosa de nou, d’insòlit: durant una mitja hora llarga, un documental creat a la zona de Mèxic, on el volcà Parícutin entrà en erupció l’any 1943, ens posà davant dels ulls, netament, sense cap filtre, la realitat humana del fenomen. Ens mostrà, a través dels records d’infantesa de persones ja molt grans, persones que en aquell moment vivien als pobles del voltant, el que “allò” va significar realment per a la gent del país, per a la població pagesa que vivia com podia conreant els camps i que, de sobte, començà a sentir sota els seus peus una remor creixent, procedent de dins la terra, i que, encara més de sobte, al cap de poques hores veié esclatar una rasa i va assistir a aquell devessall, primer de fum, després de lava i cendres, i de colors, i de núvols, que s’escamparen arreu. Va ser una mena de prodigi sense explicació, que ni els considerats més llegits i entesos de cada poble no sabien com podria acabar.

Era gent senzilla, ancians que vestien com ho havien fet sempre, i que s’enfrontaven a la càmera amb la bella riquesa –no sempre fàcil d’entendre- del seu dialecte, fet d’un castellà precari sobre un lèxic ancestral.

I tots, des de la seva memòria, de vegades contradictòria, rememoraven l’espant dels grans, que fugien dels pobles i que, atiats pels religiosos, se sentien pecadors i pensaven en penitències…; i la joia inconscient dels infants, que veien un joc en cada tremolor de terra, en cada esclat de llum en plena nit…; i la recança dels vells que, incapaços d’abandonar els seus “muertitos”, els anaven a treure de les tombes per transportar-ne les restes al lloc on establirien la nova llar…; i la mort del bestiar, que ja no va trobar més aigua allà on abans n’hi havia… Per a la gent d’avui, tot aquest testimoni de primera mà crec que té un interès social i antropològic de primera magnitud.

L’activitat del volcà va durar 9 anys, des de 1943 fins a 1952 i, malgrat tot, avui es pot constatar que no va ser cap càstig dels déus, ni va significar cap gran desastre per a la població: obligà a abandonar alguns pobles, sí, i canvià la morfologia del paisatge i els tipus de conreus; però no provocà cap víctima i, a ben curt termini, espavilà l’economia de la zona, generant-hi una creixent activitat turística, bàsicament d’origen nord-americà, que sembla que encara es manté.

Des d’un punt de vista científic, es pot dir que aquesta erupció del Parícutin va significar un pas importantíssim per als coneixements de vulcanologia: als anys 40-50 aquests ja estaven força avançats gràcies a nombrosos estudis previs i, a més, comptaven amb elements tècnics prou bons per captar, i mesurar i avaluar aquella realitat que, per primera vegada, hom tenia el privilegi de poder observar en viu, de ben a prop, gairebé a mesura que els rius de lava anaven avançant i quallant. Va ser, doncs, el punt de partida per a avenços i descobertes encara avui ben vigents.

Enllaç per veure el document, cliqueu aquí per poder-lo visualitzar

Acabat el documental, Llorenç Planagumà, que s’autodefiní com a olotí, geòleg i enamorat dels volcans (no sabem si exactament en aquest ordre), centrà la seva conferència en el vulcanisme de la zona que habitem -la Garrotxa i altres indrets propers-; un vulcanisme que mostrà com integrat en la línia que aniria des del nord de l’Àfrica central fins al nord-est d’Europa, i deixà clar que terratrèmols i volcans formen part de la dinàmica natural del planeta, una dinàmica a la qual els humans hem d’adaptar-nos, mirant de preveure i gestionar cada crisi de manera que se’n minimitzin els estralls.

Les seves explicacions prengueren com a referències exemples ben concrets i determinats -el Croscat i Santa Margarida, que es poden considerar dins una mateixa fase eruptiva, les cendres de la qual arribaren fins a la zona dels Arcs i fins a la Draga, de Banyoles; o el Montsacopa, que s’originà en època molt més reculada; o el con volcànic tapat per cendres del Monsacopa, que sembla ser la base del Puig del Roser…- i això el portà a centrar-se en la realitat del subsòl olotí actual, que ell coneix bé per haver-lo estudiat cada vegada que alguna obra de construcció o d’urbanisme li ha permès d’examinar, treure mostres i analitzar excavacions, rases i fossats.

A partir d’aquí, la xerrada es feu molt viva, en apropar-nos a la realitat més immediata -l’artigatge de terrenys extremament fèrtils, els conreus que hi són més rendibles, el turisme, les formes i la bellesa del paisatge…- i s’anà convertint en un donar resposta a preguntes i qüestions dels assistents, que van fer referència a temes i aspectes tan diferents com els tossols, els bufadors o els aiguamolls de la Moixina.

Va ser, doncs, una immersió de ple en tot allò que afecta, no només als volcans en si mateixos, sinó sobretot a les persones que hi conviuen i que els senten com a terra pròpia.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s