UNA PASSEJADA PER L’OBRA DE QUIM MONZÓ, DE LA MÀ DE MARGARIDA CASACUBERTA

Des de 1978, any en què es va donar a conèixer, Quim Monzó ha estat una presència constant i creixent en el panorama literari català, amb els seus reculls de contes i els seus articles de premsa, i també en els mitjans audiovisuals –ràdio, televisió…- on ha col.laborat assíduament. Una presència constant i, ja des de les seves primeres obres, també un autèntic revulsiu, que ha somogut la narrativa amb uns temes i uns ambients que als anys 70 percebíem com a molt nous, amb un to informal i divertit, sovint caricaturesc, i amb un estil cada vegada més depurat, despullat de floritures i entestat a trobar a cada moment la paraula precisa, l’adjectiu exacte. Per a molts dels que avui integrem les Aules, Quim Monzó ha estat l’escriptor que, havent-lo descobert de joves, ha marcat el nostre procés vital i que ha narrat vivències, plantejaments i històries que, tot i desenvolupar-se en ambients “urbanites”, molt allunyats de la calma garrotxina, sentíem propers i amb els quals, potser per raons d’edat, ens era fàcil de connectar.

És per això que, abans que no s’acabi aquest 2018, quan fa quaranta anys que es va publicar el seu primer llibre, Uf, va dir ell, ens va semblar imprescindible de dedicar-li una sessió a les Aules.

Aquesta sessió ens la va oferir dimecres passat  la doctora en Literatura Catalana Contemporània, investigadora, crítica literària i professora de la Universitat de Girona Margarida Casacuberta, amb la seva conferència titulada  Quim Monzó: escriure contra el tòpic.

En el seu decurs, començà amb un repàs exhaustiu de les idees que ella mateixa ja havia publicat en un article a la revista L’Avenç  el febrer de 2010,  per tal de donar als lectors les idees essencials que configuren la seva obra, just quan Monzó acabava de pronunciar el seu discurs inaugural a la 59na edició de la Fira del llibre de Frankfurt, en representació de la cultura catalana que, aquell any, n’era la convidada.  Aquell discurs, tan amè i trencador com rigorós i lúcid, catapultà la seva figura i el seu prestigi literari a nivell europeu. I aquest fou el pretext que aprofità Casacuberta per recordar-nos a tots que la narrativa de Monzó parteix de “la ironia com a mètode de treball, la depuració estilística i la recerca de l’exactitud (i) el contacte directe amb l’ambient que respira”.

La conferència tingué dues parts ben diferenciades:

  • Una primera part, bàsicament teòrica, en què la narrativa de Quim Monzó va ser presentada com la continuació de tota una tradició literària –Rusiñol, Trabal, Calders …- que, tot al llarg del s. XX i defugint qualsevol transcendentalisme, ha contemplat la vida amb un somriure crític i insubornable, analitzant societat i individus des d’una mirada oberta i lliure, sense concessions al pensament establert, i evitant per damunt de tot  tòpics, obvietats,  llocs comuns i eufemismes que tan sovint ens enganyen.
  • A continuació, la segona part consistí en la lectura i el comentari en profunditat de tres textos de l’autor (l’últim aparegut aquest mateix mes de novembre a la seva columna habitual dins el diari La Vanguardia) en què tot el que s’acabava de dir quedava perfectament explicitat, a part de palesar, una vegada més,  la qualitat, l’enginy i l’esperit incisiu que exhibeix Monzó, parli del que parli.

En resum, la xerrada ens permeté de tenir una visió àmplia de l’obra i de la concepció literària d’un dels narradors catalans més importants del moment actual.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s