.

QUARTA  SESSIÓ:  18 d’abril a les 17:30  a la sala Dinamig

TOTS ELS MATINS DEL MÓN

Fitxa tècnica.

Títol original:             Tous les matins du monde

Any: 1991

Durada: 115 min.

País:  França

Direcció:  Alain Corneau, (Meung-sur-Loire, 1943 –  Paris, 2010)

Música: Jordi Savall, Jean de Sainte-Colombe

Guió: a partir de la novel.la homònima de Pascal Quignard

Fotografia: Roger Pratt

Repartiment: Jean-Pierre Marielle, Anne Brochet, Gérard Depardieu, Guillaume Depardieu

Anuncis
Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ASSEMBLEA DE SOCIS, CANVIS A LA JUNTA I ACTE DE RECONEIXEMENT A L’ISIDRE CHARLES

El passat  dimecres, 11 d’abril, se celebrà al restaurant  Font Moixina l’assemblea anual de socis de les Aules, amb un nombre d’assistents que gairebé arribà a la quarantena.

En el seu decurs es tractaren els punts habituals –estat de comptes i pressupost per al proper curs, comentari de les conferències, les sortides i les activitats de cinema que l’entitat porta endavant quinzenalment …- però el que centrà especialment l’atenció  de tots va ser el fet que, com ja estava anunciat,  Isidre Charles deixà la presidència de l’entitat després de vint-i-dos anys d’exercir-la de manera ininterrompuda i amb una dedicació més que remarcable. A proposta de la junta, l’assemblea decidí de nomenar-lo  President Honorari de les Aules.

La nova junta que s’aprovà queda formada d’aquesta manera:

PRESIDENTA: Mª Mercè Padrosa Juanola

VICEPRESIDENTA: Glòria Llinàs Miró

SECRETÀRIA: Conxita Ayats Aubert

TRESORER: Gabriel Plana Villegas

VOCALS: Antoni Bach Plaza

                                    Francesc Bragulat Bossom

     Anna Herreros García

                                    Maria Núria Tinto Bragulat

PRESIDENT HONORARI:   ISIDRE CHARLES I SAMARRA

A continuació, la reunió prengué un to més festiu, amb  un dinar i, tot seguit,  un acte d’homenatge i reconeixement a l’Isidre . Va ser un acte entranyable  en què un gran nombre de socis, alguns dels quals havien col.laborat  en les diverses juntes que s’han anat succeint al llarg dels anys, volgueren  estar al seu costat i recordar amb ell  els primers temps de funcionament de l’entitat, amb tots els problemes que va caldre anar superant per tirar-la endavant i amb mil anècdotes que compartiren.

A més, hi assistiren també representants de les institucions  que l’han conegut i li han fet costat al llarg de tots aquest anys:  la presidenta de l’AFOPA, senyora Muntsa Lamúa, així com l’Alcalde de la ciutat, senyor Josep M. Corominas i el Regidor de Cultura, senyor Josep Berga, el qual, a més, hi  assistí també com a representant del president del Consell Comarcal.

 

 

Al final, en un discurs emotiu, el mateix Isidre donà les gràcies pels obsequis  que li havien estat lliurats i, sobretot, per l’afecte i l’estimació que tots els assistents li expressaren i que segurament van ser per a ell la cosa més important i gratificant del dia.

 

A partir d’ara, tots esperem  poder continuar gaudint, a totes les activitats i sortides de les aules, de la seva presència amable, dels seus consells i del seu somriure sempre atent, que han estat una constant en la seva manera de ser i d’estar a l’entitat durant tots aquests anys  que l’ha presidida.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

L’ARTTERÀPIA COM A CAMÍ PER AL DESENVOLUPAMENT INTEGRAL DE LA PERSONA

El passat dimecres, dia 4 d’abril, a les Aules vàrem poder escoltar la conferència de dues artterapeutes olotines, Alícia Expósito i Clara Aulina, totes dues amb titulacions universitàries vinculades a aquesta disciplina i compromeses actualment amb treballs de docència en màsters i postgraus dins la Universitat de Girona. Una i altra, a més, porten a terme de manera continuada una activitat professional amb nens i adults a Olot i comarca.

L’arteràpia va ser definida per les conferenciants com una sèrie d’actuacions destinades a desenvolupar les capacitats artístiques i creatives de cadascú, per tal d’aconseguir una vida íntegra i plena, lluny de trastorns i desequilibris.

Del que es tracta amb aquest tipus de teràpies és d’aconseguir el benestar emocional de la persona, ajudant-la a fer aflorar tot allò que porta a dins a través de qualsevol tipus de manifestació artística –pintura, escultura, música, dansa …-. I com que aquest descobrir-se a un mateix sempre pot comportar riscos, les conferenciants van insistir especialment en l’exigència més important que comporta el seu treball: cal tractar cada persona sempre amb molta cura, atenció i respecte fins a aconseguir que, a partir del fet de descobrir qui és i com és en profunditat, pugui anar trobant-se a si mateixa i construint-se de forma íntegra i plena, superant les circumstàncies vitals o les limitacions que fins al moment li ho impedien.

Un breu repàs històric ens portà a situar els  orígens de l’artteràpia a principis del segle XX, en el moment en què la psicoanàlisi i els corrents artístics d’avantguarda atreien l’atenció de la societat europea cap als estudis centrats en la ment humana i en les seves disfuncions. L’interès pel subconscient, per les pulsions reprimides i per les formes d’expressió individuals i lliures, més enllà de normes i convencions socials, portaren a estudiar amb atenció els dibuixos i altres manifestacions artístiques de persones amb problemes mentals, al mateix temps que els nous corrents pedagògics (Freinet, Montessori, Decroly …) obrien les portes a canvis essencials en la manera d’entendre l’infant, el seu desenvolupament psicològic, artístic i cognitiu, i les seves necessitats de creació i expressió.

Es pot dir que a finals de segle l’artteràpia ja s’havia consolidat en molts països occidentals avançats en aquests temes com a professió reconeguda i oficial, amb artterapeutes professionals treballant en escoles, hospitals …  I cal destacar també que avui Catalunya és pionera, dins l’estat espanyol, en l’aplicació d’aquestes noves disciplines i formes d’actuació, tot i que entitats com Grefart (Associació professional d’artterapeutes) i  Altrart (Associació d’Artteràpia Olot), de les quals les mateixes conferenciants formen part molt activa, són encara  lluny d’aconseguir el reconeixement que els correspondria.

La sessió es clogué amb un repàs a tres casos concrets, fent atenció al procés seguit per cada un d’ells, i amb  un petit treball pràctic en què participaren tots els assistents i que donà una  mostra de les estratègies que l’artteràpia utilitza per assolir els seus objectius.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

SORTIDA MUSICAL A BARCELONA.

VISITA AL MUSEU DE LA MÚSICA I AUDICIÓ DE LA PASSIÓ SEGONS SANT MARC, DE JOHANN SEBASTIAN BACH, A L’AUDITORI

El passat dia 22, una bona colla de components de les Aules vàrem viure una tarda-vespre de gran intensitat musical al complex que s’alça prop del Teatre Nacional i que allotja l’Auditori de Barcelona i el Museu de la Música, a més de l’Escola Superior de Música de Catalunya.

En primer lloc vàrem portar a terme una visita guiada al Museu de la Música, on vam descobrir l’extraordinària col·lecció d’instruments que s’hi conserven i que l’han convertit en un dels més remarcables d’Europa per la riquesa i varietat del seu fons.

Organitzats en dos sectors diferents, en primer lloc vàrem poder observar i escoltar peces d’arreu del món, moltes d’elles de caràcter ancestral, que ens transportaren als inicis de la música i als seus usos més reculats –invocació a les divinitats, avisos de perill o de reunió …-, o al seu caràcter merament lúdic.

A continuació, una passejada per l’exposició d’instruments d’origen europeu ordenats per èpoques ens permeté avançar per tota la història de la música i, per extensió, per tota la història de la nostra cultura, i anar descobrint com les diverses etapes –Edat Mitja, Renaixement, Barroc, Il.lustració, segle XIX …-, amb les seves formes de vida social i de pensament, havien donat peu a unes músiques concretes que, per les seves característiques, potenciaren l’aparició d’instruments cada vegada més sofisticats, tant en la seva estètica com, sobretot, en la seva sonoritat i riquesa.

I, a partir de les vuit  del vespre,  instal·lats a l’Auditori vàrem poder gaudir de la Passió segons st. Marc, de Johann Sebastian Bach, que sonà amb tota la seva magnificència sota la direcció de Jordi Savall.

Aquesta és una peça molt poc coneguda, entre altres coses perquè, poc després que fos estrenada, a la primera meitat del segle XVIII, se’n va perdre la partitura. Només se’n conservà el llibret, escrit per Picander a partir  de la traducció a l’alemany de l’Evangeli de sant Marc que va fer el mateix Martí Luter.  I fou a partir d’aquest text i de la recerca feta sobre l’obra de J.S.Bach, que el propi Jordi Savall aconseguí reconstruir  i readaptar la música que sonà en aquest concert i que en molts moments ens va emocionar.

La passió va ser interpretada per l’orquestra Le Concert des Nations  i pels cantants de la Capella Reial de Catalunya i del Cor Infantil Amics de la Unió, sobre els quals s’alçaren les veus de cinc solistes extraordinaris,  que donaren tots els matisos i tota la brillantor a una obra immensa, que segur que recordarem per molt temps.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

A LES AULES DE CULTURA VÀREM PARLAR DEL TBO

Antoni Guiral és un crític, editor i guionista que, a més, ha escrit diverses obres d’assaig centrades en el món de les historietes gràfiques que es van produir a Catalunya al llarg del segle XX . L’any passat va publicar un llibre documentadíssim titulat 100 años de TBO: la revista que dió nombre a los tebeos. I, si tot el conjunt de la seva obra ja va fer que,  l’any 2007, se li atorgués el Premi a la Divulgació del Saló del Còmic de Barcelona, avui es pot dir que  és un dels noms de més prestigi entre els estudiosos d’aquest gènere.

Justament aquest seu prestigi  va ser la raó que, el passat dia 21 de febrer, el convidéssim  a les Aules per  parlar de la revista TBO, que va ser un dels elements d’entreteniment i diversió més importants per a la mainada durant gran part del segle passat .

I és que la revista, que ja a partir de l’any 1917 en què va ser creada es presentà com una publicació destinada a tota la família, va ser sobretot  un element de diversió i entreteniment per als infants. Ells van ser els qui més van gaudir amb les seves historietes, algunes de les quals s’anaven repetint setmana rere setmana fins a esdevenir del tot familiars. I també van ser els infants els qui més estimaren tots aquells personatges que, sempre  caricaturescos i de dibuix net, portaven a les seves pàgines una mica de tot, des d’importants dosis d’aventura i exotisme, fins a una visió, molt blanca però divertida, àmplia i diversa, de la societat de cada moment,  partint sempre d’una òptica benvolent, encara que sovint plena d’intenció i de matisos.

El conferenciant desgranà, durant gran part de la sessió, la història d’aquesta revista, explicant-ne anècdotes, fets puntuals, innovacions  i problemes, concentrats aquests sobretot durant els anys de postguerra, els quals vingueren marcats per la manca de paper i per la misèria de la censura.  Però parlà també de sèries  i personatges emblemàtics  -la Familia Ulises, Josechu el vasco, Eustaquio Morcillón y Babali, Melitón Pérez …- i ens va ajudar a recordar seccions i pàgines concretes que, al marge de les historietes, apareixien també regularment a les seves pàgines –De todo un poco,  Visiones de Hollywood, Los inventos del profesor Franz de Copenhague …-  i que alegraren la memòria de tots els presents en al·ludir a anècdotes i vivències  que eren pròpies de cadascú però que va resultar que molts compartíem.

La seva exposició s’acabà amb un record a tots els dibuixants –una quantitat increïble- que en un moment o altre treballaren per a la revista, alguns dels quals –Benejam, Muntañola, Coll, Blanco … – despertaren espurnes d’hilaritat i d’afecte entranyable a la nostra memòria.

La revista TBO desaparegué definitivament als anys 80, engolida pels nous mitjans de comunicació i per les noves formes de diversió de nens i adolescents.  Però, malgrat la TV, els jocs d’ordinador i els mil artilugis que la tècnica ha posat al seu servei,  segur que encara avui molts de nosaltres hem pogut veure, en cases on els tebeos s’han conservat d’una manera o altra, alguna nena o algun nen  llegint en qualsevol racó alguna historieta que, amb els seus dibuixos potser ja un pèl descolorits, el sorprèn i l’embadaleix  parlant-li d’un món que ja no és el seu,  però que encara sent proper i el fa somriure.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

L’ÒPERA RIGOLETTO, DE GIUSEPPE VERDI, A LES AULES

El passat dimecres, 7 de febrer, Joan Bricall, seguint la tradició exitosa dels darrers anys, va oferir a les Aules de Cultura una audició comentada de l’òpera Rigoletto. I ho va fer a partir d’una versió filmada l’any 1982 pel director Jean-Pierre Ponnelle.

Aquesta versió va ser rodada en espais naturals i en escenaris urbans perfectament ajustats a l’època en què se situa l’acció, embellits uns i altres per la fotografia  de Pasqualino De Santis. Pel que fa als aspectes musicals, vam poder sentir el cant dels personatges principals interpretat per  les veus extraordinàries d’Ingvar Wixell (el bufó geperut), Edita Gruberova (la seva filla Gilda) i Luciano Pavarotti (el duc de la improbable cort de Màntua).

Rigoletto és una òpera en tres actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret de Francesco Maria Piave, els quals es varen basar en una obra teatral de Victor Hugo, Le roi s’amuse, que tan aviat com va ser estrenada va tenir greus problemes amb la censura per l’atac frontal que suposava contra la monarquia i l’aristocràcia en general.  No cal dir que Verdi, com ja li havia passat amb altres obres, també va haver de lluitar contra la repressió dels poderosos, i hagué de reajustar alguns dels aspectes més punyents de la seva creació abans de poder-la estrenar, cosa que va fer finalment l’11 de març de 1851 al teatre La Fenice de Venècia.

Com a curiositat, cal remarcar que aquesta és, després d’Aida, la segona òpera que més vegades ha estat representada al Liceu.

Pel que fa al seu contingut, Rigoletto és un drama de passió, falsedat, venjança i amor, al llarg del qual els personatges, sobretot el protagonista, mostren una riquesa  de matisos i una complexitat psicològica ben poc habituals en el gènere operístic, que sol tendir a presentar figures bastant simples i esquemàtiques.

 

Aquí, en canvi, veiem un  bufó de la cort  capaç de mostrar-se màximament  frívol i banal en les seves bromes cortesanes però, al mateix temps,  de ser un pare conscient i seriós,  que estima sense límits  la seva filla, que veu el perill que la noia corre en plena cort de Màntua   i que vol protegir-la com sigui i defensar el seu honor. I, al mateix temps, en determinats moments  el veiem profundament esporuguit per una maledicció que li ha estat llançada mentre que,  en escenes següents, es mostra ferotgement decidit a la venjança, sense cap por de les conseqüències que aquesta pugui reportar-li. Per la seva banda, Gilda es debat entre dos pols clarament contraposats:  l’amor filial, tendre i respectuós, per una banda i, per l’altra, l’atracció inevitable que sent envers el duc. Mentre que aquest,  capriciós, seductor i desaprensiu, mostra en tot moment un perfil molt més pla i mancat de matisos: és simplement això, el seductor desaprensiu que considera de la seva propietat tot allò i tots aquells que l’envolten.

I tota aquesta varietat de sentiments i actituds es posa de manifest, sobretot, a través del cant que esdevé, escena rere escena,  d’una varietat i una riquesa inusitades, cosa que dona a aquesta òpera el valor d’una obra extraordinària, de bellesa excepcional.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

L’ESCOLA REPUBLICANA, EXPLICADA PER SALOMÓ MARQUÈS.

El passat dimecres 31 de gener Salomó Marquès, Catedràtic Emèrit d’Història de la Pedagogia a la Universitat de Girona, portà a les Aules de Cultura una reflexió àmplia i documentada del que significà l’Escola Nova, la creada per la República a partir de 1931, per a la formació dels infants i per al progrés del país. La conferència es titulà L’Escola Republicana. Camí per fer una societat millor.

El conferenciant ens va fer observar que, a Catalunya i també a la resta de l’estat, ja hi havia en determinats sectors de la societat i des de principis de segle XX, un clar interès per l’ensenyament, cosa que permeté crear institucions de gran nivell pedagògic, com la Institución Libre de Enseñanza, de Madrid, i que conferí gran prestigi social a molts docents marcadament progressistes, alguns dels quals més tard assumiren compromisos socials i polítics d’importància dins les institucions de la República.

Ja a partir del 31, la voluntat de trencar atavismes i d’obrir-se al racionalisme i als nous corrents pedagògics europeus –Montessori, Decroly, Freinet …-  va propiciar una escola que pretenia per damunt de tot canviar el país i fer-lo avançar per aconseguir una societat més culta, justa i igualitària.

Hi hagué la voluntat política –tal com expressen lleis i decrets de 1931 mateix- de fer una escola centrada en l’infant, en les seves necessitats i els seus interessos; una escola activa, laica, mixta, respectuosa, on s’ensenyés la llengua pròpia del país  i on es respiressin aires de llibertat de pensament i de diàleg. I on els mestres propiciessin el creixement personal i intel·lectual de tots els alumnes, donant-los la mà perquè observessin, experimentessin i descobrissin pel seu compte, i aprenguessin d’una manera activa, productiva i plaent. Es tractava, en definitiva i tal com digué al mateix conferenciant una mestra que el 1939 hagué d’exiliar-se, “d’ensenyar-los a pensar i no pas a emmagatzemar coneixements”.

També calgueren nous edificis, i ja des dels temps de la Mancomunitat se n’havien creat –l’Escola Malagrida n’és un molt bon exemple-, amb aules i espais plens de llum, ben equipats i calefaccionats, on els nens i nenes poguessin gaudir d’unes bones condicions per fer el seu aprenentatge … I la Generalitat s’hi afegí amb la construcció a Barcelona d’una nova Escola Normal, dotada amb un equip de professors de gran prestigi i destinada a formar uns mestres capaços de tirar endavant tan ambiciós projecte.

A partir de 1936, els estralls de la guerra no van impedir que la Generalitat creés el Consell de l’Escola Nova Unificada, amb l’objectiu de salvar, enmig del caos creixent, un pla educatiu que fins llavors havia resultat modèlic dins la realitat pedagògica europea i que es proposava, davant les noves circumstàncies, que tota la població catalana pogués estar ben escolaritzada,  fos quina fos la seva situació social o econòmica.

No cal dir que, a partir de 1939, tot aquest moviment tingué el més trist dels finals: un 12 % dels mestres –els capdavanters, els que s’havien mostrat especialment dinàmics i compromesos- hagueren d’exiliar-se i, de  la resta, alguns foren assassinats i la majoria foren sotmesos a mesures de depuració que destrossaren tota la xarxa educativa que tant havia costat de bastir i tirar endavant.

Avui, vuitanta anys després i guardant totes les distàncies que ha implicat el pas del temps i l’adveniment de canvis tan notoris i definitius com l’aparició de les noves tecnologies, aquella escola de la República continua essent, malgrat tot i en molts sentits, un referent cap al qual no podem deixar de mirar, si encara volem construir una escola que posi per davant de tot els alumnes en tant que persones, respectant les seves pròpies expectatives i vivències; uns alumnes que creixen i que necessiten aprendre i formar-se d’una manera integral, per construir una societat lliure, oberta, respectuosa, igualitària i dialogant.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari