PRUDENCI I AURORA BERTRANA. DUES VIDES I DUES OBRES LITERÀRIES

Dimecres passat, 10 de gener, la doctora Neus Real  portà a les Aules de Cultura una conferència centrada en les biografies i els textos de Prudenci  Bertrana(1867 – 1941) i de la seva filla Aurora (1892 – 1974), els quals van ser dues figures de gran prestigi dins el panorama artístic i literari de tombant de segle i fins a 1936.

Un i altra tingueren molts aspectes en comú tot i els vint-i-cinc anys que els separaven:

  • tots dos iniciaren la seva vida creativa dins el món de l’art: ell, com a pintor, amb alguns quadres de qualitat considerable; ella, violoncel·lista, se serví del seu art per guanyar-se la vida quan li va caldre, actuant primer en locals nocturns de Barcelona i, més tard i ja vivint a la zona dels Alps, liderant el primer grup de jazz femení que es formà a Europa.
  • tots dos estimaren profundament i visqueren a fons el contacte amb la natura: el pare, enamorat de les zones boscoses de Catalunya, poblades de personatges ferrenys i elementals; la filla, viatgera impenitent, corpresa primer pels Alps suïssos i, més tard, per l’exotisme de les illes de la Polinèsia, on quedà enlluernada per la puresa i la sensualitat de la seva gent.
  • tots dos començaren a escriure ja força grans i d’alguna manera coincidiren a reivindicar-se com a escriptors autèntics, sincers, creadors d’obres plenes de vida, insubornables.
  • tots dos, cadascun a la seva manera, van utilitzar un llenguatge i un estil plens de vivesa, d’autenticitat, a to amb els temes que tractaven i totalment allunyats de floritures i convencionalismes, cosa que resultà molt innovadora dins el panorama literari de l’època i que els donà gran èxit entre el públic.

D’altra banda, com sol passar quasi sempre, les seves obres vingueren profundament marcades pels seus caràcters – ben diferents, no cal dir-ho-. Però, més enllà d’això, tots dos obriren noves perspectives i contribuïren a la normalització i modernització  de la literatura que s’estava escrivint al país en el moment en què un i altre hi van irrompre,  i van ser peces clau perquè aquesta se situés a un nivell europeu.

Prudenci Bertrana va ser un home  bonhomiós, tot i que turmentat pels tràngols gravíssims que hagué d’afrontar al llarg de la seva vida –mort de tres dels seus fills, problemes i enfrontaments amb l’estament militar, precarietat econòmica …-  i, com a escriptor, esdevingué una gran figura del Modernisme a partir de la publicació, l’any 1906, de la seva novel·la  Josafat, que va obtenir un gran èxit, tot i l’escàndol que provocà en la Girona benpensant de l’època.

Més tard vingueren les Proses bàrbares (1910), de caràcter marcadament contrari a l’intel·lectualisme noucentista, i moltes narracions breus.  i, ja en una etapa posterior, aparegué Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925). Finalment, els anys 30 li aportaren nous èxits, premis i prestigi, en ser publicada la trilogia titulada Entre la terra i els núvols.

Aurora Bertrana, per la seva banda, formà part de tot un grup d’escriptores dels anys trenta que sovint hom qualificava d’ “alliberades” –juntament amb Mercè Rodoreda, entre altres- i tingué una vida gens convencional, marcada tant per la seva activitat pública dins el país  –compromesa amb Esquerra Republicana, prengué part en actes polítics i culturals al costat de les figures més emblemàtiques de l’època-, com per la seves estades, primer a Suïssa i, més tard, a la Polinèsia. Fou al llarg d’aquests viatges que descobrí  –i descrigué amb plaer-  un món que l’embadalí tant pel seu exotisme com per la seva llibertat de costums. D’aquí sorgiren nombrosos articles periodístics i llibres de viatges com  Paradisos oceànics (1930), Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934)  o  L’illa perduda (1935).

Un cop retornada de l’exili causat per la repressió franquista, continuà publicant i essent una escriptora de prestigi. Però, d’entre tota la seva producció d’aquesta època, cal destacar per damunt de tot com a imprescindibles els seus dos volums de  Memòries, publicats ja als anys setanta –el segon, de manera pòstuma-, on aquesta ciutadana del món recollí tota la seva riquíssima experiència vital, les seves impressions i opinions de tota mena i el seu testimoni de més de tres quarts de segle, que ella presenta amb una frescor i una modernitat realment notables.

Aquesta conferència, que anà acompanyada de breus lectures de textos d’ambdós autors, es clogué amb la invitació cordial de visitar l’exposició que s’ha instal·lat a Girona, al Museu d’Història de la Ciutat, titulada El desig de viure i d’escriure, amb la qual es posarà fi al que ha estat l’Any Bertrana, dedicat a donar a conèixer la figura i l’obra d’aquests dos creadors que deixaren una petja important en la literatura catalana del segle XX.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s