VISITA BARRI GÒTIC DE BARCELONA I EXPOSICIÓ WILLIAM TURNER

El passat 16 de juny, uns cinquanta membres i amics de les Aules de Difusió Cultural vam viatjar fins a Barcelona. Era dijous de Corpus i es podien veure diversos racons emblemàtics on es duu a terme la tradició, del segle XVII, de “L’ou com balla”, el Claustre de la Catedral, la casa de l’Ardiaca, els jardins del Museu Frederic Marés,… L’ou balla al cim del doll de les fonts engalanades amb fruites i flors.

El dinar, al Palau de la Música catalana, un bonic edifici modernista que en el seu antic foyer, convertit en restaurant, ens van oferir un excel·lent dinar.

A la tarda, al MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, vam visitar “El Batec de la Natura”, exposició de pintures que mostren la fascinació d’artistes catalans del segle XIX per la natura. I l’exposició del famós pintor William Turner “La Llum és Color”. Pintor romàntic i gran paisatgista anglès, a cavall dels segles XVIII i XIX, fascinat per la natura, la llum, el color,… plasmava en els seus quadres la seva emoció davant el paisatge. Emoció que els espectadors vàrem poder viure també davant dels esclats de llum de les pintures exposades.

Molt contents del gran dia de què havíem gaudit, vam retornar cap a Olot.

Podeu veure més imatges de la sortida picant AQUÍ

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

100 ANYS DE JAZZ A CATALUNYA (segona part)

En Carles Fontfreda, que, com deveu recordar, el passat 27 d’abril va deixar la seva conferència inacabada, dimecres passat 8 de juny ens en va oferir una segona part, gràcies a la qual vàrem poder acabar de tenir una idea molt completa del que va ser el jazz al nostre país al llarg de la segona meitat del segle XX i dels inicis del XXI.

Aquesta segona conferència va oferir un nivell de detall molt similar a l’anterior, però, partint sempre de la idea clau que Tete Montoliu havia estat la gran figura internacional del jazz que es feia aquí, es va centrar sobretot a dibuixar tota una sèrie d’elements gràcies als quals aquest moviment musical va anar enfortint les seves arrels en determinats sectors de la societat i fent-se cada vegada més conegut i valorat.

Així ens parlà, per exemple, dels festivals internacionals de jazz que, a partir del que se celebrà a Barcelona l’any 1966, proliferaren en ciutats diverses de Catalunya fins al final del segle XX (a Terrassa, a Granollers, a Figueres, a Girona…) i hi portaren intèrprets de renom mundial, fins que el de l’Estartit, celebrat el 2018, hi posà punt final. Per ara.

També parlà de l’obertura de nous clubs de jazz, com la Cova del Drac (entre 1965 i 1992) o la sala Zeleste (inaugurada l’any 1973) que, un cop tancat el Jamboree, en mantingueren l’esperit i l’estil, en uns moments en què, amb l’aparició de les discoteques, gran part del jovent reorientava les seves preferències musicals, no sempre atenent a la qualitat del que se li oferia.

La sala Zeleste, sobretot, atragué músics d’arreu que li donaren un gran prestigi, segurament perquè acollia de manera habitual intèrprets catalans que també el tenien, com el mateix Tete Montoliu, o com Toti Soler o Jordi Sabatés, i tants altres pertanyents ja a una nova generació, molt ben preparada per fer gaudir al públic amb les seves creacions i improvisacions sempre sorprenents i innovadores.

Aquí, a Zeleste, va ser on van prendre volada, als anys 70, grups diversos com Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma o Música Urbana, tots ells amb una base jazzística molt important.

Zeleste, a més, s’erigí com a centre de tertúlies i trobades d’aficionats al jazz, i com a segell discogràfic i empresa de management que donà a conèixer arreu d’Espanya la feina que aquests i altres grups feien a Catalunya; i també creà la primera escola de jazz que hi hagué a país.

Fontfreda es referí també a l’aparició, entre els anys 70 i 80, de grups com La Locomotora Negra o La Vella Dixieland, que vanser els representants més emblemàtics del jazz tradicional que es feia aquí, i acabà el seu recorregut per la història del jazz esmentant les escoles centrades a fomentar-ne l’aprenentatge que s’anaren creant i que, reconegudes i prestigiades de manera immediata gràcies a la qualitat dels seus ensenyaments, fomentaren el coneixement i l’arrelament del jazz entre els més joves i promogueren un canvi radical en el panorama de l’ensenyament musical al país: L’Aula de Música Moderna i Jazz, apareguda l’any 1978; el Taller de músics, el 1979;… fins que, l’any 2000, es posà en marxa l’ESMUCEscola Superior de Música de Catalunya- que va saber recollir i integrar en el seu pla d’estudis tota aquesta tradició ja plenament consolidada.

Cal dir que tot aquest cúmul d’informació vingué acompanyat d’audicions de peces i discos molt triats (Ortodoxia, del grup Jarka; Jam Session-Al Natural, produït l’any 1974 per Núria Feliu; A-FREE-K; My Fifty One Minutes, de Raynald Colom, ja publicat en CD…) i es clogué amb un esment molt elogiós a la Sant Andreu Jazz Band, iniciada l’any 2006 com a projecte educatiu de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i dirigida per Joan Chamorro, la qual ha acabat donant pas a una banda musical formada per nens i joves, d‘on han sortit intèrprets que han aconseguit un gran prestigi arreu, com Andrea Motis.

L’audició de la seva peça per a veu i trompeta, titulada Emotional Dance, posà fi a la conferència que, aquesta vegada sí, resultà perfectament arrodonida i acabada.

Aquesta conferència està disponible al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

LES AULES RECORDEN L’ARTISTA OLOTÍ MIQUEL PLANA

El passat 25 d’abril va ser, per als socis de les Aules, un dia molt especial, un dia per recordar l’artista olotí, “l’artesà conscient” com el definí Josep M. Terricabras, mort el 20 de maig de 2012.

Al matí, tots els interessats van poder participar en dues visites guiades al seu taller, visites que van ser conduïdes per la Conxita Ayats i per la Magda i l’Elies, els seus fills, els quals comentaren les tècniques i maneres de treballar d’en Miquel; ens mostraren els seus materials d’impressió –la Minerva, els tòrculs, les quantitats ingents de tipus de plom…– i les fustes i les planxes a punt per al gravat, reunits a còpia d’anys i de dedicació acurada; i van parlar també, sobretot, del seu gust per la feina ben feta, rigorosa, exigent; i recordaren anècdotes i vivències, hàbits curiosos i maneres de fer…, que sovint ens feren somriure i que van aconseguir que, en moments gairebé màgics, en Miquel semblés fer-se present enmig de tots plegats, a punt per començar a treballar.

A la tarda, a la Sala Magma de l’Espai Cràter, vam poder gaudir de dues presències de luxe, reunides allà tan sols perquè havien mantingut una bona amistat amb en Miquel, i hi havien col·laborat durant anys, i hi havien compartit pilons de coses.

El filòsof, escriptor, catedràtic emèrit a la Universitat de Girona i polític Josep M. Terricabras, ens oferí la conferència titulada Miquel Plana, l’artesà conscient, i en el seu decurs ens parlà de l’enorme distància que el separà sempre del capitalisme, a les antípodes de les seves actituds de senzillesa i de servei. I del fet que, sense necessitat de grans proclames, el seu art de cada dia esbandia qualsevol dubte sobre la seva ideologia i deixava claríssims els seus principis en relació a temes essencials com el país, la llengua, el compromís cívic…

També al·ludí al seu tarannà perfeccionista, que l’empenyia a valorar i fer la feina ben feta, sense concessions a l’error. I mostrà les seves obres més grans, els seus llibres de bibliòfil, com a exemples clars d’obres d’art total, en què cada detall era tractat amb una cura extrema i en què en Miquel prenia el mateix interès en els detalls tècnics –tria del paper, estampació, enquadernació…– com en el conreu de la confiança i de l’amistat, tant dels escriptors i artistes de gran volada amb els quals col·laborava, com dels “clients” que, adquirint i valorant les seves obres, li permetien de tirar endavant… i crear-ne més.

A continuació, en Domènec Moli, amb un punt d’emoció a la veu, senzillament recordà l’amic, la persona amb qui, durant anys i anys, havia compartit feines, i xerrades de les d’arreglar el món, i descobertes tècniques, i maldecaps per si el llibre sortiria bé, agradaria, es vendria… i, sobretot, plantejaments ideològics, i preocupacions polítiques i socials, i sentiments de debò.

El final del seu parlament, sincer, inqüestionablement autèntic, deixà els assistents amb el cor petit, petit, i amb la sensació d’haver viscut una diada extraordinària.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

VISITA AL MUSEU D’ART MODERN DE CERET

El passat 18 de maig, uns seixanta membres i amics de les Aules de Difusió Cultural vam viatjar, a primeres hores de la tarda, fins a Ceret, al Vallespir, per visitar el seu Museu d’Art Modern.

Aquest museu fou creat el 1950 gràcies a l’empenta d’artistes tan reconeguts al segle XX com Picasso i Braque i les seves creacions cubistes, Manolo Hugué, Matisse, Herbin, Gris, Soutine, Miró i molts altres que, ja llavors o més recentment, van fer estades a Ceret i els seus voltants per treballar en les seves obres inspirats en el seu paisatge. Obres d’aquests i altres artistes que podem veure en les sales del museu.

Tancat gairebé dos anys per reformes i ampliació de l’espai, el museu ha reobert amb una exposició temporal de l’escultor barceloní Jaume Plensa: Cada rostre és un lloc.

Aquesta exposició instal·lada en els espais nous del museu consta d’obres majoritàriament inèdites, escultures que són rostres esculpits en materials molt diversos: marbre, bronze, acer inoxidable,… Els rostres de caps de models femenins es presenten allargats, donant-los un sentit d’elevació, d’unió entre l’infern i el cel. Dialoguen entre ells o interpel·len l’observador, juguen amb la visibilitat i la invisibilitat de les formes…

En paraules de l’artista, aquestes escultures ”ens demostren com el rostre és un territori extraordinari per parlar de l’ésser humà”.

Plensa també vol homenatjar amb aquesta exposició les víctimes innocents de la guerra d’Ucraïna, en una mena “d’homenatge a tots els rostres, perquè tots ens assemblem tant que fins i tot és escandalós que no ens diguem igual”.

També hi trobem dibuixos, estudis i esbossos dels caps que no fan sinó completar l’exposició de rostres.

“El rostre és el gran regal que fem als altres, la porta que tenim per obrir-nos als altres”.

Visitat el museu al complet, les pintures, escultures, obres de terrissa, plats, etc de les sales, l’exposició d’en Plensa, emocionats, agraïts i ben satisfets pel que hi hem trobat no ens queda més que sortir a passejar per placetes i carrerons d’aquesta bonica vila de la Catalunya Nord, comprar cireres, comentar l’encert de la nostra sortida i cap a casa hi falta gent.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

A LES AULES ESCOLTEM UN METGE: 10 CONSELLS DEL DOCTOR VILARDELL PER VIURE MILLOR

El doctor Miquel Vilardell, que porta quaranta anys treballant en la sanitat pública i ha estat cap del servei de medicina interna de l’hospital Vall d’Hebron i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, vingué a les Aules el passat dimecres, 11 de maig, per donar-nos 10 CONSELLS MÈDICS PER VIURE MILLOR.

Davant d’una sala amb més de 70 persones, la seva conferència ens obrí un ampli camp de reflexió sobre la necessitat de portar, de manera general, una vida activa, plena de projectes, de reptes i d’interessos. Perquè, seguint les seves paraules, si bé és veritat que la vellesa implica pèrdues, també és cert que ens dona una més gran capacitat per acceptar aquestes pèrdues i adaptar-nos-hi, i per entendre la vida, i per gaudir de tot el que tenim cada dia.

Hom només envelleix quan no té projectes, quan perd la capacitat d’aprendre i de sorprendre’s, quan es deixa arrabassar la independència i la capacitat de decidir, quan es refugia més del compte en el record de temps passats, oblidant que el que compta és el present, cada moment del present. I acabava la idea d’una manera ben gràfica: El que hagi de venir, ja vindrà però, tant per tant, que ens agafi ballant.

Perquè és innegable que la vellesa comporta fragilitat, degradació del cos i de la ment…, però també ho és que, fins a cert punt, podem fer-hi front si optem per un estil de vida saludable, que vol dir, sobretot, optar per unes actituds fonamentals:

  • tenir cura del nostre cos. Mantenir-nos sans depèn en part dels nostres hàbits: l’exercici físic, la dieta mediterrània (verdures, fruites, carn blanca, peix, oli d’oliva…), l’oblit de tabac, alcohol…, l’atenció a la qualitat del son, als petits problemes mèdics que sovint es presenten i que cal solucionar per evitar que desemboquin en situacions més complicades…
  • tenir cura de la nostra ment, que convé mantenir sempre desperta i oberta a nous reptes, descobertes i aprenentatges.
  • tenir cura del nostre entorn, de la salut del qual depèn en gran part la nostra.
  • tenir cura de les persones que ens envolten: és bo tenir amics, i cuidar-los; és bo sentir-se integrat en un col·lectiu, i fer els possibles perquè tothom que en forma part hi estigui bé… Ser sociable, conversar, intercanviar idees, opinions… proporciona benestar, equilibri interior i harmonia.

I hi ha encara un altre element fonamental per a la salut de tots, que Vilardell expressà de manera molt contundent i valenta: des del seu punt de vista, de professional que hi ha dedicat tota la seva vida, l’atenció sanitària pública a què tenim dret totes les persones que vivim en aquest país és d’una gran qualitat, tal com es demostrà durant la pandèmia, en la manera d’enfocar l’atenció als malalts i la investigació de nous plantejaments mèdics, i tal com es demostra cada dia, també en el tractament i l’atenció als processos derivats de l’envelliment. I aquest servei de salut pública no ens el podem deixar perdre de cap de les maneres, perquè és un bé comú fonamental per a la nostra salut i la nostra qualitat de vida. De nosaltres, i dels nostres vots quan hi ha eleccions, depèn i dependrà que es pugui mantenir.

Aquestes van ser, a grans trets, les premisses a partir de les quals es desenvolupà una conferència que resultà plena de rigor, saviesa i experiència, que intentà marcar camins d’actuació davant dels interrogants i les inquietuds que afecten a tothom, a partir d’una determinada edat.

Aquesta conferència està disponible al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CARLES FONTFREDA VA RECORDAR-NOS ELS PRIMERS TEMPS DEL JAZZ A CATALUNYA

En Carles Fontfreda, l’intèrpret olotí de música popular celebradíssim, l’activista cultural que va ser distingit l’any 1916 amb les Ales a la Cultura, el melòman que durant anys organitzà i ens permeté gaudir a la ciutat de concerts de primeríssima qualitat,… resulta que, a més de tot això, és un dels millors coneixedors del món del Jazz que hi pugui haver al país.

I el passat 27 d’abril, quan fa més o menys un segle que aquest tipus de música s’hi començà a sentir i a popularitzar, va venir a les Aules per oferir la conferència titulada 100 anys de jazz a Catalunya.

A través de les seves explicacions, sorprenentment exhaustives i detallades, i de les audicions de peces diverses que va proposar-nos d’escoltar, els assistents vàrem poder resseguir els inicis d’aquesta música, que cal situar al sud dels Estats Units i al tombant entre els segles XIX i XX; i també vam poder imaginar l’arribada dels primers intèrprets de qualitat a la Barcelona efervescent d’aquells anys 20, on ràpidament es van convertir en autèntics revulsius dins el panorama musical del moment; i resseguir l’inici dels primers grups catalans, amb les diverses tendències que adoptaren; i veure i escoltar com l’empremta del Jazz es va anar fent present en gèneres musicals preexistents –el cuplet, per exemple– i “contaminant” els seus sons i ritmes de sempre; i també descobrírem com van anar sorgint, bàsicament a Barcelona, clubs d’amants d’aquesta nova música, els membres dels quals n’escoltaven les primeres gravacions per a gramola i intentaven imitar-les i impregnar-se, ells mateixos, del nou estil de vida i la nova estètica que hi anaven associats.

Ja als anys 40-50, la premsa franquista donà de tot plegat una visió invariablement demolidora, com no podia ser d’altra manera, però no va aconseguir eradicar aquest nou camí musical cada vegada més popular; ni tampoc no pogué impedir que s’omplissin de públic i d’èxit alguns locals –uns de nova creació, altres remodelats i posats al dia– que s’hi dedicaren de manera pràcticament exclusiva i que es convertiren en llocs emblemàtics dins la Barcelona de l’època: la Plaça Reial, amb els seus locals de nom mític, com el “Tobogán” i, més tard, el “Jamboree”, va ser un dels espais més concorreguts on ressonà, s’aplaudí i es ballà durant una pila d’anys a ritme de Jazz.

La conferència es va anar allargant, per a satisfacció del públic, amb la projecció d’imatges en color sèpia –fotografies, cartells, retalls de premsa, programes d’audicions…–, amb l’audició de fragments i peces diverses, amb l’esment a figures imprescindibles en la història del Jazz català…, fins que els inicis de la carrera de Tete Montoliu, l’intèrpret i creador per excel·lència, l’obra i la projecció del qual havien de centrar una gran part de la conferència, coincidiren amb el moment en què, vist el que indicava el rellotge, calgué ineludiblement posar-hi punt i final.

Tanmateix, i vist també l’èxit de públic i la quantitat d’idees que Fontfreda tenia encara a punt per fer-nos conèixer, la junta de les Aules es comprometé a buscar una nova data, que s’anunciarà oportunament, per continuar amb el tema i així poder acabar de gaudir, tots plegats, de tot el seu saber.

Per tant, aquesta és una crònica inacabada que, tan aviat com sigui possible, caldrà completar per tal que el tema pugui quedar, si no definitivament enllestit –que no hi quedarà, vist el saber enciclopèdic i inexhaurible del conferenciant–, com a mínim prou arrodonit per satisfer la curiositat i les expectatives del públic, i també les ganes de donar-lo a conèixer per part de Carles Fontfreda, a qui agraïm especialment l’esforç i l’encert en la seva exposició.

Aquesta conferència es pot tornar a veure al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

VI TARDA DE POESIA A LES AULES

El passat 20 d’abril, a les Aules de Difusió Cultural vàrem celebrar la Sisena Tarda de Poesia, centrada aquest any en l’obra i les vivències de Rosa Leveroni, una poeta d’una sensibilitat excepcional que va néixer a Barcelona l’any 1910 i que va passar gran part de la seva vida adulta al poble de Cadaqués, on morí l’any 1985.

La sessió –que s’emmarca en la celebració de la diada de Sant Jordi– es va centrar en un breu recorregut per la vida de l’escriptora i pel context en què es va moure, a través de l’exposició que en va fer la catedràtica jubilada de llengua i literatura M. Mercè Padrosa, que va destacar els eixos temàtics essencials de la seva obra i, sobretot, el seu marcat lirisme i la seva capacitat per copsar i reflectir la bellesa del paisatge i per expressar els més subtils matisos dels seus sentiments.

Al llarg de la sessió i al fil de les explicacions, una bona colla de membres de les Aules van llegir alguns dels millors poemes de l’autora, i l’Àngel Girona, amb la seva guitarra, cantà les seves versions d’alguns altres. I també hi hagué espai per a la lectura de breus fragments en prosa, que ajudaren a la reflexió sobre la seva obra.

Cal tenir present, per altra banda, que amb aquesta sessió les Aules s’estrenaren a la Sala Magma de l’Espai Cràter, el lloc on es realitzaran d’ara endavant les activitats de l’entitat; un lloc còmode i ben equipat, que poc a poc haurem d’anar coneixent, per aconseguir sentir-lo, cada cop més, una mica nostre.

Podeu tornar a reviure el recital al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ASSISTÈNCIA DE LES AULES AL CONCERT PER LA PAU I L’EXPOSICIÓ SOBRE MAGRITTE

El passat 30 de març, una quarantena de membres de les Aules de Difusió Cultural van traslladar-se a Barcelona per gaudir, a primera hora de la tarda, de les més de 70 obres de l’artista belga René Magritte (1898–1957) que estan exposades al centre CaixaForum. Es tracta d’una exposició molt didàctica, que connecta cada quadre amb els successius moviments artístics de la primera meitat del segle XX, i especialment amb el surrealisme, que va ser el més proper a les especials concepcions estètiques de Magritte, sempre polifacètic i sorprenent.

Al vespre, els components del grup vam assistir al Concert per la Pau, el qual va ser organitzat per la Creu Roja per tal de condemnar qualsevol tipus de conflicte bèl·lic i de presentar la música com a element universal de cohesió, entesa i convivència entre els pobles. Va ser, en definitiva, un llarg i molt variat cant a la pau, que en molts moment va fer vibrar el públic.

Cal dir que l’Orquestra i Cor per la Pau que posaren sobre l’escenari les diverses peces es va crear específicament per a aquest concert, amb intèrprets provinents de les principals institucions musicals barcelonines, els quals hi van participar de manera filantròpica, permetent que tota la recaptació anés destinada a Creu Roja en la seva missió a Ucraïna.

A continuació podeu veure el contingut del programa i els intèrprets i directors que hi prengueren part.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

UNA CONFERÈNCIA CENTRADA EN LES PORS I ANGOIXES QUE ENS GENERA EL NOSTRE MÓN

La pandèmia que hem patit, la guerra que sentim propera, les malalties que ens afecten de prop o de lluny, el devenir de la vida mateixa… tendeixen a provocar-nos pors i angoixes, sovint difícils de gestionar. I, per parlar una mica de tot plegat, el passat 23 de març, Ketty Sellarés, llevadora, doctora en Psicologia i psicòloga clínica al centre mèdic Tecknon de Barcelona, vingué a les Aules i pronuncià una conferència centrada en aquestes pors i en les possibilitats que tenim d’afrontar-les.

La conferenciant va partir inicialment de la seva experiència com a psicòloga en unes escoles per a pares i mares de nounats i infants molt petits, escoles que ella mateixa va crear en els primers anys d’exercir com a professional. I ens parlà de les pors que afecten els més petits, en etapes molt inicials del seu desenvolupament, tot mostrant que gairebé sempre la base d’aquestes pors rau en la necessitat que tenen de sentir-se segurs, protegits i estimats.

I tots ens vàrem poder adonar, al fil del seu discurs, que aquelles idees i aquells exemples que anava posant sobre la taula eren fàcilment extrapolables al món dels adults. Perquè, al final, tothom, tingui l’edat que tingui, en moments compromesos el que necessita sempre és el mateix: sentir-se segur, protegit i estimat, sigui quina sigui la forma en què això s’expressi.

La conferenciant presentà la por com un sentiment que, de fet, ens protegeix en front d’amenaces i perills, i ens el mostrà en totes les seves gradacions i maneres de manifestar-se, a totes les edats, i amb totes les possibilitats de fer-hi front i de controlar-lo; possibilitats que, segons les seves paraules, passen sempre per fomentar una comunicació correcta, amb explicacions clares, rigoroses i coherents d’allò que cal fer davant dels problemes.

I en aquest sentit insistí en la idea que, quan eduquem un infant, és del tot contraproduent partir per sistema del NO no t’enfilis, no et mengis això, no cridis…quan, en realitat, el que caldria és centrar-nos en el , és a dir, en tot el munt de coses que sí que és bo que faci, que provi, que experimenti… alertant-lo, senzillament, sobre les millors maneres de fer-ho per evitar els perills que pot comportar. Aquesta estratègia és la que, a la llarga, dona seguretat al nen i li permet saber com ha d’actuar en cada cas.

Passant a la realitat del món adult, no costa gaire de veure que, en situacions de compromís, perill o amenaça, potser el més efectiu seria també de transmetre a la gent unes explicacions clares, lògiques i racionals, defugint les normes i prohibicions contradictòries o basades en fonaments poc explicats, i evitant sobretot el que podríem anomenar “polítiques de la por”, les quals sovint desencadenen actituds de rebel·lia, sempre ben poc productives.

Segurament la falta d’aquest tipus de comunicació, que en molts casos hem patit els ciutadans en els últims temps, és a la base de moltes de les pors que alteren i trasbalsen la societat d’avui i que impedeixen que puguem afrontar la realitat amb una mirada més serena i conscient. Saber-ho, si més no, pot ajudar-nos a gestionar-ho.

Podeu tornar a escoltar la conferència al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CAVALL FORT: MIRANT AL FUTUR SENSE PERDRE ELS ORÍGENS

La revista Cavall Fort el passat desembre va complir 60 anys: el seu número 1 va sortir de la impremta poc abans del Nadal de 1961. I, vista la importància que ha tingut en la formació lectora i humana d’un gran nombre de nens i nenes, noies i nois del país al llarg de tres generacions, ens va semblar adient de convidar a les Aules la seva directora, que fa més de 25 anys que s’hi va posar al davant, Mercè Canela.

La seva conferència, que hauria pogut durar hores, va començar fent un recorregut pels inicis de la revista, amb un record per a les persones que decidiren de crear-la i que esmerçaren esforços, temps, imaginació i, en alguns casos, diners per tirar endavant aquell projecte que, en ple franquisme, semblava impossible: no es tractava només de superar els mil problemes habituals que comporta llançar al mercat un nou producte editorial, sinó que l’objectiu era crear una publicació en català, atractiva, portadora d’uns valors i una determinada manera d’entendre el món, i destinada a ajudar els lectors a llegir en català i a gaudir fent-ho, de manera que la llengua del país es normalitzés dins els seus hàbits de lectura.

Un repte molt agosarat que, a principis dels anys 60, topà òbviament amb les mil traves de tota mena que imposava la dictadura a qualsevol iniciativa que anés en aquesta direcció. Només l’ajut dels bisbats de Vic i de Girona –i més tard del de Solsona– que donaren cobertura legal al projecte, i la tossuderia d’un equip amb les idees molt clares, van aconseguir de fer-ho possible.

A continuació, la conferenciant va fer un ràpid repàs dels innombrables problemes de financiació, de gestió, de creixement, d’ubicació, de mercat i distribució… que amb els anys hagué d’anar superant la que ja començava a ser una veritable empresa, i també dels cops de timó que calgué donar-hi perquè tirés endavant. I segurament una de les fites importants en tot aquest camí va ser la creació de la Fundació Cavall Fort, que l’afermava en molts aspectes i que, sobretot, en garantia la continuïtat pel que fa a principis i objectius de base que, a parer dels seus responsables, de cap manera no es podien perdre.

Més endavant, Mercè Canela entrà en el tema dels continguts de la revista, dels grafismes, de la seva evolució… de les històries i els còmics que hi marcaren èpoques… i dels dibuixants, escriptors i col·laboradors diversos que hi prengueren part al llarg dels anys. I això permeté que els qui n’havíem estat lectors, com a nens, com a pares, potser com a avis, alguns com a ensenyants… no només recuperéssim idees i conceptes ben coneguts, sinó que ens deixéssim portar una mica pel plaer dels records.

Només una mica, però, perquè de seguida va caldre que estiguéssim atents a altres aspectes de la conferència –expansió de la revista, naixement de El Tatano per als més petits, incidència en les xarxes socials, increment del nombre de lectors fins a les 10.000 subscripcions actuals…– i nous plantejaments, nous formats –com el que s’ha posat en marxa en el primer número de 2022–, i nous reptes cara al futur…

La conferència acabà amb un homenatge a tots els creadors que al llarg dels anys han fet realitat Cavall Fort, tossudament, mes a mes; i amb un esment especial a aquells que hi han treballat pràcticament des dels inicis, marcant el seu caràcter, els seus plantejaments vitals i pedagògics, la seva estètica –Joaquim Carbó, Cesc, J. M. Madorell, Picanyol, Fina Rifà, Pilarín Bayés… i tantíssim altres; juntament amb artistes de prestigi que crearen algunes de les seves portades més emblemàtiques –Cesc altra vegada, i Andreu Alfaro, Esther Boix, Maria Girona, Josep Guinovart, Joan Miró, Ràfols Casamada, J. M. Subirachs, Antoni Tàpies J.P. Viladecans…

I, per damunt de tot, es dedicà un record emocionat a Albert Jané, l’escriptor, el mestre, el traductor i versionador de narracions i còmics –belgues, sobretot–, l’home que, a les pàgines de Cavall Fort,no noméscreà un autèntic model de llengua catalana per als més joves, sinó que sabé inventar-se prodigis com el verb “barrufar” i les seves infinites variacions i derivades,o els insults medievalitzants d’en Trencapins, o…

Per acabar aquest resum que ja va essent massa llarg, potser val la pena afegir les paraules que Jaume Fabre, periodista i historiador nascut l’any 1948, dedicà a Cavall Fort en una entrevista recent de Serra d’Or:

Cavall Fort va ser la primera publicació en llengua catalana que vaig veure (més enllà d’algun exemplar del Patufet que hi havia a ca l’àvia. (…)

Era una publicació atractiva, interessant i amb un aire modern. Molt diferent dels tebeos castellans.

Ara, que fa més de seixanta anys que va néixer, la col·lecció de Cavall fort abasta més de 1200 números publicats i ocupa més de dos metres de prestatgeria.

Tot el que ha aportat a unes quantes generacions de catalans –la meva, la dels meus fills, la dels meus nets– no és possible descriure-ho en unes poques ratlles.

Però ho sabem. I no ho oblidarem.”

Podeu tornar a escoltar la conferència al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari