CONFERÈNCIA SOBRE ELS PINTORS IMPRESSIONISTES

El passat dimecres, 24 de març, la doctora en Art  Contemporani  M.Lluïsa Faxedas, que exerceix la docència a la Universitat de Girona i que ha publicat nombrosos articles i llibres sobre les tendències artístiques fonamentals dels segles XIX i XX, va venir a les Aules per parlar d’aquest moviment pictòric que marcà una fita important en la història de l’art de finals del XIX a França i a tota Europa.  El títol de la seva conferència va ser  L’IMPRESSIONISME, UNA MIRADA RENOVADA AL MÓN.

Aquest moviment pictòric sorgí  a la dècada de 1870 i, dins el context artístic de l’època, suposà una brusca sacsejada en tots els plantejaments i un fort impacte entre el públic:  el fet de centrar l’atenció en el paisatge més que no pas en les figures humanes;  els colors vius i resplendents que omplien els quadres, quan fins llavors hi havien predominat les tonalitats fosques i difuses;  i  sobretot la pràctica de la pintura a l’alire lliure (à plein air), amb el pintor instal.lat  -amb cavallet, olis i teles-   enmig de la natura, per tal de captar directament la imatge del moment precís, van ser elements en principi molt poc compresos, fins al punt que els cercles artístics més acadèmics de París, i la mateixa premsa, no dubtaren a ridiculitzar-los i a foragitar dels canals d’exhibició  oficials i consolidats els artistes que es mostraren més compromesos amb aquestes  noves formes estètiques.

Del que es tractava no era de buscar la perfecció detallista fins a l’extrem, com s’havia fet fins llavors.  Per damunt de tot,  l’artista volia captar l’atmosfera en què estava immersa la realitat del seu entorn,  i reproduir-ne l’efecte, la percepció  que dins ell es formava  en  observar  i “sentir”  l’aigua, la llum, l’aire, el vent … Un efecte, una percepció  que, evidentment, sempre resultava efímera   -la llum, les tonalitats, les ombres … tot canvia en un no-res-  i que, per tant,  l’obligava a fer una pintura ràpida, immediata,  encara que en alguns detalls no resultés del tot perfecta i acabada. Hom volia captar la impressió del moment, i d’aquí sorgí el nom d’Impressionisme que alguns crítics i marxants, en to de burla, empraren per parlar d’aquesta nova manera de mirar el món; una manera que ells eren incapaços d’entendre.

Claude Monet, que visqué entre 1840 i 1926, fou el pintor que podem considerar més emblemàtic dins el moviment impressionista, entre altres coses perquè  la seva longevitat li va permetre tant  de prendre el relleu d’alguns artistes, com els de l’Escola de Barbizon, que ja havien començat a intuir aquest nous camins i a pintar paisatges,  com  també d’assistir a l’eclosió de noves formes artístiques  -la fotografia, el cinema, l’inici de les primeres Avantguardes …-  fins a acabar, en les darreres etapes de la seva vida, pintant formes i objectes cada vegada més dissolts en l’entorn i més pròxims a l’abstracció.

Com a pioner en el treball impressionista, creà, ja des de finals dels anys 60 del seu segle, quadres com La garsa (1968) o  Bany a la Grenouillère (1969),   en què la neu  i l’aigua són captades amb una intensitat i riquesa de matisos extraordinària,  igual que la boira que difumina ponts i edificis en tot un seguit d’obres pintades  poc més tard a Londres. 

Cap a la meitat dels anys 70, juntament amb tot un grup de pintors d’idees i pràctiques afins, Monet posà en funcionament una Societat anònima de pintors, escultors i gravadors, amb l’objectiu de poder exposar i comercialitzar les seves obres sense traves, prescindint dels circuits artístics oficials, que els continuaven  rebutjant.  Una de les pintures més emblemàtiques que ell mateix hi exposa és Impressió, sol naixent (1972), titulada així ja amb la clara voluntat d’adoptar com a propi  i popularitzar aquest nom (Impressionisme)  que els ha identificat ja per sempre més.

Avui, si hom vol contemplar les obres més emblemàtiques  dels pintors impressionistes, ho pot fer als museus Marmotant i Quai d’Orsay, de París i, pel que fa a la immensa sèrie pintòrica de Monet, titulada Nymphéas (Nenúfars),  la trobarà exposada a la galeria de l’Orangerie, ben a prop de la Plaça de la Concorde.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

EL VULCANISME I LES SOCIETATS QUE HI CONVIUEN. DEL PARÍCUTIN A LA GARROTXA

Aquesta és la conferència amb què les Aules hem pogut tornar
a l’activitat, després de dos mesos de silenci.

Els que vivim des de fa temps a la Garrotxa i estimem i hem volgut conèixer bé els seus racons i el seu paisatge, n’hem sentit a parlar molt, de volcans. N’hem visitat, els hem vist com a tema de classe en escoles i instituts, conferències i xerrades ens n’han aclarit detalls relacionats amb la seva morfologia, el seu comportament, les causes i conseqüències de la seva presència dins l’entorn…

Tanmateix, la conferència que vàrem poder escoltar el passat dimecres 10 de març a les Aules va tenir alguna cosa de nou, d’insòlit: durant una mitja hora llarga, un documental creat a la zona de Mèxic, on el volcà Parícutin entrà en erupció l’any 1943, ens posà davant dels ulls, netament, sense cap filtre, la realitat humana del fenomen. Ens mostrà, a través dels records d’infantesa de persones ja molt grans, persones que en aquell moment vivien als pobles del voltant, el que “allò” va significar realment per a la gent del país, per a la població pagesa que vivia com podia conreant els camps i que, de sobte, començà a sentir sota els seus peus una remor creixent, procedent de dins la terra, i que, encara més de sobte, al cap de poques hores veié esclatar una rasa i va assistir a aquell devessall, primer de fum, després de lava i cendres, i de colors, i de núvols, que s’escamparen arreu. Va ser una mena de prodigi sense explicació, que ni els considerats més llegits i entesos de cada poble no sabien com podria acabar.

Era gent senzilla, ancians que vestien com ho havien fet sempre, i que s’enfrontaven a la càmera amb la bella riquesa –no sempre fàcil d’entendre- del seu dialecte, fet d’un castellà precari sobre un lèxic ancestral.

I tots, des de la seva memòria, de vegades contradictòria, rememoraven l’espant dels grans, que fugien dels pobles i que, atiats pels religiosos, se sentien pecadors i pensaven en penitències…; i la joia inconscient dels infants, que veien un joc en cada tremolor de terra, en cada esclat de llum en plena nit…; i la recança dels vells que, incapaços d’abandonar els seus “muertitos”, els anaven a treure de les tombes per transportar-ne les restes al lloc on establirien la nova llar…; i la mort del bestiar, que ja no va trobar més aigua allà on abans n’hi havia… Per a la gent d’avui, tot aquest testimoni de primera mà crec que té un interès social i antropològic de primera magnitud.

L’activitat del volcà va durar 9 anys, des de 1943 fins a 1952 i, malgrat tot, avui es pot constatar que no va ser cap càstig dels déus, ni va significar cap gran desastre per a la població: obligà a abandonar alguns pobles, sí, i canvià la morfologia del paisatge i els tipus de conreus; però no provocà cap víctima i, a ben curt termini, espavilà l’economia de la zona, generant-hi una creixent activitat turística, bàsicament d’origen nord-americà, que sembla que encara es manté.

Des d’un punt de vista científic, es pot dir que aquesta erupció del Parícutin va significar un pas importantíssim per als coneixements de vulcanologia: als anys 40-50 aquests ja estaven força avançats gràcies a nombrosos estudis previs i, a més, comptaven amb elements tècnics prou bons per captar, i mesurar i avaluar aquella realitat que, per primera vegada, hom tenia el privilegi de poder observar en viu, de ben a prop, gairebé a mesura que els rius de lava anaven avançant i quallant. Va ser, doncs, el punt de partida per a avenços i descobertes encara avui ben vigents.

Enllaç per veure el document, cliqueu aquí per poder-lo visualitzar

Acabat el documental, Llorenç Planagumà, que s’autodefiní com a olotí, geòleg i enamorat dels volcans (no sabem si exactament en aquest ordre), centrà la seva conferència en el vulcanisme de la zona que habitem -la Garrotxa i altres indrets propers-; un vulcanisme que mostrà com integrat en la línia que aniria des del nord de l’Àfrica central fins al nord-est d’Europa, i deixà clar que terratrèmols i volcans formen part de la dinàmica natural del planeta, una dinàmica a la qual els humans hem d’adaptar-nos, mirant de preveure i gestionar cada crisi de manera que se’n minimitzin els estralls.

Les seves explicacions prengueren com a referències exemples ben concrets i determinats -el Croscat i Santa Margarida, que es poden considerar dins una mateixa fase eruptiva, les cendres de la qual arribaren fins a la zona dels Arcs i fins a la Draga, de Banyoles; o el Montsacopa, que s’originà en època molt més reculada; o el con volcànic tapat per cendres del Monsacopa, que sembla ser la base del Puig del Roser…- i això el portà a centrar-se en la realitat del subsòl olotí actual, que ell coneix bé per haver-lo estudiat cada vegada que alguna obra de construcció o d’urbanisme li ha permès d’examinar, treure mostres i analitzar excavacions, rases i fossats.

A partir d’aquí, la xerrada es feu molt viva, en apropar-nos a la realitat més immediata -l’artigatge de terrenys extremament fèrtils, els conreus que hi són més rendibles, el turisme, les formes i la bellesa del paisatge…- i s’anà convertint en un donar resposta a preguntes i qüestions dels assistents, que van fer referència a temes i aspectes tan diferents com els tossols, els bufadors o els aiguamolls de la Moixina.

Va ser, doncs, una immersió de ple en tot allò que afecta, no només als volcans en si mateixos, sinó sobretot a les persones que hi conviuen i que els senten com a terra pròpia.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AVÍS A TOTS ELS SOCIS VI

A TOTS ELS MEMBRES DE LES AULES

Continuem estant molt contents de poder-vos ferir, el proper dimecres dia 10, la conferència sobre vulcanisme que teníem programada.

Amb tot, tingueu molt present que per comptes de fer-se al Casal Marià  es farà a la sala del Torín, atès que al Casal Marià s’hi farà una jornada més de vacunació contra la COVID.

Esperem que això no us suposi cap molèstia, i que ens puguem veure al Torín amb tota normalitat.

Una abraçada a tots, amb moltes ganes de retrobar-vos.

               La junta

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AVÍS A TOTS ELS SOCIS V

PER FI UNA BONA NOTÍCIA PER  A TOTS ELS MEMBRES DE LES AULES

Just quan ja donàvem per suspeses les activitats, per fi podem comunicar-vos que les Aules reprendran les activitats el proper dimecres, dia 10 de març, com sempre a la sala del Casal Marià, a les 5:30 de la tarda, amb la conferència  titulada EL VULCANISME I LES SOCIETATS QUE HI CONVIUEN, que anirà a càrrec del geòleg  Llorenç Planagumà.

A partir d’aquest dia, comptem poder anar seguint la programació establerta fins a la fi del trimestre i, més endavant, ja anirem recol.locant sobre el calendari les conferències i activitats de l’Aula de Lectura i l’Aula de Cinema que ha calgut suspendre en setmanes anteriors.

Estarem molt contents de retrobar-vos, doncs, dimecres que ve i, entretant, us agrairem que, si us trobeu amb altres persones que també formen part de les Aules i que potser no fan servir el correu electrònic, els comenteu aquesta informació, per tal d’assegurar fins on sigui possible que arriba a tothom.

Rebeu una abraçada i tot el nostre afecte, amb els millors desitjos.   Cuideu-vos molt.

La junta

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AVÍS A TOTS ELS SOCIS IV

A TOTS ELS MEMBRES DE LES AULES

Vist que aquest dimecres, dia 3 de març, tal i com ve passant des de fa algunes setmanes,  tampoc no podrem accedir a la sala del Casal Marià ni, per tant, podrem portar endavant la conferència que teníem programada   – Què va passar al Triai,  que havia d’anar a càrrec de l’Antoni  Mayans-;    i vist que és previsible que aquesta situació es vagi repetint durant un temps,   des de la junta us comuniquem que, de moment, donem per suspeses les activitats de les Aules, fins a nou avís.

No cal dir que, tant aviat com canviï aquesta situació, us ho farem saber per tal de poder-nos retrobar i  tornar a reprendre la programació.  I com que ens agradaria pensar que això passarà en un termini més o menys breu,  us preguem que estigueu molt atents al blog de l’entitat i als comunicats com ara aquest que us enviarem tan aviat comi hi hagi novetats.

Com ja us hem comentat altres vegades, us agrairem moltíssim que, si us trobeu amb altres persones que també formen part de les Aules i que potser no fan servir el correu electrònic, els comenteu aquesta informació, per tal d’assegurar, fins on sigui possible, que arriba a tothom.

Rebeu una abraçada i tot el nostre afecte, amb els millors desitjos.   I cuideu-vos molt.

La junta

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AVÍS A TOTS ELS SOCIS III

A TOTS ELS MEMBRES DE LES AULES

Des de la junta ens sap greu haver-vos de dir que, una altra vegada, ens veiem abocats a suspendre una activitat:  Les restriccions causades per la difícil situació sanitària que s’està vivint a Olot ens impedeixen poder utilitzar la sala del Casal Marià i, per tant, ens obliguen  a anul.lar la conferència que aquest proper dimecres, dia 24 de febrer, havia de fer l’Albert Grabolosa, titulada  Quino i Mafalda, un clàssic universal.

Pel que fa a les trobades  previstes per al mes de març, esperem poder portar-les endavant sense problemes. Tanmateix, us preguem, com sempre, que estigueu molt atents al blog de l’entitat i als comunicats que us anirem enviant si hi ha novetats.

I, com ja us hem demanat altres vegades, aniria molt bé que, si us trobeu amb altres persones que també formen part de les Aules i que potser no fan servir el correu electrònic, els comentéssiu aquesta informació, per tal d’assegurar, fins on sigui possible, que arriba a tothom.

Gràcies per la vostra col.laboració. Rebeu una abraçada i tot el nostre afecte, amb els millors desitjos.   I cuideu-vos molt.

La junta

Avui, per acabar, us adjuntem un poema de Joan Margarit, que en pau reposi,  mort dimarts passat.  En ell el poeta ens parla d’aquests textos tan  estimats, tan  íntims, que  fan companyia sempre.

Rellegir els seus versos  pot  ser una bona manera  de recordar-lo i fer-li homenatge.

              NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR

                   Elles no t’abandonaran.

                   Passarà el temps, s’esborrarà el desig

                   -aquesta fletxa d’ombra-

                    i els rostres sensuals, intel.ligents, bellíssims,

                   s’ocultaran en un mirall dins teu.

                   Cauran els anys i avorriràs els llibres.

                   Davallaràs encara,

                    i perdràs, fins i tot, la poesia.

                    El soroll fred de la ciutat als vidres

                    anirà esdevenint l’única música,

                    i les cartes d’amor que hauràs guardat

                     la teva última literatura.

                   Joan Margarit

                   Del llibre  Aiguaforts, 1995

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AVÍS A TOTS ELS SOCIS II

A TOTS ELS MEMBRES DE LES AULES

Des de la junta ens sap greu haver-vos de dir que, una altra vegada, ens veiem abocats a suspendre una activitat: davant de la complicada situació sanitària que s’està vivint a Olot,  hem decidit anul.lar la conferència que aquest proper dimecres, dia 10 de febrer, havia de fer la Neus Real, centrada en Els anys 60. La represa cultural a Catalunya. Esperem poder programar aquesta conferència en algun moment del curs proper.

Pel que fa a les trobades següents, us preguem, com sempre, que estigueu molt atents al blog de l’entitat i als comunicats que us anirem enviant, tan aviat com anem tenint clar què és el més assenyat i convenient de fer.

I, com ja us hem demanat altres vegades, aniria molt bé que, si us trobeu amb altres persones que també formen part de les Aules i que potser no fan servir el correu electrònic o no visiten al blog, els comentéssiu aquesta informació, per tal d’assegurar, fins on sigui possible, que arriba a tothom.

Gràcies per la vostra col.laboració. Rebeu tot el nostre afecte, amb els millors desitjos.   Cuideu-vos molt.

La junta

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

AVÍS A TOTS ELS SOCIS I

A TOTS ELS MEMBRES DE LES AULES

Des de la junta ens sap greu haver-vos de dir que els propers dimecres 20 i 27 de gener no podrem fer cap activitat a les Aules, atès que les noves restriccions dictades per la Generalitat per raons sanitàries ens impedeixen accedir a cap de les sales habitualment disponibles.

Us preguem que, cap a finals de mes, estigueu molt atents al blog de l’entitat i als comunicats que anireu rebent, tan aviat com estigui clar que ens podem tornar a posar en marxa.

Una abraçada a tots, amb els millors desitjos.   Cuideu-vos molt.

La junta

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA SOBRE EL DOCTOR BADIA I MARGARIT A LES AULES DE DIFUSIÓ CULTURAL

El passat dimecres, dia 13 de gener, vingué a les Aules el poeta i lingüista Carles Duarte per  parlar del filòleg Antoni Maria Badia i Margarit, i ens presentà la seva biografia i el conjunt de la seva obra immensa,  sempre estretament lligada amb la filologia catalana i la reivindicació dels drets nacionals.

Badia i Margarit nasqué l’any 1920 en el si d’una família catalanista i culta, amb el pare profundament compromès amb la fe cristiana i amb la construcció del país, dins l’estela que llavors marcava el Noucentisme.

Alumne de la Mútua Escolar Blanquerna -hereva de la pedagogia de Maria Montessori i dirigida per Alexandre Galí-,  Badia rebé una sòlida formació, sempre en ambients catalanistes i creients, cosa que, temps a venir i ja en plena adolescència, el situà tan lluny dels revolucionaris del 19 de juliol del 36, com dels militars que s’havien alçat en armes contra la República.

Després de la guerra i de llicenciar-se, l’any 1943, en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, començà els seus treballs d’investigació i la seva feina com a docent, tant a la mateixa universitat com a l’Escola Virtèlia, la qual prengué, fins allà on era possible en plena dictadura, el relleu de l’antiga Escola Blanquerna pel que fa a estil pedagògic i a compromís amb el país.

A partir de 1948, la seva càtedra de Gramàtica Històrica de la Llengua Española a la Universitat de Barcelona li permeté impartir les primeres classes de Llengua Catalana que es donaren a la universitat en temps de dictadura, i li serví de plataforma per tirar endavant tot un seguit d’activitats dins l’àmbit lingüístic, en connexió amb altres filòlegs, tant catalans com d’un gran nombre d’universitats europees -Coïmbra, Heidelberg, Zuric, Munic …-.

Tot plegat, culminà, l’abril de 1953, en la celebració a Barcelona del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica, que tingué com a tema central el “Dominio lingüístico Catalán y las lenguas ibero-románicas y anglo-romànicas”; un tema que no cal dir que va ser fruit d’un intens treball previ portat a terme per Badia en els àmbits universitaris més diversos, i que significà un pas importantíssim en el reconeixement de la importància de la llengua catalana a nivell internacional.

El seu prestigi com a lingüista va créixer a mesura que anaven apareixent  els seus llibres -entre els quals cal destacar un dels títols més llegits i reeditats a l’època: Llengua i cultura als Països Catalans-, i  a mesura que avançaven les seves recerques, sobretot en els camps de la lingüística històrica i de la dialectologia.

Tot plegat el portà a presidir La “Société Linguistique Romane” i a  impartir classes com a professor convidat en nombroses universitats europees i americanes.

Després de la mort de Franco, va pronunciar la primera lliçó inaugural feta en català  al paraninf de la Universitat de Barcelona. I, entre 1978 i 1986, va ser-ne el primer rector elegit democràticament.

Mai no milità a cap partit polític, però mostrà sempre una coherència profunda en les seves postures de defensa de la llengua i del país, i són innombrables els càrrecs i les feines que desenvolupà en les institucions vinculades a la represa cultural de Catalunya després de la dictadura.  És per tot això que, cap al final de la seva vida, la societat catalana li oferí  les distincions més altes; i és també per això que aquest any ha volgut recordar-lo amb tot un seguit d’homenatges càlids i entranyables.

La seva casa de Sant Privat d’en Bas –cal Monjo-, on passà llargues temporades des dels anys 40, el vinculà profundament a la Garrotxa i fou escenari de moltes de les reunions i trobades que, amb el pas dels anys, el convertiren en una de les figures clau del coneixement i l’expansió del català dins el país i arreu del món.

Amb aquesta conferència, les Aules han volgut sumar-se als actes i homenatges programats dins l’Any Badia i Margarit, que el mateix conferenciant, senyor Duarte, ha comissariat i que es clourà el proper mes de febrer.

Enllaç audio conferència del senyor Duarte

A continuació, adjuntem el llistat de llibres que publicà al llarg de la seva vida, i que se sumen a les comunicacions i els articles que aportà a la premsa especialitzada catalana i europea.

I adjuntem també el llistat de premis i distincions que va rebre, a part dels nomenaments de “Doctor Honoris Causa” que li atorgaren les principals universitats internacionals i dels Països Catalans.

Publicacions

Premis i reconeixements

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONCERT DE NADAL A LES AULES

El passat dia 16 de desembre, els instrumentistes i professors Joan Josep Mayans i Eva Curtó,  van omplir  la sala del Casal Marià de música i poesia, en oferir-nos un concert centrat en el seu disc   A cal fuster hi ha novetat, que es va publicar i estrenar l’any 2014 a l’església de sant Feliu de Beuda.

 En el seu decurs, els assistents van poder gaudir de tot un seguit de poemes musicats, alguns d’origen tradicional i d’altres deguts a molts dels principals creadors catalans que han escrit en els dos últims segles, tal com podem observar en el programa:

El cant dels ocells  (tradicional)

Nadala  (Anònim anglès / Versió de Marià Manent)

Nadal 1974 / Presagis de Nadal  (Tomàs Garcés)

Nadal  (Joan Salvat-Papasseit)

Lo violí de Sant Francesc  (Jacint Verdaguer)

Els núvols de Nadal  (Joan Maragall)

Els tres Reis se separen  (Marià Villangómez)

Balada de Nadal per a cantar-la els pirates de la mar  (Josep Carner)

Rondalla del bou  (Marià Manent)

Nit de Nadal  (Guerau de Liost)

Borrissol d’àngel  (Pere Quart)

Si l’altra nit jo cavalcava al ras  (Josep Vicenç Foix)

Ho sap tothom, i és profecia  (Josep Vicenç Foix)

Ball rodó disposen  (tradicional)

La vetllada va resultar plaent i molt íntima, d’una gran bellesa i harmonia,  i va servir per recordar que, malgrat tot el que ens està condicionant en aquests temps que ens toca viure, la sensibilitat i l’alè del Nadal, la bona música i les paraules dels poetes ocupen sempre un lloc important, i desperten en cadascú de nosaltres ressorts potser amagats, que inviten a viure les festes de manera serena, dolça i continguda.

El concert  va ser el comiat perfecte per  a aquest 2020 estranyíssim, i per desitjar-nos a tots unes bones festes, i un 2021 que esperem que ens resulti una mica més  tranquil i plàcid.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari