Després de la conferència sobre Miquel Blay que vàrem poder escoltar el dimecres 5 d’octubre, a càrrec de la senyora Pilar Ferrés i Lahoz, avui, quinze dies després, hem pogut fer , també al seu costat, un recorregut per l’exposició titulada Miquel Blay. Sentiment olotí , exposició que aquesta tardor ocupa la sala oberta del Museu Comarcal de la Garrotxa.
Aquesta visita guiada ens ha permès d’acabar de completar les idees essencials sobre l’artista i la seva obra, a la vista de documents i objectes que van ser importants en la seva formació i la seva trajectòria i que ens parlen tant de la seva evolució i producció artística com de la seva vida personal. Cartes, articles periodístics, fotografies familiars… apareixen al costat d’esbossos, dibuixos, figures en guix… originats en localitzacions i èpoques diverses, i serveixen de marc per a peces escultòriques de més gran format i renom, com la figura de La immortalitat, procedent del grup escultòric del panteó dedicat a Joaquín María de Errazu, al cementiri Père-Lachaise de París, o el bust de la nena Margheritina, dues obres de gran bellesa que l’artista donà en el seu moment a la ciutat.
Perquè aquesta és una altra qüestió a tenir present i que l’exposició remarca de manera expressa: Miquel Blay, tal com ja se’ns va dir a la conferència anterior, va ser un artista molt lligat emocionalment a Olot, especialment interessat en la promoció de l’art a la ciutat i extremament generós pel que fa a la cessió d’obres seves, per tal que s’anés fonamentant i consolidant una bona col·lecció que pogués, a la llarga, donar peu a la creació del que avui coneixem com a Museu Comarcal.
De la mà de la senyora Pilar Ferrés vam anar coneixent tots aquests materials exposats, que apareixen organitzats en cinc àmbits diferents al llarg de la sala, atenent en primer lloc a la cronologia i, més endavant, a altres criteris –peces donades pel mateix artista o per la seva família, homenatges que la ciutat li oferí…- i mostren globalment una obra d’una gran sensibilitat, que el públic pot veure com evolucionà, des dels primers dibuixos fets a llapis o amb carbó, cada vegada més elaborats, fins a formes escultòriques en què l’artista acostumava a jugar amb relleus i textures molt treballades per reflectir l’expressivitat de la carn, la vivesa de la musculatura i tota la riquesa de matisos que presenta el cos humà.
Aquesta exposició no deixa de ser una mostra d’agraïment i un homenatge més, el darrer fins ara, que la ciutat ha ofert a l’artista.
