ART I NADAL, LA PRIMERA CONFERÈNCIA DE DESEMBRE

Les Aules van acollir, el passat dimecres, dia 1, una conferència titulada ART I NADAL que oferí l’historiador de l’Art Joan Miquel Llodrà.

Una breu introducció mostrà com les primeres manifestacions artístiques relacionades amb el naixement del Crist, que podem datar al segle IV, procedien bàsicament de dues fonts: de les celebracions paganes lligades al solstici d’hivern –saturnals, festes en honor de Mitra, de Dionís…–, que l’església cristiana incipient no havia pogut eradicar del calendari ni dels costums populars i que va adaptar a les seves necessitats i als seus missatges, i de la narrativa, prou extensa i detallada, que oferien sobre el tema els evangelis apòcrifs, mentre que els oficials –de sant Mateu i sant Lluc– en donaven molt poques dades.

És d’aquests evangelis apòcrifs que procedeixen, per exemple, elements tan rellevants encara avui en els nostres pessebres com el bou i la mula –que, curiosament, el Concili de Trento va voler suprimir de la tradició… pel que es veu, sense gaire èxit–, o els reis d’Orient, que han anat evolucionant al llarg dels segles en la seva aparença i en la seva simbologia.

A continuació, la conferència va ser una amena passejada pels diferents tipus de creacions artístiques que s’han anat produint al llarg dels segles dins els àmbits i gèneres més diversos. Llodrà ens mostrà reproduccions de capitells, de pintures murals del Romànic –gairebé sempre molt influïdes per l’art bizantí–, d’escultures, de quadres… I va al·ludir tant a la música impressionant de cantates i oratoris –de Bach, de Haëndel…–, com a les cançons populars que encara avui ens evoquen a tots vivències entranyables. Vivències molt sovint vinculades a les figures de pessebre, una altra mostra de valor incontestable, d’un art potser més “petit” i casolà però sovint dotat de gran perfecció i bellesa i que, a més, és un autèntic testimoni d’oficis, vestuaris, aparences… que s’han anat succeint en llocs i en èpoques ben diverses al llarg de la història.

Dins l’àmbit literari, la varietat de gèneres que ha generat el tema del Nadal és igualment extrema i ben curiosa: des de narracions i poemes d’autors de gran prestigi (el Conte de Nadal de Charles Dickens; el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra…), fins als poemes, estilísticament més aviat discrets, que diversos gremis de treballadors –“serenos”, carters, escombriaires…– s’acostumaren a crear per felicitar les festes als seus clients i obtenir alguna propina, seguint les passes del que, l’any 1837, ja havien iniciat els periodistes del “Brusi” –el Diari de Barcelona–. És una llàstima que, avui, aquestes felicitacions que segur que tots guardem a la memòria, per divertides i entranyables, siguin pràcticament introbables fins i tot als mercats més especialitzats.

I entre les tradicions també molt d’aquí però que ens arriben de lluny en el temps, queden encara elements tan importants com els pessebres vivents, iniciats per sant Francesc d’Assis ja al segle XIII, o les representacions dels pastorets, on trobem aspectes literaris, musicals, plàstics… i que configuren part de la nostra memòria nadalenca.

La conferència acabà, remarcant que, ja des de finals del s. XIX i sobretot durant tot el XX, han aparegut al nostre entorn tots uns altres elements, sovint vinguts dels països del nord, introduïts en molts casos a través del cinema i lligats gairebé sempre a uns hàbits de consum, que han acabat apoderant-se del Nadal actual: arbres de nadal, il·luminació dels carrers, joguines, nadales, cançó pop, publicitat…. i creant tota una nova línia artística que a la llarga també caldrà estudiar en tots els seus aspectes.

Una clara mostra que els temps canvien.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ELS CONTES DE LA ISABEL-CLARA SIMÓ A LES AULES

Les Aules de Difusió Cultural van acollir, el passat dimecres 17 de novembre, la lectura comentada de quatre contes de la Isabel-Clara Simó.

Es va tractar d’una sessió una mica especial, en què l’Aula de Lectura de l’entitat s’uní al Correllengua que s’ha portat a terme a Olot durant tot el mes de novembre i que, enguany, ha estat dedicat a aquesta escriptora, nascuda a Alcoi l’any 1943 i de la qual tothom més o menys ha sentit a parlar però, de vegades, sense arribar a conèixer gaire els seus textos.

La sessió s’inicià amb una breu introducció, en què la M. Mercè Padrosa donà algunes idees essencials sobre l’autora i sobre la seva obra, i també parlà una mica sobre el conte literari, en tant que gènere dotat d’unes peculiaritats que, en els últims temps, li han fet adquirir popularitat i una remarcable eficàcia cara a fer descobrir o aflorar idees, sentiments i actituds que es donen sovint en la nostra societat o en el nostre entorn més immediat però que, tot i la seva càrrega conceptual o emocional, ens poden passar desapercebudes, de tant habituals i tòpiques com les veiem.

Quatre membres de les Aules –la Pilar Gurt, la Margarida Arau, en Miquel Colomer i la Tura Tarrús– van llegir per a tots els assistents algunes de les millors composicions que integren el llibre DONES, que l’editorial Columna va publicar l’any 1997: La foto, Pardalets, L’àvia Sixta i Ja t’ho deia jo i aquesta lectura va permetre que es poguessin comentar i arrodonir alguns dels conceptes que s’hi havien tractat, amb les aportacions de tothom qui va voler fer-ne.

A la sortida, els assistents, que es van poder endur una carpeta amb els contes com a record, van tenir l’oportunitat d’aprofundir en els detalls de la vida de l’autora, gràcies als panells informatius que Òmnium Cultural va posar a la seva disposició.

Ara posem a la disposició de tots vosaltres la possibilitat d’escoltar, o de tornar a escoltar, els quatre contes que varen ser llegits durant la sessió, a fi que els pugueu conèixer de primera mà, amb la invitació ben explícita que, si us interessen, mireu de buscar altres obres –contes, novel·les, assaigs…– que puguin també agradar-vos i que us ajudin a conèixer millor Isabel-Clara Simó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2017 i una de les veus més intensament humanes, lúcides, lliures i compromeses que ens han donat els últims 50 anys.

Per accedir a l’audició dels contes, piqueu aquí.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

LES AULES CULTURALS VISITEN EL TALLER DE LA ROSA SERRA

El dimecres 27 d’octubre l’escultora Rosa Serra, de projecció mundialment coneguda per les seves escultures olímpiques, obrí les portes del seu taller a una quarantena de socis de les Aules Culturals de la Garrotxa.

Si sempre és interessant visitar altres espais nous, quan es tracta del taller d’un artista aquesta expectativa augmenta. L’escultora ens va rebre al jardí del taller on treballa. L’espai és únic: un preciós jardí amb les escultures com a plantes ornamentals.

Amb una parla senzilla, una gran simpatia i el material didàctic adient per l’explicació, ens parlà de les diferents tècniques, els canvis de materials empleats com el fang, el guix, el polièster, la pedra, el marbre, les resines entre altres, que ha anat utilitzant al llarg dels 50 anys de creació artística.

Les seves explicacions planeres ens feren comprendre els passos que per a ella requereix la creació d’una escultura: dibuixos, esbossos, passant del fang al motlle i un cop ha sortit del motlle és la Rosa la que li fa els retocs perquè tingui la seva empremta personal. En tot moment va captar l’atenció de tots els assistents fent que gaudíssim de la proximitat davant una artista excepcional.

A fi de poder intuir l’abast de la seva creació ens mostrà en una sala, les maquetes d’un gran nombre de les seves escultures, podent contemplar la varietat de la seva obra tant pels temes com pels materials utilitzats.

Admirats per la força creativa que l’artista posseeix i agraïts pel seu acolliment i disponibilitat, ens vam acomiadar guardant un bell record d’aquella tarda de tardor al taller-jardí de la Rosa Serra.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA A LES AULES SOBRE LA REPRESA CULTURAL DEL PAÍS DESPRÉS DEL FRANQUISME

El passat dimecres 3 de novembre ens visità la conferenciant Neus Real i Mercadal, professora de la UAB especialitzada en Literatura Catalana Contemporània, per parlar-nos del moviment de represa que es produí dins la societat i la cultura catalanes durant la dècada de 1960. Al llarg de la conferència mostrà com, després dels anys duríssims de l’inici de la dictadura, i malgrat la censura i la repressió encara ben presents, als anys 50 Espanya començà a ser admesa en àmbits diversos del món occidental (Concordat amb l’Església Catòlica, ingrés a les Nacions Unides…) i, ja des de l’inici de la dècada següent, visqué una certa recuperació econòmica i es veié immersa en els canvis que sacsejaren el seu entorn. L’arribada, entre altres coses, d’un turisme incipient, propicià que entressin modes, músiques, i sobretot idees i actituds que modificaren moltes coses de manera irreversible.

Per tot plegat, a Catalunya, des de principis dels anys 60, es pogueren anar fent passes cap a una recuperació de l’espai públic per a la llengua i la cultura del país. En aquest sentit, sorgiren iniciatives que van donar peu a avenços importantíssims i que tingueren un gran ressó social: l’aparició dels primers cantautors catalans, dins el moviment de la Nova Cançó, ola creació d’Omnium Cultural, per exemple; i la d’editorials com el Club Editor, o Edicions 62 –que, més endavant, va posar en marxa la Gran Enciclopèdia Catalana, o La Galera, que proporcionà a la mainada tot un ventall de lectures de qualitat en català. També l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que portà endavant una renovació pedagògica que d’alguna manera reprenia el camí cap a l’Escola Nova que la fi de la guerra havia escapçat d’arrel.

I sorgiren també publicacions periòdiques com Serra d’Or, Cavall fort, Tele/eXpres –que es publicava en castellà, però centrada en continguts clarament catalans–… al mateix temps que Ràdio Barcelona posava en marxa un nou programa, Radio-escope, conduït per Salvador Escamilla, amb l’objectiu bàsic de donar a conèixer les cançons dels Setze Jutges. La seva salutació inicial –“Bon dia, Catalunya!”–, acabà per ser esperada cada matí per molta gent i va donar pas al que fou el primer programa emès íntegrament en català a la ràdio.

Pràcticament al mateix temps, una nova generació d’escriptors que majoritàriament ja havien nascut després de la guerra, posaren els fonaments d’una literatura que, tot i entroncar amb els grans autors dels anys 30, volgué iniciar nous camins, amb nous estils i noves línies que es projectessin cap al futur. I cal destacar que, dins aquest àmbit, aviat es va evidenciar la força amb que emergia tot un grup d’escriptores –Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, Carme Riera, M. M. Marçal…– que començaren a escriure amb una clara consciència de fer-ho com a dones, i que donaren un impuls decisiu al moviment feminista dins el país. I una cosa semblant succeí dins el món del teatre, que donà pas a companyies tan innovadores com Els Joglars, Comediants o Dagoll-Dagom, les quals retornaren la llengua catalana als escenaris en uns muntatges innovadors que enlluernaren el gran públic de l’època.

Totes aquestes iniciatives, sumades i unides a un cert esperit optimista que, malgrat el pes de la dictadura, es va anar instal·lant al país, van trobar un públic prou ampli com perquè quallés dins la societat un esperit de lluita per la llibertat i la recuperació de la nostra llengua i cultura.

La conferència acabà amb una reflexió sobre la situació que vivim en el moment present i sobre els nous reptes que cal acarar avui –entre altres, la presència del català a les xarxes–, perquè aquesta feina que es va iniciar fa seixanta anys no s’acabi perdent ni caigui en l’oblit.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ARCADI OLIVERAS, UN HOME DE PENSAMENT, COMPROMÈS I DEMÒCRATA FINS AL MOLL DE L’OS

El passat dimecres 20 d’octubre, en Salomó Marquès, doctor en Ciències de l’Educació i catedràtic jubilat de Pedagogia a la Universitat de Girona, va venir novament a les Aules, on ja havia pronunciat algunes conferències en el passat. Però aquesta vegada no va ser per tractar temes lligats al món dels mestres i l’ensenyament –la seva especialitat–, sinó per parlar-nos d’un amic seu, un amic que va conèixer dins el moviment de Justícia i Pau, on tots dos van ser dirigents, tot i que en àmbits diferents. Va venir a parlar-nos de l’Arcadi Oliveras.

Recordem, com de passada, que Justícia i Pau és un moviment d’església, que partí inicialment d’una idea sorgida a redós del Concili Vaticà II (1962-1965), i que va ser creat pel Papa Pau VI l’any 1967, dos mesos més tard de la publicació de l’encíclica Populorum Progressio, amb la voluntat de canalitzar els esforços de persones i institucions cap al desenvolupament social i econòmic dels pobles, en un clima de justícia.

L’entitat va començar a actuar a Catalunya l’any 1968, encara en ple franquisme, amb la voluntat de promoure i defensar els drets humans, la justícia social, la pau i la solidaritat. Arcadi Oliveras en va ser un dels dirigents més actius i compromesos, tant a nivell de Catalunya com dins l’estat espanyol, mentre que en Mon Marquès ho era dins l’àmbit gironí.

Nascut l’any 1945, Arcadi Oliveras, que es formà personalment dins el marc i la mentalitat de l’escoltisme, al llarg dels seus estudis va gaudir de l’acompanyament de tres professors de gran vàlua intel·lectual i humana: Octavi Fullat, Lluís M. Xirinacs i Jaume Botey, que marcaren profundament la seva ideologia i les seves actituds cara al futur.

Professor d’Economia i Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, després d’uns anys d’estudis universitaris en què es comprometé en totes les lluites –Sindicat Democràtic d’Estudiants, Caputxinada, campanyes contra la Pena de Mort i en favor dels Drets Humans, Assemblea de Catalunya, Marxa de la Llibertat…–, treballà incansablement per ajudar a despertar el pensament crític dels seus estudiants i de la societat en general –“Hem de ser capaços d’anar canviant la manera de veure les coses”aportant una visió sempre argumentada, a partir d’informació exhaustiva i molt precisa, contra el capitalisme, el militarisme, la indústria de les armes…, informació aconseguida, en part, gràcies als camins d’investigació que va haver de recórrer per elaborar la seva tesi doctoral, titulada La indústria militar a Espanya (1993).

Sovint deia: “Jo no vaig estudiar econòmiques per fer més rics els que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres, davant d’un sistema tan injust com el que vivim”. I tant a les classes, com en xerrades, conferències, taules rodones, articles de premsa… es mostrà molt crític amb el capitalisme, el paper dels bancs i de les grans multinacionals, la despesa militar, la pobresa del país, els silencis o la informació parcial de la premsa… i, a partir d’un determinat moment, molt trasbalsat i compromès amb la realitat dels que es veuen obligats a exiliar-se, pel motiu que sigui. Una seva idea recurrent és que “Cal informació. Molta informació. I entendre per què les persones es desplacen, fugen o intenten entrar desesperadament a un altre territori”.

Començà a treballar dins Justícia i Pau l’any 1981, i des d’allà desplegà una gran activitat, al fil dels esdeveniments i problemes que el pas del temps anava plantejant i que donaven pas a campanyes com 0’7%, Desarmament-Desenvolupament per a la Pau, Objecció Fiscal… o que l’impulsaven a recolzar moviments com el dels Indignats del 15-M.

Arcadi Oliveras mai no milità en cap partit, abominà sempre dels populismes –“aquella manera de fer política sense una base de reflexió i que tant seguiment té entre bona part de la població” i, malgrat les seves profundes conviccions religioses, que l’apropaven a postures com les del bisbe Casaldàliga (o potser precisament per això), va ser molt crític amb la institució eclesiàstica catòlica i el seu poder.

La pau, el desarmament i el compliment dels Drets Humans varen ser sempre els motors de la seva vivència. Morí el 6 d’abril de 2021, deixant a la societat una idea clau: UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

SORTIDA A BARCELONA, DINS ELS ACTES DE L’ANY BEETHOVEN

El passat dijous, 7 d’octubre, una cinquantena de persones vinculades a les Aules vàrem fer una sortida a Barcelona, amb la finalitat primera d’assistir a un concert excepcional: Jordi Savall dirigia a l’Auditori la sisena i la setena simfonies de Beethoven, interpretades per l’orquestra Le Concert des Nations.

Després de la introducció que ens havia ofert el dia anterior en Joan Josep Mayans, i després de les expectatives que el concert ens havia generat, –recordem que ja havíem estat a punt d’anar a sentir-lo fa un any i mig, i es va frustar la intenció a causa de la situació sanitària–, aquesta vegada vàrem poder gaudir-lo a fons, sense entrebancs i submergint-nos en cada melodia, en cada moviment.

Les evocacions dels sons de la natura que ens regala la Simfonia Pastoral, i la bellesa dels moviments de la setena ens van fer passar una vetllada extraordinària. Amb la promesa afegida que suposa el fet de saber que, d’aquí a dos mesos, el 15 de desembre, podrem gaudir d’una segona part, en anar a sentir la vuitena i la novena simfonies, aquest cop al Gran Teatre del Liceu.

El concert, però, no va començar fins a les 7 del vespre, de manera que, arribats a mitja tarda, érem rics de temps, i el vàrem omplir posant-nos al dia en art contemporani. Abans d’anar cap a l’Auditori, la major part dels que formàvem el grup vàrem tenir l’oportunitat de descobrir un centre cultural que a gairebé tots ens era desconegut: vàrem visitar el Museu de Can Framis, que aixopluga una de les millors col·leccions de pintura contemporània d’artistes del país.

Ubicada a ple barri del Clot, la fàbrica de Can Framis, que va començar a funcionar a finals del segle XVIII, va ser un bell exemple d’arquitectura industrial catalana i, fins a principis del segle XX, donà feina a un bon grapat de treballadors del tèxtil de la zona.

Avui, a ple segle XXI, els dos cossos principals de l’edifici han estat bellament restaurats sota els auspicis de la Fundació Vila Casas, tot respectant elements fonamentals, com la xemeneia que dona testimoni del seu passat industrial, i integrant-se harmònicament en l’especial entorn que configura la zona del 22@.

Des de l’any 2009, en què va ser inaugurat, tot el conjunt ofereix als visitants una col·lecció de més de 300 obres, totes creades per artistes catalans o residents a Catalunya, a partir dels anys 60 del segle XX i fins a l’actualitat. Passejar-hi i descobrir-hi quadres emblemàtics, o curiosos, o d’una especial estètica, o… de la mà de les persones que guiaren la nostra visita, va ser un plaer i tota una experiència, que ens permeté d’obrir els ulls a noves estètiques i nous conceptes en el món de l’art.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

BEETHOVEN ENTRA A LES AULES

Hem hagut d’esperar més d’un any però, finalment, la música de Beethoven ha entrat per la porta gran a la programació de les Aules.

El passat 6 d’octubre s’obrí el curs amb la conferència titulada Beethoven i les quatre últimes simfonies que ens oferí Joan Josep Mayans, llicenciat en Història de l’Art i especialment estimat i respectat a Olot pel seu dilatat i rigorós treball en l’ensenyament i en la dinamització musical de la ciutat: com a director, entre altres, del grup El Til·ler; com a divulgador de poetes emblemàtics –Verdaguer, Maragall, Salvat Papasseit, Teixidor, Foix, Desclot…– moltes obres dels quals ha musicat; com a creador de músiques entranyables per a la faràndula –les que acompanyen la cabreta i el porc i el xai, per exemple–; i, per damunt de tot, com a músic acuradíssim que ha ensenyat als olotins la bellesa del so d’instruments antics i ens ha regalat interpretacions més que remarcables.

La seva conferència–audició s’inicià amb un repàs a la biografia turmentada de Beethoven, marcada pels problemes dins la família i per la presència continuada de malalties i d’una sordesa creixent, que contribuïren a intensificar el seu caràcter progressivament retret, a voltes agressiu i sempre misantròpic.

Tanmateix, això no li impedí de forjar l’obra grandiosa que coneixem i que, tot i haver de menester mecenes per portar-la endavant, li permeté sempre de viure amb la dignitat d’un home lliure, no sotmès a cap amo. Això és el que es desprèn del fragment d’una carta que adreçà a un dels seus protectors, que el comminava a actuar contra la seva voluntat i a qui respongué: “De prínceps, n’hi ha i n’hi haurà a milers. De Beethoven només n’hi ha un”.

Després d’una sèrie de consideracions sobre la importància de poder sentir les obres de Beethoven interpretades amb instruments de la seva època, tal com les ofereix Jordi Savall, i de fer-nos escoltar les diferències de sonoritat que aquests presenten respecte als actuals, Mayans entrà de ple i de manera molt didàctica en la presentació de les 4 últimes simfonies, les que, entre el 7 d’octubre i el 15 de desembre, els membres de les Aules podrem escoltar a Barcelona. I destacà el fet que, si bé per a Beethoven el gènere simfònic havia de ser assequible per al públic –molt més que la música de cambra, per exemple–, no s’estigué en cap cas de treballar molt a fons cadascuna de les seves composicions, i d’introduir-hi variants i innovacions remarcables –la inclusió d’aspectes profundament espirituals, i de sentiments i sensacions molt marcats…–, i també aspectes més tècnics com la potenciació dels instruments de vent, que les enriquiren enormement.

La novetat més important, però, va ser la introducció de la veu humana al quart moviment de la 9a, que li dona una grandiositat que cap altra simfonia no havia tingut mai abans. I cal remarcar que totes aquestes nou obres van ser creades per Beethoven a partir dels seus 30 anys, és a dir, entre l’època en què sembla que s’iniciaren els seus problemes auditius i l’any 1824, en què la seva sordesa era ja total.

A partir d’aquest moment, la conferència prengué una nova dimensió, quan Mayans passà a oferir-nos una anàlisi individualitzada de cadascuna de les quatre simfonies, explicant el sentit que Beethoven havia volgut donar-li i fent-nos-en sentir passatges concrets que, gràcies als seus comentaris, prenien tot un nou valor i significat. Fou així com vàrem poder gaudir de l’emoció dels sons que ens aproximen a la natura, a la sisena; de l’energia eruptiva de la setena (la que Beethoven considerava una de les seves millors obres); de la bellesa d’alguns passatges més emblemàtics del segon moviment de la vuitena; i, finalment, de l’esclat meravellós del final de la novena, en què Beethoven, l’home sord, malalt, misantròpic i solitari, amb una melodia aparentment ben senzilla, fa brillar els bells mots que creà el poeta Shiller, en el seu cant de recerca de la bellesa i de la utopia. La música, unida a la paraula, encara avui ens omple d’emoció:

“Abraceu-vos, milions de criatures!
que un bes uneixi el món sencer”
Publicat el per bracesc | Deixa un comentari

EXPOSICIÓ SOBRE LA HISTÒRIA DE “EL TRICICLE” I CONCERT DE JORDI SAVALL A L’AUDITORI DE BARCELONA

Després d’un any, cinc mesos i sis dies sense haver pogut fer cap sortida cultural –i d’enyorar-les intensament–, el passat dimecres, 21 de juny, 42 membres de les Aules ens vàrem traslladar a Barcelona per poder assistir a un concert extraordinari, que podria ser l’últim que dirigís Jordi Savall abans d’apartar-se definitivament dels escenaris.

En primer lloc, vàrem tenir un espai de temps suficient per veure amb calma l’exposició titulada Tricicle clic. Gest, humor, llenguatge, i també per recórrer la titulada Underground i Contracultura a la Catalunya dels 70, ubicades totes dues al Palau Robert. Va ser, en tots dos casos, una immersió a la caixa dels records, que ens portà els sons, els perfums, les rialles, les vivències… d’èpoques passades, i ens va fer sortir al Passeig de Gràcia amb un somriure als llavis.

I a les set en punt començà a sonar, a l’escenari de l’Auditori, la MISSA EN SI MENOR de Johannes Sebastian Bach, dirigida per Jordi Savall.

La interpretació de la partitura va anar a càrrec de l’orquestra Le Concert des Nations i del cor La Capella Reial de Catalunya, i, amb ells, Savall dirigí també un equip de solistes de primera línia, amb la soprano Hana Blažíková,  la mezzosoprano Sophie Harmsen, el tenor Martin Platz, el contratenor Raffaele Pe i el baix Thomas Stimmel.

Dues hores després, els aplaudiments massius i intensos del públic agraïren, tant la qualitat del concert, com la dedicació del mestre Savall que, durant dècades, ha treballat incansablement per recuperar i divulgar una bona quantitat de partitures i d’instruments de segles passats que, sense ell, possiblement haurien caigut en l’oblit.

En conjunt, va ser una sortida sense temps morts, aprofitada fins a l’últim minut; una sortida que posà fi a tot un curs marcat per mil problemes derivats de la pandèmia, i que esperem que hagi estat el preàmbul de molts altres feliços desplaçaments en cursos a venir.

Tenim mil llocs per visitar i mil espectacles que ens esperen. Passat l’estiu.

Si teniu ganes de tornar a escoltar el concert, hi podeu accedir a Spotify, aquest és l’enllaç: http://tiny.cc/pvo2uz

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CLOENDA DE CURS, AMB MÚSICA DEL BARROC VENECIÀ

El passat divendres 4 de juny, les Aules de Difusió Cultural van posar fi a les activitats d’aquest curs amb un concert-conferència que el Trio Barroc del Cafè ens oferí a la sala de l’Orfeó Popular.

trio-barroc-1-2El Trio Barroc del Cafè flauta de bec, clavicèmbal i violoncel es va formar l’any 2006 i l’integren la Mireia Ruiz, en Daniel Regincós i en Joan Vives, tres músics de sòlida formació, que alternen la seva feina de docents de la música amb la participació com a solistes en diverses formacions i orquestres. I, a més a més, en el cas de Joan Vives, tota aquesta activitat ve completada pel seu treball a l’emissora Catalunya Música, a la qual s’incorporà des dels seus inicis i on condueix programes diversos, entre ells les transmissions dels concerts de l’OBC i el magazin matinal Tots els matins del món.

Va ser justament Joan Vives qui “posà lletra” al concert que vàrem poder sentir el divendres, en completar-lo amb tota una sèrie d’explicacions puntuals que contextualitzaven cada peça, aportant detalls històrics i socials, a voltes molt curiosos, que donaven idees precises sobre els seus autors. Tomaso Albinoni, Antonio Vivaldi i els germans Marcello, tots ells nascuts, formats i actius com a músics a la primera meitat del segle XVIII en aquella Venècia que enlluernava Europa amb la seva potència creadora, varen compondre un gran nombre de peces entre elles, les que el trio ens va oferir al llarg de la sessió i, a través del conferenciant, vàrem poder conèixer les circumstàncies vitals i familiars de cadascun, els ambients en que es mogueren i, en definitiva, molts factors que, d’una manera o altra, marcaren el seu art.

I va ser molt interessant de constatar com les seves explicacions s’ajustaven perfectament atrio-barroc-2-3aquelles que, la setmana anterior, havíem rebut de la conferenciant Victòria Palma i les complementaven. Ella, en parlar de la cantant Cecilia Guardi, ja ens havia mostrat l’esperit culte, esteticista, que planava sobre la societat veneciana del XVIII, i havia fet esment, també, a fets tan remarcables com la importància que hi tingueren a l’època els “ospedali”, orfenats on els infants acollits rebien una sòlida formació musical. Al final, les dues sessions, que de manera casual ens havien quedat seguides en el calendari, acabaren esdevenint una feliç coincidència que ens permeté tenir una visió àmplia i acolorida del panorama social, cultural i artístic que imperà a la Sereníssima República de Venècia tot al llarg del segle XVIII, fins que la invasió de Napoleó en va inicià el ràpid declivi.

A continuació, adjuntem el programa del concert per tal que, qui vulgui, pugui buscar la manera d’escoltar les peces que s’hi interpretaren i que ens regalaren, a tots els assistents, una vetllada d’intens plaer estètic.

Programa

Amb aquest concert, les Aules han posat fi oficialment a les activitats d’aquest any, tot i que, en les properes setmanes, hi haurà encara dos afegitons: la darrera sessió de l’Aula de Lectura, per suplir una de les que no es van poder fer a l’hivern a causa de la pandèmia, i la sortida a l’Auditori de Barcelona, on sentirem, de la mà de Jordi Savall, la Missa en Si menor de Johanes Sebastian Bach.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

DONES I MÚSICA: DUES ARTISTES, UNA DE CLÀSSICA I UNA DE MODERNA.

Si les dones haguéssim escrit els llibres, segur que ho hauríem fet d’una altra manera.” 

Aquesta frase, treta delLlibre LA CIUTAT DE LES DAMES, que l’any 1405  va escriure

Christine de Pisan, va donar inici a la conferència que Victòria Palma, llicenciada en Musicologia i una de les veus més conegudes de l’emissora Catalunya Música, va portar dimecres passat a les Aules.

Christine de Pisan, que havia nascut a Venècia i que es va criar i educar a la cort de França, molt avançada i oberta, fou una poeta i filòsofa que es  convertí en la primera escriptora en llengua francesa.  El seu llibre, que publicà en plena maduresa,  va ser un autèntic al·legat en favor de les dones, del seu dret a viure i actuar lliurement, i de la seva capacitat indiscutible per pensar i expressar-se sobre tot tipus de temes –política, art, sexualitat, sentiments …- sense que el seu gènere els hagués de suposar cap entrebanc.

A partir d’aquesta introducció, la conferenciant parlà de les dificultats que, malgrat aquestes idees,  han trobat en el seu camí totes les dones que, al llarg de la història, s’han volgut dedicar a les arts  -i, més concretament, a la música-.  Dificultats per poder fer un bon aprenentatge,  per poder actuar cara al públic,  per veure reconeguda la seva obra,  per aconseguir viure exercint el seu art…   I concretà aquesta realitat en dues artistes d’èpoques i procedències ben diferents, les vivències de les quals s’ajustaren inevitablement a la situació social de l’època en què els tocà de viure.

En primer lloc, parlà de Cecilia Guardi, que nasqué a la Venècia del segle XVIII, llavors la capital del divertiment, amb una societat amarada de música, de cant,  en tots els ambients (cantaven els gondolers, els pescadors, els mercaders, els artesans … i, no cal dir-ho, es cantava a les esglésies, a les múltiples escoles de cant …).

Cecilia Guardi va rebre una formació molt sòlida com a cantant, va ser solista en el cor de la institució que l’acollia i la seva veu adquirí un considerable prestigi … fins que meravellà un pintor, Giovanni Battista Tiepolo, amb el qual es casà i tingué nou fills. 

I mentre ell desenvolupava el seu art i es convertia en pintor de referència, ella hagué d’abandonar el que hauria pogut ser una carrera musical tant o més brillant, empesa per les raons socials, morals … i pels atavismes que pesaven sobre les dones de l’època.   El seu nom, com el de tantes d’altres, forma part de la història de la música i de la història de Venècia, i és una baula que, com tantes d’altres, va anar marcant un camí cap a l’afermament de la dona dins el món de les arts.

En segon lloc, Victòria Palma parlà de Càndida Pérez,  que nasqué a Olot l’any 1893 i que, moguda per les seves inquietuds musicals, s’instal·là al Paral·lel quan aquest era l’epicentre de l’oci nocturn i de la vida més despreocupada de la Barcelona de les primeres dècades del segle XX.  Allà rebé classes de composició i de cant, s’amarà de les formes de vida més populars i creà els  cuplets més coneguts de l’època, cuplets que es cantaren regularment a tots els teatres de varietats de la zona i del país.  De la seva mà sortiren títols que encara avui coneixem, com Ball de rams, Baixant de la Font del Gat, Marieta de l’ull viu i que a la seva època corejava tothom. 

Després de triomfar a Barcelona, marxà de gira per diversos països d’Europa i d’Amèrica, cantant els seus cuplets catalans i molts d’altres i, després de 40 anys, tornà a Catalunya i acabà la seva vida a Olot, de manera humil i discreta, l’any 1989.

A la seva mort, Josep M. Espinàs, en el seu article a l’”Avui“, reivindicà la importància de la seva obra i del seu pas pel món musical més popular del país, tot cridant l’atenció sobre la necessitat  de recordar i honorar les persones que han treballat per desenvolupar la nostra cultura i que hi han deixat la seva empremta artística.

En definitiva, Càndida Pérez fou una altra baula en aquest camí cap al reconeixement de la dona dins el món de l’art, de la música i de la creativitat.  Un món que, gràcies a persones com Cecilia Guardi o com ella mateixa,  a ple segle XXI  estem aconseguint que  s’obri per a totes les creadores actuals, de manera absolutament lliure i sense cap tipus d’entrebancs.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari