El passat dijous 10 de novembre, cinquanta-un socis de les Aules de Cultura de la Garrotxa ens vam traslladar a Barcelona per poder gaudir de dos esdeveniments artístics remarcables.
L’exposició, titulada Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic, ha estat organitzada aquesta tardor per la Fundació Mapfre a les seves instal·lacions del carrer Diputació; i ho ha estat justament ara, cent anys després que es fes a Barcelona, en plena Primera Guerra Mundial, una gran exposició dedicada a l’art francès. En aquell moment, totes les manifestacions culturals del país veí tenien a Catalunya un prestigi 
excepcional, i aquesta mostra, que va presentar a la ciutat obres tan emblemàtiques de la pintura de Renoir com el Bal du Moulin de la Galette, va tenir un gran èxit. Avui, l’èxit es repeteix amb aquesta nova presència a Barcelona de molts quadres del pintor, alguns d’ells imprescindibles per poder conèixer i valorar l’abast de la seva obra.
Nosaltres vam arribar a l’exposició a mitja tarda i, tot resseguint les seves sales, vam poder fer-nos una idea, entre altres coses, de la fascinació que la figura femenina va exercir sobre Renoir, així com de la seva visió de la natura, sempre plena de llum i de vida, o de les influències diverses que van gravitar sobre tota la seva obra. I vam anar veient dones, noies, infants, de rostres arrodonits i delicats, de perfils nets i mirada serena, al costat de paisatges acolorits i puntejats de figures humanes a penes esbossades, i al costat de bells rams de flors de pètals suaus i tendres com la pell d’un cos jove… Poder gaudir d’aquestes obres va ser tota una experiència estètica.
I, al vespre, canvi total de perspectiva, encara que el títol de l’obra tingués també un regust francès: a l’escenari del Teatre Victòria, del Paral.lel, els jocs d’esgrima d’un Scaramouche d’heroisme incert, les figures ridícules i malèfiques d’una noblesa i un clergat detestables, les aventures d’un grup de comediants vinguts d’Itàlia i les reivindicacions d’una noia inconformista, pobra i rebel, ens van fer passar una bona estona, embolcallats per la música brillant d’Albert Guinovart i bocabadats davant d’una escenografia potentíssima, digna del millor Dagoll-Dagom.
Belles veus, coreografies amb moments espectaculars i dinamisme trepidant van marcar un musical, volgudament intranscendent però enormement eficaç per portar el públic a un món guspirejant d’evasió i fantasia.
