Miquel Blay, un olotí il•lustre.

Aquest fou el títol de la conferència que, el passat 5 d’octubre, ens oferí la senyora Pilar Ferrés i Lahoz, doctora en Belles Arts i especialista en l’obra de l’escultor.

El seu discurs, extraordinàriament documentat, prengué des de bon principi dues dimensions que s’anaren trobant puntualment a mesura que avançava:

2016-10-05-17-46-15rPer una banda, la conferenciant donà una visió cronològica exhaustiva del procés vital i creatiu de l’artista, esmentant les vivències que el marcaren especialment, els llocs on residí, les influències que rebé, les obres que anà produint, els premis i distincions que li foren atorgades i fins i tot moltes de les relacions, personals i epistolars, que mantingué al llarg de la seva vida.

Per altra banda, tot el discurs estigué puntejat d’al·lusions a la seva connexió amb Olot. El fet d’haver-hi nascut i d’haver-hi viscut el primer embadaliment per l’art i els primers passos en el seu aprenentatge, de la mà de mestres com Josep Berga i Boix i Joaquim Vayreda,  el portà a veure la ciutat una mica com el paradís de la infantesa, un paradís que hagué d’abandonar aviat per aprofundir en els seus estudis però al qual tornà sempre amb plaer.

Si el seu aprenentatge inicial l’havia orientat cap a un tipus d’escultura de caire marcadament realista, les seves estades a París i a Roma el posaren en contacte amb els nous camins artístics que estaven emergint a l’Europa de tombant de segle i l’acostaren a tècniques escultòriques innovadores i, sobretot, a un tractament poètic dels temes i de les figures, cada vegada més proper al Simbolisme. Fou a partir d’aquesta nova orientació que Blay començà a produir obres tan plenes d’equilibri i d’harmonia com Els primers freds (1892), que és un autèntic cant a la vellesa i a la dignitat dels desposseïts; o el grup escultòric titulat La cançó popular (1907), que presideix el xamfrà i dóna unitat a les dues façanes del Palau de la Música Catalana, de Barcelona; o L’eclosió (1905), que mostra tota l’emoció del sentiment amorós. Són obres en què cada figura, cada detall… està ple de sentit i presenta sovint un clar valor simbòlic que acaba d’enriquir el conjunt.

2016-10-05-18-45-07rAvui, com tot al llarg del segle XX, els olotins ens enorgullim de pensar que Miquel Blay visqué i passejà pels mateixos carrers que nosaltres trepitgem cada dia, i de poder sentir-hi tan familiars i properes obres com el Monument a Joan Pere Fontanella (1894), el grup escultòric titulat La lectura (1918), o el mateix cap del gegant d’Olot (1889) que admirem cada any per les festes; obres que ens donen testimoni  de la força del seu art, i de la seva generositat en oferir-les a la ciutat que ell estimà.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s