Dimecres passat, el professor d’Història i de Filosofia Quim Moret i Pastells portà a les Aules una conferència de tema molt ampli, que inicià amb una idea clau: és molt important conèixer la història, per evitar de repetir els errors del passat, idea que, donada la situació en què ens trobem avui com a país, potser faríem bé de recordar.
Després d’una ràpida visió de la situació política que es donava a Espanya a finals del segle XIX i principis del XX, de bipartidisme i sistemàtica alternança de liberals i conservadors al poder, i de pronunciaments militars cada vegada que això no acabava de funcionar a gust dels qui realment manaven, el conferenciant va mostrar l’esclat de 1936 com un pronunciament més, que s’acabà complicant en topar amb la resistència inèdita d’unes conviccions republicanes arrelades, profundes i difícils de reduir.
El triomf del franquisme, el 1939, va significar l’inici de la llarga dictadura que no s’acabà fins a 1977, entre altres coses perquè comptà amb un ampli suport social. Tanmateix, des dels inicis i al llarg de tota la seva durada, es veié contestada i atacada, en lluita desigual, per tota una sèrie de moviments de resistència que s’anaren succeint des de diferents àmbits i que molt sovint passaren inadvertits per a la societat, sotmesa com estava a la propaganda imposada pel règim i a la fèrria censura dels mitjans de comunicació, que els silenciaren. Per això avui és bo de mirar enrere i parlar-ne obertament, perquè tot això forma part important de la nostra història.
A partir d’aquesta idea, el conferenciant anà passant revista a una gran diversitat d’àmbits des dels quals s’exercí aquesta resistència. Parlà d’accions portades a terme des de l’estranger per alguns d’aquells que el 39 van haver de marxar cap a l’exili, i també de la feina feta per membres de partits polítics d’esquerres que restaren al país i actuaven des de la clandestinitat. Es referí a la lluita armada empresa pels maquis, just en acabar la guerra, i a la realitzada per grups terroristes diversos que anaren apareixent a partir dels anys 50. Parlà també de la resistència obrera i sindicalista, de les revoltes estudiantils… i remarcà la importància que tingueren, sobretot a partir dels últims anys 60, les actituds sostingudes i les accions puntuals del que anomenà “resistència social” i “resistència cultural”, és a dir, aquelles actituds i accions exercides un dia, i un altre, i un altre, per gent anònima, del carrer –afer Galinsoga, vaga de tramvies, fets del Palau, campanya en favor de tenir bisbes catalans, creació de revistes i editorials, Nova Cançó …- accions i actituds que, sense fer gaire soroll, posaren en evidència una realitat i uns anhels socials de molt ampli abast.
Les referències van haver de ser, inevitablement, ràpides i més aviat epidèrmiques (una conferència dona pel que dona), però ens permeteren arribar a una sèrie de conclusions. Per exemple, que el franquisme no va ser acceptat per una part molt important de la societat. I també que, si no va poder ser vençut en vida del dictador, va ser en gran part a causa de la desunió i les divergències sorgides entre aquells que intentaven oposar-s’hi. I en aquest sentit el conferenciant esmentà com a excepció importantíssima l’Assemblea de Catalunya, que sí que aconseguí aglutinar un ampli espectre de sensibilitats i de tendències sota el seu lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”.
Altres conclusions anaren en el sentit que, al llarg de tota aquella “llarga nit”, els qui lluitaren d’una manera o altra van ser molts; i tots van fer el que van poder, cadascú des de les seves circumstàncies; i cadascú pagà un preu personal per aquestes accions, un preu que, fos quin fos, possiblement marcà les seves vides i, als nostres ulls, ha de ser profundament respectat.
Aules de Difusió Cultural de la Garrotxa. ACUGA 