EL MAIG FRANCÈS DE 1968 DINS UNA EUROPA CONVULSA. L’ARQUEOLOGIA DEL NOSTRE PRESENT

Aquest és el títol de la conferència que pronuncià a les Aules el passat 23 de maig el periodista, filòsof i escriptor Josep Ramoneda i Molins, el qual, al llarg de les últimes dècades, ha estat una de les veus essencials de la vida cultural i de la reflexió en profunditat sobre els temes més punyents de la vida social i política que afecten el món.

La seva idea de partida podria resumir-se dient que el 68, no només amb els fets del maig francès, sinó també –i potser sobretot- amb tots els altres esdeveniments subversius que s’hi esdevingueren en punts ben diversos del món, és a l’origen del nostre present i ens serveix per entendre’l i explicar-lo.

L’any 68, en efecte, vingué marcat pel maig parisenc, però també per la primavera socialista de Praga, finalment ofegada pels tancs soviètics, i per les manifestacions a diverses grans ciutats nord-americanes contra la guerra de Vietnam, i per l’eclosió del blak power i la lluita contra el racisme liderada pel Martin Luther King –assassinat, per cert, aquell mateix any-, i per les protestes de milers d’estudiants mexicans, contra els quals disparà la policia causant una mortaldat encara mai quantificada.

I en tots aquests moviments hi ha sempre uns protagonistes essencials: els joves; uns joves que, gràcies a l’allargament de l’esperança de vida i a l’estabilitat i els avenços en la situació de la classe mitjana omnipresent, en aquests anys assoleixen per primera vegada una presència social important, entren massivament a les universitats, abans privatives de les classes altes, i fan escoltar la seva veu, plena d’il·lusions utòpiques però també de reivindicacions i protestes. Són joves que veuen possible un happy end a les seves mobilitzacions i que les viuen amb eufòria i ambient de festa.

Segons Ramoneda, tots aquests moviments no poden ser considerats avui, amb la perspectiva que dona el temps, com a revolucionaris, atès que, tret del cas de Praga, no posaren en qüestió ni volgueren enderrocar el poder polític establert. Però sí que és fàcil detectar-hi com a trets comuns unes actituds marcadament antiautoritàries, d’oposició a models socials, culturals i acadèmics molt rígids, de rebuig del consumisme i del poder financer, d’atenció a les desigualtats socials… Són, bàsicament, un producte de l’esgotament d’un cicle.  Per això els titllà més aviat de “revoltes” o, sobretot pel que fa al Maig francès, de “revolució cultural”, atès que, si bé en cap cas no se subvertí l’ordre polític, sí que es capgiraren mentalitats i costums.  I això afectà sobretot tres dels elements que podem considerar essencials en el funcionament de la societat: la família, els mitjans de comunicació i l’escola.

Posant en qüestió una societat molt conservadora, hereva de la postguerra, i molt marcada per la jerarquització, el patriarcalisme i  la ideologia catòlica, els joves reivindicaren una sexualitat més lliure gràcies al control de la natalitat, unes escoles on l’autoritat del professor pogués ser discutida, un funcionament familiar i social on la dona deixés d’estar sotmesa … Amb ells sortí al carrer una nova retòrica que es concretà en eslògans encara avui perfectament reconeixibles  i, per un breu període, semblà que tot havia de canviar.

El cert és, però, que al cap de poc la involució s’instal.là arreu encara amb més força. No hi hagué avenços a nivell polític: a França, Charles Degaulle guanyà les eleccions al cap d’un mes escàs; l’església de Pau VI condemnà l’ús dels anticonceptius; el 20 d’agost l’exèrcit soviètic envaí  Txecoslovàquia;  l’octubre a Mèxic  els estudiants foren reprimits amb un bany de sang; i, el novembre, el republicà Richard  Nixon fou elegit president dels Estats Units d’Amèrica. Tot quedà, tal com s’ha publicat en alguns mitjans, en una revolució social encara avui en certs aspectes vigent, però, alhora, en un gran fracàs polític, que abocà molts dels joves que hi havien pres part a opcions vitals clarament individualistes, i que portà algunes forces d’esquerres de determinats països (Itàlia, Alemanya …) a l’acció violenta i el terrorisme.

A partir d’aquí, fets diversos i successius (la crisi del petroli, l’entronització  d’una nova ideologia d’individualisme radical en la lluita aferrissada per sobreviure i tirar endavant,  la caiguda del bloc soviètic, la substitució del capitalisme industrial per un nou capitalisme financer d’ideologia marcadament nihilista, la fi del sistema bipartidista i l’eclosió del món globalitzat i de les noves tecnologies, capaces de portar el millor i també el pitjor a la societat …) semblen portar-nos a pensar en l’esgotament d’un període i a dibuixar un moment marcat per la incertesa a tots els nivells i per un autoritarisme creixent, que cal esperar que pugui ser subvertit d’una manera o altra.

La conferència es clogué amb una sèrie de consideracions del conferenciant sobre la situació que s’està vivint ara mateix al país i arreu del món, i sobre les expectatives, més aviat incertes, que es dibuixen en el nostre futur.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s