Dimecres passat, el professor d’Història i de Filosofia Quim Moret i Pastells portà a les Aules una conferència de tema molt ampli, que inicià amb una idea clau: és molt important conèixer la història, per evitar de repetir els errors del passat, idea que, donada la situació en què ens trobem avui com a país, potser faríem bé de recordar.
Després d’una ràpida visió de la situació política que es donava a Espanya a finals del segle XIX i principis del XX, de bipartidisme i sistemàtica alternança de liberals i conservadors al poder, i de pronunciaments militars cada vegada que això no acabava de funcionar a gust dels qui realment manaven, el conferenciant va mostrar l’esclat de 1936 com un pronunciament més, que s’acabà complicant en topar amb la resistència inèdita d’unes conviccions republicanes arrelades, profundes i difícils de reduir.
El triomf del franquisme, el 1939, va significar l’inici de la llarga dictadura que no s’acabà fins a 1977, entre altres coses perquè comptà amb un ampli suport social. Tanmateix, des dels inicis i al llarg de tota la seva durada, es veié contestada i atacada, en lluita desigual, per tota una sèrie de moviments de resistència que s’anaren succeint des de diferents àmbits i que molt sovint passaren inadvertits per a la societat, sotmesa com estava a la propaganda imposada pel règim i a la fèrria censura dels mitjans de comunicació, que els silenciaren. Per això avui és bo de mirar enrere i parlar-ne obertament, perquè tot això forma part important de la nostra història.
A partir d’aquesta idea, el conferenciant anà passant revista a una gran diversitat d’àmbits des dels quals s’exercí aquesta resistència. Parlà d’accions portades a terme des de l’estranger per alguns d’aquells que el 39 van haver de marxar cap a l’exili, i també de la feina feta per membres de partits polítics d’esquerres que restaren al país i actuaven des de la clandestinitat. Es referí a la lluita armada empresa pels maquis, just en acabar la guerra, i a la realitzada per grups terroristes diversos que anaren apareixent a partir dels anys 50. Parlà també de la resistència obrera i sindicalista, de les revoltes estudiantils… i remarcà la importància que tingueren, sobretot a partir dels últims anys 60, les actituds sostingudes i les accions puntuals del que anomenà “resistència social” i “resistència cultural”, és a dir, aquelles actituds i accions exercides un dia, i un altre, i un altre, per gent anònima, del carrer –afer Galinsoga, vaga de tramvies, fets del Palau, campanya en favor de tenir bisbes catalans, creació de revistes i editorials, Nova Cançó …- accions i actituds que, sense fer gaire soroll, posaren en evidència una realitat i uns anhels socials de molt ampli abast.
Les referències van haver de ser, inevitablement, ràpides i més aviat epidèrmiques (una conferència dona pel que dona), però ens permeteren arribar a una sèrie de conclusions. Per exemple, que el franquisme no va ser acceptat per una part molt important de la societat. I també que, si no va poder ser vençut en vida del dictador, va ser en gran part a causa de la desunió i les divergències sorgides entre aquells que intentaven oposar-s’hi. I en aquest sentit el conferenciant esmentà com a excepció importantíssima l’Assemblea de Catalunya, que sí que aconseguí aglutinar un ampli espectre de sensibilitats i de tendències sota el seu lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”.
Altres conclusions anaren en el sentit que, al llarg de tota aquella “llarga nit”, els qui lluitaren d’una manera o altra van ser molts; i tots van fer el que van poder, cadascú des de les seves circumstàncies; i cadascú pagà un preu personal per aquestes accions, un preu que, fos quin fos, possiblement marcà les seves vides i, als nostres ulls, ha de ser profundament respectat.
