Hem tancat aquest mes de novembre amb una conferència titulada Dels anys vuit-cents als dos-cents abans de Crist. Una etapa vital en la història de la humanitat. El seu autor, Joan López Carrera, és catedràtic jubilat de filosofia i va exercir com a professor a l’Institut Montsacopa durant força anys i, més tard, també a l’Institut Pere Alsius de Banyoles.
Segons les seves paraules, la història de la humanitat i del pensament s’ha anat pautant al llarg dels segles a l’entorn d’uns moments clau –que ell, seguint les passes del filòsof alemany Karl Jaspers, anomenà “etapes axials”-; uns moments en els quals han sorgit figures emblemàtiques que, amb les seves idees, els seus plantejaments i les seves actituds innovadores, han impulsat tota la societat a avançar, a progressar, a trencar motlles i a adoptar unes noves mentalitats, unes noves maneres d’entendre el món i la vida.
I a partir d’aquí, el discurs se centrà en l’època compresa entre els segles VIII i II abans de Crist, i, d’una manera més concreta i precisa, en el segle VI, moment en què, segons el conferenciant, el món conegut visqué una d’aquestes etapes de canvi profund i de renovació espiritual i cultural a tots nivells.
És en aquest segle VI que, en diferents zones del planeta i de manera pràcticament simultània i sense cap connexió entre si, aparegueren una sèrie de personatges trencadors que, sense cap dubte, han resultat decisius per posar les bases d’unes formes de pensament que han arribat fins a nosaltres.
A la Xina postfeudal aparegué Confuci, que marcà els punts essencials per al funcionament de la nova societat i les seves formes de govern, i establí les bases de la convivència. I gairebé al mateix temps aparegué també Lao Tse, fundador del corrent de pensament anomenat taoisme, orientat sobretot vers l’individu, la seva espiritualitat i la seva immortalitat.
A l’Índia, per la mateixa època, Siddharta, també anomenat Buda, després de tot un procés de meditació i ascetisme, trencà amb la religió oficial dels brahmans i donà pautes per descobrir un nou sentit a l’existència, al mateix temps que les doctrines jaïnistes conduïen cap a la no-violència i el respecte absolut a la vida i a l’entorn.
A Pèrsia, Zaratustra posà les bases de la primera religió monoteista, que havia de gravitar sobre la formació del judaisme, el cristianisme i l’islam.
Finalment, les illes gregues s’erigiren com a gresol i lloc d’intercanvi d’idees, filosofies i plantejaments molt diversos, vinguts d’arreu del món, que estimularen la discussió, l’intercanvi i l’esperit crític i conduïren al progrés cultural i espiritual, tot posant fi a l’època dels grans mites i de les respostes fixes i inamovibles.
A partir d’aquí, les societats orientals centraren la seva atenció bàsicament en la persona humana, en el seu coneixement i la seva espiritualitat, mentre que el món occidental, més orientat cap a la recerca del progrés, visqué un altre moment axial als segles XVI i XVII, amb avenços tècnics i científics importantíssims, i s’abocà, a la llarga, a un materialisme que posà en crisi els valors essencials i que conduí molta gent, ja en ple segle XX, a girar els ulls cap a les concepcions espirituals i filosòfiques orientals, que han sabut mantenir els seus valors centrats en la vida i les persones.
La conferència acabà amb una pregunta que restà a l’aire i sense resposta: qui sap si, algun dia, els segles XX iXXI seran considerats com una nova etapa axial, abocada vers les noves tecnologies i la informació, potser precursores d’un nou canvi essencial en la vida de la humanitat.
