CLOENDA DE CURS, AMB MÚSICA DEL BARROC VENECIÀ

El passat divendres 4 de juny, les Aules de Difusió Cultural van posar fi a les activitats d’aquest curs amb un concert-conferència que el Trio Barroc del Cafè ens oferí a la sala de l’Orfeó Popular.

trio-barroc-1-2El Trio Barroc del Cafè flauta de bec, clavicèmbal i violoncel es va formar l’any 2006 i l’integren la Mireia Ruiz, en Daniel Regincós i en Joan Vives, tres músics de sòlida formació, que alternen la seva feina de docents de la música amb la participació com a solistes en diverses formacions i orquestres. I, a més a més, en el cas de Joan Vives, tota aquesta activitat ve completada pel seu treball a l’emissora Catalunya Música, a la qual s’incorporà des dels seus inicis i on condueix programes diversos, entre ells les transmissions dels concerts de l’OBC i el magazin matinal Tots els matins del món.

Va ser justament Joan Vives qui “posà lletra” al concert que vàrem poder sentir el divendres, en completar-lo amb tota una sèrie d’explicacions puntuals que contextualitzaven cada peça, aportant detalls històrics i socials, a voltes molt curiosos, que donaven idees precises sobre els seus autors. Tomaso Albinoni, Antonio Vivaldi i els germans Marcello, tots ells nascuts, formats i actius com a músics a la primera meitat del segle XVIII en aquella Venècia que enlluernava Europa amb la seva potència creadora, varen compondre un gran nombre de peces entre elles, les que el trio ens va oferir al llarg de la sessió i, a través del conferenciant, vàrem poder conèixer les circumstàncies vitals i familiars de cadascun, els ambients en que es mogueren i, en definitiva, molts factors que, d’una manera o altra, marcaren el seu art.

I va ser molt interessant de constatar com les seves explicacions s’ajustaven perfectament atrio-barroc-2-3aquelles que, la setmana anterior, havíem rebut de la conferenciant Victòria Palma i les complementaven. Ella, en parlar de la cantant Cecilia Guardi, ja ens havia mostrat l’esperit culte, esteticista, que planava sobre la societat veneciana del XVIII, i havia fet esment, també, a fets tan remarcables com la importància que hi tingueren a l’època els “ospedali”, orfenats on els infants acollits rebien una sòlida formació musical. Al final, les dues sessions, que de manera casual ens havien quedat seguides en el calendari, acabaren esdevenint una feliç coincidència que ens permeté tenir una visió àmplia i acolorida del panorama social, cultural i artístic que imperà a la Sereníssima República de Venècia tot al llarg del segle XVIII, fins que la invasió de Napoleó en va inicià el ràpid declivi.

A continuació, adjuntem el programa del concert per tal que, qui vulgui, pugui buscar la manera d’escoltar les peces que s’hi interpretaren i que ens regalaren, a tots els assistents, una vetllada d’intens plaer estètic.

Programa

Amb aquest concert, les Aules han posat fi oficialment a les activitats d’aquest any, tot i que, en les properes setmanes, hi haurà encara dos afegitons: la darrera sessió de l’Aula de Lectura, per suplir una de les que no es van poder fer a l’hivern a causa de la pandèmia, i la sortida a l’Auditori de Barcelona, on sentirem, de la mà de Jordi Savall, la Missa en Si menor de Johanes Sebastian Bach.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

DONES I MÚSICA: DUES ARTISTES, UNA DE CLÀSSICA I UNA DE MODERNA.

Si les dones haguéssim escrit els llibres, segur que ho hauríem fet d’una altra manera.” 

Aquesta frase, treta delLlibre LA CIUTAT DE LES DAMES, que l’any 1405  va escriure

Christine de Pisan, va donar inici a la conferència que Victòria Palma, llicenciada en Musicologia i una de les veus més conegudes de l’emissora Catalunya Música, va portar dimecres passat a les Aules.

Christine de Pisan, que havia nascut a Venècia i que es va criar i educar a la cort de França, molt avançada i oberta, fou una poeta i filòsofa que es  convertí en la primera escriptora en llengua francesa.  El seu llibre, que publicà en plena maduresa,  va ser un autèntic al·legat en favor de les dones, del seu dret a viure i actuar lliurement, i de la seva capacitat indiscutible per pensar i expressar-se sobre tot tipus de temes –política, art, sexualitat, sentiments …- sense que el seu gènere els hagués de suposar cap entrebanc.

A partir d’aquesta introducció, la conferenciant parlà de les dificultats que, malgrat aquestes idees,  han trobat en el seu camí totes les dones que, al llarg de la història, s’han volgut dedicar a les arts  -i, més concretament, a la música-.  Dificultats per poder fer un bon aprenentatge,  per poder actuar cara al públic,  per veure reconeguda la seva obra,  per aconseguir viure exercint el seu art…   I concretà aquesta realitat en dues artistes d’èpoques i procedències ben diferents, les vivències de les quals s’ajustaren inevitablement a la situació social de l’època en què els tocà de viure.

En primer lloc, parlà de Cecilia Guardi, que nasqué a la Venècia del segle XVIII, llavors la capital del divertiment, amb una societat amarada de música, de cant,  en tots els ambients (cantaven els gondolers, els pescadors, els mercaders, els artesans … i, no cal dir-ho, es cantava a les esglésies, a les múltiples escoles de cant …).

Cecilia Guardi va rebre una formació molt sòlida com a cantant, va ser solista en el cor de la institució que l’acollia i la seva veu adquirí un considerable prestigi … fins que meravellà un pintor, Giovanni Battista Tiepolo, amb el qual es casà i tingué nou fills. 

I mentre ell desenvolupava el seu art i es convertia en pintor de referència, ella hagué d’abandonar el que hauria pogut ser una carrera musical tant o més brillant, empesa per les raons socials, morals … i pels atavismes que pesaven sobre les dones de l’època.   El seu nom, com el de tantes d’altres, forma part de la història de la música i de la història de Venècia, i és una baula que, com tantes d’altres, va anar marcant un camí cap a l’afermament de la dona dins el món de les arts.

En segon lloc, Victòria Palma parlà de Càndida Pérez,  que nasqué a Olot l’any 1893 i que, moguda per les seves inquietuds musicals, s’instal·là al Paral·lel quan aquest era l’epicentre de l’oci nocturn i de la vida més despreocupada de la Barcelona de les primeres dècades del segle XX.  Allà rebé classes de composició i de cant, s’amarà de les formes de vida més populars i creà els  cuplets més coneguts de l’època, cuplets que es cantaren regularment a tots els teatres de varietats de la zona i del país.  De la seva mà sortiren títols que encara avui coneixem, com Ball de rams, Baixant de la Font del Gat, Marieta de l’ull viu i que a la seva època corejava tothom. 

Després de triomfar a Barcelona, marxà de gira per diversos països d’Europa i d’Amèrica, cantant els seus cuplets catalans i molts d’altres i, després de 40 anys, tornà a Catalunya i acabà la seva vida a Olot, de manera humil i discreta, l’any 1989.

A la seva mort, Josep M. Espinàs, en el seu article a l’”Avui“, reivindicà la importància de la seva obra i del seu pas pel món musical més popular del país, tot cridant l’atenció sobre la necessitat  de recordar i honorar les persones que han treballat per desenvolupar la nostra cultura i que hi han deixat la seva empremta artística.

En definitiva, Càndida Pérez fou una altra baula en aquest camí cap al reconeixement de la dona dins el món de l’art, de la música i de la creativitat.  Un món que, gràcies a persones com Cecilia Guardi o com ella mateixa,  a ple segle XXI  estem aconseguint que  s’obri per a totes les creadores actuals, de manera absolutament lliure i sense cap tipus d’entrebancs.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AVÍS A TOTS ELS SOCIS

A TOTS ELS MEMBRES DE LES AULES:

Us comuniquem que, després d’haver estat setmanes esperant en va que canviés de manera significativa la normativa referida a reunions de persones en espais públics, ens veiem obligats a ajornar un cop més la celebració de l’Assemblea General de Socis que havíem programat des de fa mesos per al dia 4 de juny.I ens sap molt greu, perquè, cancel·lada ja la corresponent a l’any 2020, com a junta ens sentim una mica desemparats, en no poder compartir amb vosaltres les decisions que no hem pogut deixar de prendre en el dia a dia de l’entitat i que haurien requerit, en condicions normals, la vostra aquiescència.

El nostre desig seria haver-vos pogut explicar que ens va semblar que calia, en el seu moment, prorrogar els pressupostos; que hem preferit endarrerir fins a la primavera el cobrament de les quotes d’aquest any, a l’espera que el ritme d’activitats es normalitzés una mica; que hi ha hagut canvis en la composició de la junta; que hem hagut de fer equilibris tot el curs per poder tenir cada setmana un local on portar endavant les activitats … 

Ens hauria agradat poder-vos plantejar totes aquestes situacions, i poder-nos sentir entesos en el que fèiem, i rebre els vostres suggeriments i propostes, i el vostre suport, que mai fins ara no ens havien faltat.

Per tot plegat, ens comprometem, en aquest moment, a continuar portant endavant la feina de les Aules i a treballar perquè les activitats funcionin de la millor manera possible. I us anunciem, ja des d’ara, que algun dia  dins la propera tardor (no gosem, de moment, fixar-lo en ferm)  us convocarem perquè finalment pugueu assistir a l’ l’Assemblea General de Socis de 2021, on esperem poder discutir amb vosaltres tots aquests temes i els que vulguem afegir-hi, presentar la programació del nou curs i celebrar tots plegats la possibilitat de retrobar-nos.

Entretant, rebeu la nostra salutació més cordial i els nostres millors desitjos, esperant que pugueu i vulgueu acompanyar-nos en les darreres activitats d’aquesta temporada:

ACTIVITATS DE JUNY

  • el concert de cloenda de curs, que es farà a la sala de l’Orfeó el divendres 4 de juny, a les 17:30,
  • la darrera sessió de l’Aula de Lectors, que es farà a la sala de l’Hospici el dimecres 16 de juny, a la mateixa hora,
  • i la sortida de tarda a Barcelona, per sentir un concert de Jordi Savall a l’Auditori, que es farà el dilluns 21 de juny i que estem a punt d’anunciar-vos.

Els membres de la Junta

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

EPIDÈMIES I PANDÈMIES CORONAVÍRIQUES, una visió que teníem pendent

Quan, el passat 14 d’abril, el periodista i documentalista Antoni Tortajada vingué a les Aules a parlar-nos dels aspectes històrics i socials de les pandèmies al llarg dels segles, ja teníem clar que, al cap de pocs dies, havíem de convidar algun altre conferenciant que enfoqués el tema des del punt de vista mèdic i d’investigació científica, per tal que en poguéssim tenir una visió actualitzada i completa.

Ahir, 12 de maig, el catedràtic de Genètica de la Universitat de Barcelona Bru Cormand i Rifà, que durant anys ha liderat  equips de recerca formats per metges i biòlegs i coordinats amb altres que actuen a les principals universitats d’arreu,  ens presentà una conferència plena de rigor i, alhora, molt didàctica, en què anà desgranant els aspectes essencials que cal conèixer sobre el tema.

Esmentà en primer lloc pandèmies i epidèmies que tots hem sentit esmentar als mitjans  (SIDA, Èbola, Grip Espanyola …), per centrar-se a continuació en les més recents (MERS, SARS-COV-2 i COVID-19) i explicar l’estructura  i morfologia de l’agent infecciós que les provoca;  estructura i morfologia que han de permetre desenvolupar vacunes i medicaments per combatre’l.

Bru Cormand s’ha dedicat també a la divulgació d’aquestes qüestions, a través de programes brevíssims emesos recentment per Youtube,  que ell  anomenà Les Càpsules d’en Bru. I una d’elles, la titulada Coronavirus :Càpsula 3:” Els replicants”, li serví per fer entendre de manera molt gràfica la morfologia i també l’acció d’aquests  tipus de virus des del moment que penetren en un cos humà;  una acció tan ràpida i efectiva que ens permeté comprendre perfectament la magnitud de les dades d’infectats i de morts que ja han provocat al món, tant la COVID com les altres pandèmies prèviament esmentades.

Després d’una precisió lèxica respecte als conceptes de pandèmia  (que té un abast geogràfic molt extens, es propaga amb rapidesa i afecta molts individus alhora),  epidèmia (que afecta una població geogràficament acotada i fa pics d’incidència superior a la normal)  i  endèmia (que es manté de forma estacionària en una regió concreta durant molt temps),   el conferenciant se centrà en una qüestió clau:  Que passarà en un futur proper?  qüestió que el portà a formular  idees diverses que no podem deixar de tenir presents:  el virus s’anirà atenuant però augmentarà la seva capacitat de transmissió; les vacunes en limitaran l’expansió i això impedirà que n’apareguin soques noves;  i, sobretot, sembla clar que no desapareixerà, de manera que caldrà trobar les maneres de conviure-hi.

I, encara dins els plantejament projectats cara al futur, Cormand assenyalà algunes conclusions a què l’han portat les seves recerques i reflexions:  per fer front a aquesta mena de situacions, cal atacar les causes, més que no pas mirar de pal.liar,  tard i amb elevats costos, les conseqüències:  limitar  la penetració i els contactes amb els ecosistemes salvatges, habitats per animals que sovint són els portadors dels agents patògens que emmalalteixen als humans  (zoonosi) podria ajudar a evitar que aquests s’expandissin.   I limitar també en la mesura del possible els viatges intercontinentals freqüents,  posaria fre a la contaminació massiva que sovint se’n deriva.

Per a Bru Cormand, les pestes i epidèmies  han provocat, al llarg de la història, molts canvis i molts punts de transició i d’inflexió en els hàbits, la cultura i la mentalitat social.  I potser avui, aquest món tan individualitzat en què vivim hauria de treure conclusions del que està passant i avançar cap a postures més solidàries i col.laboradores:   les vacunes que ara mateix estan permetent acotar l’expansió de la malaltia han estat fruit de la col.laboració de la comunitat científica d’arreu.  I són les  que, per damunt de criteris i prejudicis personals, han de permetre arribar a la immunitat de grup que, a curt termini, beneficiarà  -salvarà?- tot el col.lectiu.

La sessió s’acabà amb una sèrie de preguntes i reflexions dels assistents, que el conferenciant aprofità per arrodonir el seu discurs amb més idees:

  • Si la pandèmia que patim avui  està resultant molt menys letal que d’altres de segles enrere, és també a causa de l’atenció sanitària, infinitament millor, que proporcionen els hospitals i centres de salut actuals.
  • Seria  important aconseguir informació àmplia i fiable sobre la situació que s’està vivint ara mateix al continent africà, tant per poder exercir la solidaritat necessària i fer-hi arribar les vacunes, com per evitar que, sobre la seva població, menys protegida, el virus s’escampi sense control i s’hi produeixin mutacions que, a la llarga, poden afectar arreu.
  • Hi ha diferències genètiques entre les persones, que fan que unes siguin més propenses que altres a infectar-se o a emmalaltir de forma més severa. Aquest és un dels aspectes que s’estan investigant ara mateix, i ja s’han trobat gens que fan que el sistema immunitari es protegeixi més i d’altres que ho fan menys.  Una descoberta fonamental per avançar cap a l’elaboració de medicaments, destinats sobretot a persones que, per patologies prèvies, no es poden vacunar.
  • Respecte a la vacunació de nens i adolescents, en principi  menys proclius a patir la malaltia, s’estan fent assajos clínics per determinar-ne  l’efectivitat  i la conveniència. Però atenent a l’objectiu d’aconseguir la immunitat de grup, també convé aconseguir  que no puguin contagiar el seu entorn.
  • Pel que fa a tantes teories conspiranoiques que han circulat als últims mesos, s’han fet estudis i recerques molt rigorosos que n’invaliden els arguments i que fan que la comunitat científica les hagi descartat del tot.

Si voleu visualitzar la Càpsula 3:” Els replicants” cliqueu aquí YOUTUBE

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CINQUENA TARDA DE POESIA A L’ACUGA

Divendres passat, l’últim dia d’abril, a les Aules vàrem celebrar  la cinquena Tarda de Poesia.  I ho vàrem poder fer a la sala de l’Orfeó Popular, que ens obrí generosament les seves instal.lacions, cosa que agraïm a la seva junta.

L’activitat estigué centrada en la presència de l’escriptor Salem Zenia, que  arribà a Catalunya l’any 2007 i és veí d’Olot des de  2014.

La definició de si mateix que escrigué a la solapa del seu últim llibre  –Jo sóc l’estranger–  ens en dibuixa el perfil amb contundència:

Jo, Salem Zenia, poeta i novel.lista en llengua amaziga, vaig néixer a la Cabília (Algèria) l’any 1962.

Militant de la causa amaziga i de les causes justes, visc, milito i treballo a Catalunya.”

Salem és autor d’una obra poètica i narrativa de gran interès  i, al llarg de la sessió,  les seves explicacions i els seus poemes ens permeteren conèixer una mica més la realitat social, cultural, política … del seu país, la Cabília algeriana,  i de la seva llengua, l’amazic, que ell ha defensat sempre a ultrança i que ha utilitzat i reivindicat en tots els seus textos.  Llegir els seus poemes  i escoltar-lo ens permeté, a tots els assistents, de descobrir el sentit de la seva lluita, sempre pacífica però decidida. Una lluita que, anys enrere, l’obligà a exiliar-se i que ell ha mantingut sempre, en favor d’aquesta cultura amaziga  que no es resigna a ser esborrada  per la força de l’àrab,  la llengua oficial d’Algèria que l’estat  malda per imposar  a tot el territori.

Podreu seguir el desenvolupament de la sessió a través de la gravació amb STREAMING, si us connecteu a l’enllaç   de Youtube de l’ACUGA .

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

QUÈ VA PASSAR AL TRIAI, EXPLICAT PER ANTONI MAYANS A LES AULES

El passat 22 d’abril, l’historiador i arxiver Antoni Mayans va oferir al públic de les Aules de Difusió Cultural de la Garrotxa la seva conferència, titulada  QUÈ VA PASSAR AL TRIAI, la qual ha estat  fruit d’un intens i rigorós treball d’investigació que ha portat a terme al llarg dels darrers anys.

La conferència, estructurada en  diversos apartats que n’ordenaven el contingut i el feien especialment didàctic, anà acompanyada de la projecció de documents textuals i fotogràfics diversos, i permeté als assistents de fer-se una idea objectiva i molt precisa  del que va succeir a Olot la nit del 30 al 31 d’octubre de 1936, una de les més fosques de la història de la ciutat en el darrer segle.

Podreu seguir el desenvolupament de la sessió a través de la gravació amb STREAMING, si us connecteu a l’enllaç   de Youtube de l’ACUGA.

I recordeu que  el proper divendres  30 d’abril, les Aules  celebraran la seva V Tarda de Poesia,  centrada  en les vivències i els poemes de l’escriptor  Salem Zenia,  nascut a la Kabília Algeriana i resident a Olot des de 2014.   Serà a les 17:30,    A LA SALA DE L’ORFEÓ.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA A LES AULES SOBRE LES EPIDÈMIES AL LLARG DE LA HISTÒRIA

El passat dimecres 14 d’abril, el periodista i documentalista  de TV3 Antoni Tortajada va portar a les Aules la conferència titulada LES PANDÈMIES DE LA HISTÒRIA i, en el seu decurs, va fer  un repàs als episodis de malalties generalitzades que s’han anat produint a Europa al llarg dels segles i de les quals tenim testimonis escrits.

La primera pandèmia documentada, l’anomenada Pesta d’Atenes, es produí al segle V  abans de Crist, a l’època de la Guerra del Peloponès, i  l’historiador Tucídides  en descrigué detalladament els símptomes i  permeté deduir el perill que suposen les grans concentracions humanes en l’expansió de les malalties infeccioses.  

També sabem que al segle II després de Crist l’Imperi Romà es veié devastat pel que sembla que va ser la primera epidèmia de Verola coneguda a la història, i nombrosos testimonis escrits parlen de la gran mortaldat que provocà entre els habitants de la ciutat de Roma, i del pes important que tingueren  en el seu contagi els freqüents viatges i trasllats de les legions d’un cantó a l’altre de l’imperi.  

Durant la major part de l’Edat Mitjana no es  té constància que es produís  cap malaltia generalitzada d’aquest tipus, però al segle XIV, concretament l’any 1348, la Pesta Negra va fer estralls sobre unes societats europees  que, en general, vivien en una gran precarietat higiènica i alimentària, i que sembla que es veieren dramàticament delmades, víctimes d’uns símptomes mai vistos que les ompliren de desconcert i confusió.  Per això resultà molt fàcil aprofitar el pànic de la població per portar-la cap a unes pràctiques religioses destinades a aplacar la suposada ira de Déu, i cap a un atac sistemàtic contra les comunitats jueves, que varen ser acusades d’haver infectat els pous per propagar la malaltia. 

Dos segles més tard, també suposà un desastre humà de proporcions colossals el fet que el virus de la verola, en un altre moment d’epidèmia, fos portat pels exèrcits conqueridors a terres americanes, els habitants de les quals (inques, asteques …) mai fins llavors no hi havien estat en contacte.  L’expansió de la malaltia va delmar de tal manera les poblacions autòctones, que es pot dir provocà en gran part la seva derrota i posterior desaparició.

El cas és, però, que a partir d’aquestes grans mortaldats, metges i estudiosos de cada època han treballat per combatre les epidèmies. I si al segle XIV tot just començaren a intuir  la necessitat de prendre algunes mesures higièniques, com netejar i airejar les cases, o enterrar ràpidament els morts i llençar-ne la roba infectada,  ja al segle XVIII científics com Edward Jenner  donaren els primers passos, dins les possibilitats del moment,  per investigar símptomes i causes, i aconseguiren crear les primeres vacunes, que van permetre avançar cap a la immunitat de la població.  Estudis i treballs posteriors han permès que avui algunes d’aquestes malalties que produïren estralls en segles passats, com la verola, hagin quedat eradicades.

El segle XX va viure encara algunes epidèmies molt importants, com la de l’anomenada Grip Espanyola, el 1918, que afectà sobretot persones joves i provocà la mort d’entre 50 i 100 milions de contagiats. Per primera vegada els  testimonis fotogràfics de la premsa de l’època permeteren de veure, arreu d’Europa,  gent amb mascareta i sales d’hospitals atapeïdes. I per primera vegada s’utilitzà la paraula Sindèmia, que designa una crisi global en què, al procés sanitari traumàtic, se n’hi afegeixen d’altres de caràcter divers  -bèl.lic, social, econòmic …-  produint grans canvis en les activitats, la mentalitat i les formes de vida de la població.

Avui, quan la vida de molts de nosaltres s’ha vist sotraguejada, de més lluny o més a prop, per epidèmies recents com la SIDA; quan estem patint la COVID, que, a causa sobretot de les grans concentracions humanes que es donen arreu del  món i de la immensa mobilitat de la població, avui  torna a fer-se ben present el concepte de Sindèmia, que uneix a l’enorme destret sanitari  molts altres problemes  tant o més importants, com el climàtic, i l’econòmic, i el social, abocant la humanitat a una crisi de proporcions mai vistes i de pronòstic ben  incert.

Potser, com opina Antoni Tortajada, aquesta pandèmia que estem vivint no posarà en qüestió , ara per ata, l’existència de la humanitat, però sí que segurament portarà grans canvis en les seves (les nostres) maneres de fer, de pensar, de viure i d’encarar el futur.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA SOBRE ELS PINTORS IMPRESSIONISTES

El passat dimecres, 24 de març, la doctora en Art  Contemporani  M.Lluïsa Faxedas, que exerceix la docència a la Universitat de Girona i que ha publicat nombrosos articles i llibres sobre les tendències artístiques fonamentals dels segles XIX i XX, va venir a les Aules per parlar d’aquest moviment pictòric que marcà una fita important en la història de l’art de finals del XIX a França i a tota Europa.  El títol de la seva conferència va ser  L’IMPRESSIONISME, UNA MIRADA RENOVADA AL MÓN.

Aquest moviment pictòric sorgí  a la dècada de 1870 i, dins el context artístic de l’època, suposà una brusca sacsejada en tots els plantejaments i un fort impacte entre el públic:  el fet de centrar l’atenció en el paisatge més que no pas en les figures humanes;  els colors vius i resplendents que omplien els quadres, quan fins llavors hi havien predominat les tonalitats fosques i difuses;  i  sobretot la pràctica de la pintura a l’alire lliure (à plein air), amb el pintor instal.lat  -amb cavallet, olis i teles-   enmig de la natura, per tal de captar directament la imatge del moment precís, van ser elements en principi molt poc compresos, fins al punt que els cercles artístics més acadèmics de París, i la mateixa premsa, no dubtaren a ridiculitzar-los i a foragitar dels canals d’exhibició  oficials i consolidats els artistes que es mostraren més compromesos amb aquestes  noves formes estètiques.

Del que es tractava no era de buscar la perfecció detallista fins a l’extrem, com s’havia fet fins llavors.  Per damunt de tot,  l’artista volia captar l’atmosfera en què estava immersa la realitat del seu entorn,  i reproduir-ne l’efecte, la percepció  que dins ell es formava  en  observar  i “sentir”  l’aigua, la llum, l’aire, el vent … Un efecte, una percepció  que, evidentment, sempre resultava efímera   -la llum, les tonalitats, les ombres … tot canvia en un no-res-  i que, per tant,  l’obligava a fer una pintura ràpida, immediata,  encara que en alguns detalls no resultés del tot perfecta i acabada. Hom volia captar la impressió del moment, i d’aquí sorgí el nom d’Impressionisme que alguns crítics i marxants, en to de burla, empraren per parlar d’aquesta nova manera de mirar el món; una manera que ells eren incapaços d’entendre.

Claude Monet, que visqué entre 1840 i 1926, fou el pintor que podem considerar més emblemàtic dins el moviment impressionista, entre altres coses perquè  la seva longevitat li va permetre tant  de prendre el relleu d’alguns artistes, com els de l’Escola de Barbizon, que ja havien començat a intuir aquest nous camins i a pintar paisatges,  com  també d’assistir a l’eclosió de noves formes artístiques  -la fotografia, el cinema, l’inici de les primeres Avantguardes …-  fins a acabar, en les darreres etapes de la seva vida, pintant formes i objectes cada vegada més dissolts en l’entorn i més pròxims a l’abstracció.

Com a pioner en el treball impressionista, creà, ja des de finals dels anys 60 del seu segle, quadres com La garsa (1968) o  Bany a la Grenouillère (1969),   en què la neu  i l’aigua són captades amb una intensitat i riquesa de matisos extraordinària,  igual que la boira que difumina ponts i edificis en tot un seguit d’obres pintades  poc més tard a Londres. 

Cap a la meitat dels anys 70, juntament amb tot un grup de pintors d’idees i pràctiques afins, Monet posà en funcionament una Societat anònima de pintors, escultors i gravadors, amb l’objectiu de poder exposar i comercialitzar les seves obres sense traves, prescindint dels circuits artístics oficials, que els continuaven  rebutjant.  Una de les pintures més emblemàtiques que ell mateix hi exposa és Impressió, sol naixent (1972), titulada així ja amb la clara voluntat d’adoptar com a propi  i popularitzar aquest nom (Impressionisme)  que els ha identificat ja per sempre més.

Avui, si hom vol contemplar les obres més emblemàtiques  dels pintors impressionistes, ho pot fer als museus Marmotant i Quai d’Orsay, de París i, pel que fa a la immensa sèrie pintòrica de Monet, titulada Nymphéas (Nenúfars),  la trobarà exposada a la galeria de l’Orangerie, ben a prop de la Plaça de la Concorde.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

EL VULCANISME I LES SOCIETATS QUE HI CONVIUEN. DEL PARÍCUTIN A LA GARROTXA

Aquesta és la conferència amb què les Aules hem pogut tornar
a l’activitat, després de dos mesos de silenci.

Els que vivim des de fa temps a la Garrotxa i estimem i hem volgut conèixer bé els seus racons i el seu paisatge, n’hem sentit a parlar molt, de volcans. N’hem visitat, els hem vist com a tema de classe en escoles i instituts, conferències i xerrades ens n’han aclarit detalls relacionats amb la seva morfologia, el seu comportament, les causes i conseqüències de la seva presència dins l’entorn…

Tanmateix, la conferència que vàrem poder escoltar el passat dimecres 10 de març a les Aules va tenir alguna cosa de nou, d’insòlit: durant una mitja hora llarga, un documental creat a la zona de Mèxic, on el volcà Parícutin entrà en erupció l’any 1943, ens posà davant dels ulls, netament, sense cap filtre, la realitat humana del fenomen. Ens mostrà, a través dels records d’infantesa de persones ja molt grans, persones que en aquell moment vivien als pobles del voltant, el que “allò” va significar realment per a la gent del país, per a la població pagesa que vivia com podia conreant els camps i que, de sobte, començà a sentir sota els seus peus una remor creixent, procedent de dins la terra, i que, encara més de sobte, al cap de poques hores veié esclatar una rasa i va assistir a aquell devessall, primer de fum, després de lava i cendres, i de colors, i de núvols, que s’escamparen arreu. Va ser una mena de prodigi sense explicació, que ni els considerats més llegits i entesos de cada poble no sabien com podria acabar.

Era gent senzilla, ancians que vestien com ho havien fet sempre, i que s’enfrontaven a la càmera amb la bella riquesa –no sempre fàcil d’entendre- del seu dialecte, fet d’un castellà precari sobre un lèxic ancestral.

I tots, des de la seva memòria, de vegades contradictòria, rememoraven l’espant dels grans, que fugien dels pobles i que, atiats pels religiosos, se sentien pecadors i pensaven en penitències…; i la joia inconscient dels infants, que veien un joc en cada tremolor de terra, en cada esclat de llum en plena nit…; i la recança dels vells que, incapaços d’abandonar els seus “muertitos”, els anaven a treure de les tombes per transportar-ne les restes al lloc on establirien la nova llar…; i la mort del bestiar, que ja no va trobar més aigua allà on abans n’hi havia… Per a la gent d’avui, tot aquest testimoni de primera mà crec que té un interès social i antropològic de primera magnitud.

L’activitat del volcà va durar 9 anys, des de 1943 fins a 1952 i, malgrat tot, avui es pot constatar que no va ser cap càstig dels déus, ni va significar cap gran desastre per a la població: obligà a abandonar alguns pobles, sí, i canvià la morfologia del paisatge i els tipus de conreus; però no provocà cap víctima i, a ben curt termini, espavilà l’economia de la zona, generant-hi una creixent activitat turística, bàsicament d’origen nord-americà, que sembla que encara es manté.

Des d’un punt de vista científic, es pot dir que aquesta erupció del Parícutin va significar un pas importantíssim per als coneixements de vulcanologia: als anys 40-50 aquests ja estaven força avançats gràcies a nombrosos estudis previs i, a més, comptaven amb elements tècnics prou bons per captar, i mesurar i avaluar aquella realitat que, per primera vegada, hom tenia el privilegi de poder observar en viu, de ben a prop, gairebé a mesura que els rius de lava anaven avançant i quallant. Va ser, doncs, el punt de partida per a avenços i descobertes encara avui ben vigents.

Enllaç per veure el document, cliqueu aquí per poder-lo visualitzar

Acabat el documental, Llorenç Planagumà, que s’autodefiní com a olotí, geòleg i enamorat dels volcans (no sabem si exactament en aquest ordre), centrà la seva conferència en el vulcanisme de la zona que habitem -la Garrotxa i altres indrets propers-; un vulcanisme que mostrà com integrat en la línia que aniria des del nord de l’Àfrica central fins al nord-est d’Europa, i deixà clar que terratrèmols i volcans formen part de la dinàmica natural del planeta, una dinàmica a la qual els humans hem d’adaptar-nos, mirant de preveure i gestionar cada crisi de manera que se’n minimitzin els estralls.

Les seves explicacions prengueren com a referències exemples ben concrets i determinats -el Croscat i Santa Margarida, que es poden considerar dins una mateixa fase eruptiva, les cendres de la qual arribaren fins a la zona dels Arcs i fins a la Draga, de Banyoles; o el Montsacopa, que s’originà en època molt més reculada; o el con volcànic tapat per cendres del Monsacopa, que sembla ser la base del Puig del Roser…- i això el portà a centrar-se en la realitat del subsòl olotí actual, que ell coneix bé per haver-lo estudiat cada vegada que alguna obra de construcció o d’urbanisme li ha permès d’examinar, treure mostres i analitzar excavacions, rases i fossats.

A partir d’aquí, la xerrada es feu molt viva, en apropar-nos a la realitat més immediata -l’artigatge de terrenys extremament fèrtils, els conreus que hi són més rendibles, el turisme, les formes i la bellesa del paisatge…- i s’anà convertint en un donar resposta a preguntes i qüestions dels assistents, que van fer referència a temes i aspectes tan diferents com els tossols, els bufadors o els aiguamolls de la Moixina.

Va ser, doncs, una immersió de ple en tot allò que afecta, no només als volcans en si mateixos, sinó sobretot a les persones que hi conviuen i que els senten com a terra pròpia.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA SOBRE EL DOCTOR BADIA I MARGARIT A LES AULES DE DIFUSIÓ CULTURAL

El passat dimecres, dia 13 de gener, vingué a les Aules el poeta i lingüista Carles Duarte per  parlar del filòleg Antoni Maria Badia i Margarit, i ens presentà la seva biografia i el conjunt de la seva obra immensa,  sempre estretament lligada amb la filologia catalana i la reivindicació dels drets nacionals.

Badia i Margarit nasqué l’any 1920 en el si d’una família catalanista i culta, amb el pare profundament compromès amb la fe cristiana i amb la construcció del país, dins l’estela que llavors marcava el Noucentisme.

Alumne de la Mútua Escolar Blanquerna -hereva de la pedagogia de Maria Montessori i dirigida per Alexandre Galí-,  Badia rebé una sòlida formació, sempre en ambients catalanistes i creients, cosa que, temps a venir i ja en plena adolescència, el situà tan lluny dels revolucionaris del 19 de juliol del 36, com dels militars que s’havien alçat en armes contra la República.

Després de la guerra i de llicenciar-se, l’any 1943, en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, començà els seus treballs d’investigació i la seva feina com a docent, tant a la mateixa universitat com a l’Escola Virtèlia, la qual prengué, fins allà on era possible en plena dictadura, el relleu de l’antiga Escola Blanquerna pel que fa a estil pedagògic i a compromís amb el país.

A partir de 1948, la seva càtedra de Gramàtica Històrica de la Llengua Española a la Universitat de Barcelona li permeté impartir les primeres classes de Llengua Catalana que es donaren a la universitat en temps de dictadura, i li serví de plataforma per tirar endavant tot un seguit d’activitats dins l’àmbit lingüístic, en connexió amb altres filòlegs, tant catalans com d’un gran nombre d’universitats europees -Coïmbra, Heidelberg, Zuric, Munic …-.

Tot plegat, culminà, l’abril de 1953, en la celebració a Barcelona del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica, que tingué com a tema central el “Dominio lingüístico Catalán y las lenguas ibero-románicas y anglo-romànicas”; un tema que no cal dir que va ser fruit d’un intens treball previ portat a terme per Badia en els àmbits universitaris més diversos, i que significà un pas importantíssim en el reconeixement de la importància de la llengua catalana a nivell internacional.

El seu prestigi com a lingüista va créixer a mesura que anaven apareixent  els seus llibres -entre els quals cal destacar un dels títols més llegits i reeditats a l’època: Llengua i cultura als Països Catalans-, i  a mesura que avançaven les seves recerques, sobretot en els camps de la lingüística històrica i de la dialectologia.

Tot plegat el portà a presidir La “Société Linguistique Romane” i a  impartir classes com a professor convidat en nombroses universitats europees i americanes.

Després de la mort de Franco, va pronunciar la primera lliçó inaugural feta en català  al paraninf de la Universitat de Barcelona. I, entre 1978 i 1986, va ser-ne el primer rector elegit democràticament.

Mai no milità a cap partit polític, però mostrà sempre una coherència profunda en les seves postures de defensa de la llengua i del país, i són innombrables els càrrecs i les feines que desenvolupà en les institucions vinculades a la represa cultural de Catalunya després de la dictadura.  És per tot això que, cap al final de la seva vida, la societat catalana li oferí  les distincions més altes; i és també per això que aquest any ha volgut recordar-lo amb tot un seguit d’homenatges càlids i entranyables.

La seva casa de Sant Privat d’en Bas –cal Monjo-, on passà llargues temporades des dels anys 40, el vinculà profundament a la Garrotxa i fou escenari de moltes de les reunions i trobades que, amb el pas dels anys, el convertiren en una de les figures clau del coneixement i l’expansió del català dins el país i arreu del món.

Amb aquesta conferència, les Aules han volgut sumar-se als actes i homenatges programats dins l’Any Badia i Margarit, que el mateix conferenciant, senyor Duarte, ha comissariat i que es clourà el proper mes de febrer.

Enllaç audio conferència del senyor Duarte

A continuació, adjuntem el llistat de llibres que publicà al llarg de la seva vida, i que se sumen a les comunicacions i els articles que aportà a la premsa especialitzada catalana i europea.

I adjuntem també el llistat de premis i distincions que va rebre, a part dels nomenaments de “Doctor Honoris Causa” que li atorgaren les principals universitats internacionals i dels Països Catalans.

Publicacions

Premis i reconeixements

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari