L’ÒPERA RIGOLETTO, DE GIUSEPPE VERDI, A LES AULES

El passat dimecres, 7 de febrer, Joan Bricall, seguint la tradició exitosa dels darrers anys, va oferir a les Aules de Cultura una audició comentada de l’òpera Rigoletto. I ho va fer a partir d’una versió filmada l’any 1982 pel director Jean-Pierre Ponnelle.

Aquesta versió va ser rodada en espais naturals i en escenaris urbans perfectament ajustats a l’època en què se situa l’acció, embellits uns i altres per la fotografia  de Pasqualino De Santis. Pel que fa als aspectes musicals, vam poder sentir el cant dels personatges principals interpretat per  les veus extraordinàries d’Ingvar Wixell (el bufó geperut), Edita Gruberova (la seva filla Gilda) i Luciano Pavarotti (el duc de la improbable cort de Màntua).

Rigoletto és una òpera en tres actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret de Francesco Maria Piave, els quals es varen basar en una obra teatral de Victor Hugo, Le roi s’amuse, que tan aviat com va ser estrenada va tenir greus problemes amb la censura per l’atac frontal que suposava contra la monarquia i l’aristocràcia en general.  No cal dir que Verdi, com ja li havia passat amb altres obres, també va haver de lluitar contra la repressió dels poderosos, i hagué de reajustar alguns dels aspectes més punyents de la seva creació abans de poder-la estrenar, cosa que va fer finalment l’11 de març de 1851 al teatre La Fenice de Venècia.

Com a curiositat, cal remarcar que aquesta és, després d’Aida, la segona òpera que més vegades ha estat representada al Liceu.

Pel que fa al seu contingut, Rigoletto és un drama de passió, falsedat, venjança i amor, al llarg del qual els personatges, sobretot el protagonista, mostren una riquesa  de matisos i una complexitat psicològica ben poc habituals en el gènere operístic, que sol tendir a presentar figures bastant simples i esquemàtiques.

 

Aquí, en canvi, veiem un  bufó de la cort  capaç de mostrar-se màximament  frívol i banal en les seves bromes cortesanes però, al mateix temps,  de ser un pare conscient i seriós,  que estima sense límits  la seva filla, que veu el perill que la noia corre en plena cort de Màntua   i que vol protegir-la com sigui i defensar el seu honor. I, al mateix temps, en determinats moments  el veiem profundament esporuguit per una maledicció que li ha estat llançada mentre que,  en escenes següents, es mostra ferotgement decidit a la venjança, sense cap por de les conseqüències que aquesta pugui reportar-li. Per la seva banda, Gilda es debat entre dos pols clarament contraposats:  l’amor filial, tendre i respectuós, per una banda i, per l’altra, l’atracció inevitable que sent envers el duc. Mentre que aquest,  capriciós, seductor i desaprensiu, mostra en tot moment un perfil molt més pla i mancat de matisos: és simplement això, el seductor desaprensiu que considera de la seva propietat tot allò i tots aquells que l’envolten.

I tota aquesta varietat de sentiments i actituds es posa de manifest, sobretot, a través del cant que esdevé, escena rere escena,  d’una varietat i una riquesa inusitades, cosa que dona a aquesta òpera el valor d’una obra extraordinària, de bellesa excepcional.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s