VISITA AL MUSEU D’ART MODERN DE CERET

El passat 18 de maig, uns seixanta membres i amics de les Aules de Difusió Cultural vam viatjar, a primeres hores de la tarda, fins a Ceret, al Vallespir, per visitar el seu Museu d’Art Modern.

Aquest museu fou creat el 1950 gràcies a l’empenta d’artistes tan reconeguts al segle XX com Picasso i Braque i les seves creacions cubistes, Manolo Hugué, Matisse, Herbin, Gris, Soutine, Miró i molts altres que, ja llavors o més recentment, van fer estades a Ceret i els seus voltants per treballar en les seves obres inspirats en el seu paisatge. Obres d’aquests i altres artistes que podem veure en les sales del museu.

Tancat gairebé dos anys per reformes i ampliació de l’espai, el museu ha reobert amb una exposició temporal de l’escultor barceloní Jaume Plensa: Cada rostre és un lloc.

Aquesta exposició instal·lada en els espais nous del museu consta d’obres majoritàriament inèdites, escultures que són rostres esculpits en materials molt diversos: marbre, bronze, acer inoxidable,… Els rostres de caps de models femenins es presenten allargats, donant-los un sentit d’elevació, d’unió entre l’infern i el cel. Dialoguen entre ells o interpel·len l’observador, juguen amb la visibilitat i la invisibilitat de les formes…

En paraules de l’artista, aquestes escultures ”ens demostren com el rostre és un territori extraordinari per parlar de l’ésser humà”.

Plensa també vol homenatjar amb aquesta exposició les víctimes innocents de la guerra d’Ucraïna, en una mena “d’homenatge a tots els rostres, perquè tots ens assemblem tant que fins i tot és escandalós que no ens diguem igual”.

També hi trobem dibuixos, estudis i esbossos dels caps que no fan sinó completar l’exposició de rostres.

“El rostre és el gran regal que fem als altres, la porta que tenim per obrir-nos als altres”.

Visitat el museu al complet, les pintures, escultures, obres de terrissa, plats, etc de les sales, l’exposició d’en Plensa, emocionats, agraïts i ben satisfets pel que hi hem trobat no ens queda més que sortir a passejar per placetes i carrerons d’aquesta bonica vila de la Catalunya Nord, comprar cireres, comentar l’encert de la nostra sortida i cap a casa hi falta gent.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

A LES AULES ESCOLTEM UN METGE: 10 CONSELLS DEL DOCTOR VILARDELL PER VIURE MILLOR

El doctor Miquel Vilardell, que porta quaranta anys treballant en la sanitat pública i ha estat cap del servei de medicina interna de l’hospital Vall d’Hebron i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, vingué a les Aules el passat dimecres, 11 de maig, per donar-nos 10 CONSELLS MÈDICS PER VIURE MILLOR.

Davant d’una sala amb més de 70 persones, la seva conferència ens obrí un ampli camp de reflexió sobre la necessitat de portar, de manera general, una vida activa, plena de projectes, de reptes i d’interessos. Perquè, seguint les seves paraules, si bé és veritat que la vellesa implica pèrdues, també és cert que ens dona una més gran capacitat per acceptar aquestes pèrdues i adaptar-nos-hi, i per entendre la vida, i per gaudir de tot el que tenim cada dia.

Hom només envelleix quan no té projectes, quan perd la capacitat d’aprendre i de sorprendre’s, quan es deixa arrabassar la independència i la capacitat de decidir, quan es refugia més del compte en el record de temps passats, oblidant que el que compta és el present, cada moment del present. I acabava la idea d’una manera ben gràfica: El que hagi de venir, ja vindrà però, tant per tant, que ens agafi ballant.

Perquè és innegable que la vellesa comporta fragilitat, degradació del cos i de la ment…, però també ho és que, fins a cert punt, podem fer-hi front si optem per un estil de vida saludable, que vol dir, sobretot, optar per unes actituds fonamentals:

  • tenir cura del nostre cos. Mantenir-nos sans depèn en part dels nostres hàbits: l’exercici físic, la dieta mediterrània (verdures, fruites, carn blanca, peix, oli d’oliva…), l’oblit de tabac, alcohol…, l’atenció a la qualitat del son, als petits problemes mèdics que sovint es presenten i que cal solucionar per evitar que desemboquin en situacions més complicades…
  • tenir cura de la nostra ment, que convé mantenir sempre desperta i oberta a nous reptes, descobertes i aprenentatges.
  • tenir cura del nostre entorn, de la salut del qual depèn en gran part la nostra.
  • tenir cura de les persones que ens envolten: és bo tenir amics, i cuidar-los; és bo sentir-se integrat en un col·lectiu, i fer els possibles perquè tothom que en forma part hi estigui bé… Ser sociable, conversar, intercanviar idees, opinions… proporciona benestar, equilibri interior i harmonia.

I hi ha encara un altre element fonamental per a la salut de tots, que Vilardell expressà de manera molt contundent i valenta: des del seu punt de vista, de professional que hi ha dedicat tota la seva vida, l’atenció sanitària pública a què tenim dret totes les persones que vivim en aquest país és d’una gran qualitat, tal com es demostrà durant la pandèmia, en la manera d’enfocar l’atenció als malalts i la investigació de nous plantejaments mèdics, i tal com es demostra cada dia, també en el tractament i l’atenció als processos derivats de l’envelliment. I aquest servei de salut pública no ens el podem deixar perdre de cap de les maneres, perquè és un bé comú fonamental per a la nostra salut i la nostra qualitat de vida. De nosaltres, i dels nostres vots quan hi ha eleccions, depèn i dependrà que es pugui mantenir.

Aquestes van ser, a grans trets, les premisses a partir de les quals es desenvolupà una conferència que resultà plena de rigor, saviesa i experiència, que intentà marcar camins d’actuació davant dels interrogants i les inquietuds que afecten a tothom, a partir d’una determinada edat.

Aquesta conferència està disponible al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CARLES FONTFREDA VA RECORDAR-NOS ELS PRIMERS TEMPS DEL JAZZ A CATALUNYA

En Carles Fontfreda, l’intèrpret olotí de música popular celebradíssim, l’activista cultural que va ser distingit l’any 1916 amb les Ales a la Cultura, el melòman que durant anys organitzà i ens permeté gaudir a la ciutat de concerts de primeríssima qualitat,… resulta que, a més de tot això, és un dels millors coneixedors del món del Jazz que hi pugui haver al país.

I el passat 27 d’abril, quan fa més o menys un segle que aquest tipus de música s’hi començà a sentir i a popularitzar, va venir a les Aules per oferir la conferència titulada 100 anys de jazz a Catalunya.

A través de les seves explicacions, sorprenentment exhaustives i detallades, i de les audicions de peces diverses que va proposar-nos d’escoltar, els assistents vàrem poder resseguir els inicis d’aquesta música, que cal situar al sud dels Estats Units i al tombant entre els segles XIX i XX; i també vam poder imaginar l’arribada dels primers intèrprets de qualitat a la Barcelona efervescent d’aquells anys 20, on ràpidament es van convertir en autèntics revulsius dins el panorama musical del moment; i resseguir l’inici dels primers grups catalans, amb les diverses tendències que adoptaren; i veure i escoltar com l’empremta del Jazz es va anar fent present en gèneres musicals preexistents –el cuplet, per exemple– i “contaminant” els seus sons i ritmes de sempre; i també descobrírem com van anar sorgint, bàsicament a Barcelona, clubs d’amants d’aquesta nova música, els membres dels quals n’escoltaven les primeres gravacions per a gramola i intentaven imitar-les i impregnar-se, ells mateixos, del nou estil de vida i la nova estètica que hi anaven associats.

Ja als anys 40-50, la premsa franquista donà de tot plegat una visió invariablement demolidora, com no podia ser d’altra manera, però no va aconseguir eradicar aquest nou camí musical cada vegada més popular; ni tampoc no pogué impedir que s’omplissin de públic i d’èxit alguns locals –uns de nova creació, altres remodelats i posats al dia– que s’hi dedicaren de manera pràcticament exclusiva i que es convertiren en llocs emblemàtics dins la Barcelona de l’època: la Plaça Reial, amb els seus locals de nom mític, com el “Tobogán” i, més tard, el “Jamboree”, va ser un dels espais més concorreguts on ressonà, s’aplaudí i es ballà durant una pila d’anys a ritme de Jazz.

La conferència es va anar allargant, per a satisfacció del públic, amb la projecció d’imatges en color sèpia –fotografies, cartells, retalls de premsa, programes d’audicions…–, amb l’audició de fragments i peces diverses, amb l’esment a figures imprescindibles en la història del Jazz català…, fins que els inicis de la carrera de Tete Montoliu, l’intèrpret i creador per excel·lència, l’obra i la projecció del qual havien de centrar una gran part de la conferència, coincidiren amb el moment en què, vist el que indicava el rellotge, calgué ineludiblement posar-hi punt i final.

Tanmateix, i vist també l’èxit de públic i la quantitat d’idees que Fontfreda tenia encara a punt per fer-nos conèixer, la junta de les Aules es comprometé a buscar una nova data, que s’anunciarà oportunament, per continuar amb el tema i així poder acabar de gaudir, tots plegats, de tot el seu saber.

Per tant, aquesta és una crònica inacabada que, tan aviat com sigui possible, caldrà completar per tal que el tema pugui quedar, si no definitivament enllestit –que no hi quedarà, vist el saber enciclopèdic i inexhaurible del conferenciant–, com a mínim prou arrodonit per satisfer la curiositat i les expectatives del públic, i també les ganes de donar-lo a conèixer per part de Carles Fontfreda, a qui agraïm especialment l’esforç i l’encert en la seva exposició.

Aquesta conferència es pot tornar a veure al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

VI TARDA DE POESIA A LES AULES

El passat 20 d’abril, a les Aules de Difusió Cultural vàrem celebrar la Sisena Tarda de Poesia, centrada aquest any en l’obra i les vivències de Rosa Leveroni, una poeta d’una sensibilitat excepcional que va néixer a Barcelona l’any 1910 i que va passar gran part de la seva vida adulta al poble de Cadaqués, on morí l’any 1985.

La sessió –que s’emmarca en la celebració de la diada de Sant Jordi– es va centrar en un breu recorregut per la vida de l’escriptora i pel context en què es va moure, a través de l’exposició que en va fer la catedràtica jubilada de llengua i literatura M. Mercè Padrosa, que va destacar els eixos temàtics essencials de la seva obra i, sobretot, el seu marcat lirisme i la seva capacitat per copsar i reflectir la bellesa del paisatge i per expressar els més subtils matisos dels seus sentiments.

Al llarg de la sessió i al fil de les explicacions, una bona colla de membres de les Aules van llegir alguns dels millors poemes de l’autora, i l’Àngel Girona, amb la seva guitarra, cantà les seves versions d’alguns altres. I també hi hagué espai per a la lectura de breus fragments en prosa, que ajudaren a la reflexió sobre la seva obra.

Cal tenir present, per altra banda, que amb aquesta sessió les Aules s’estrenaren a la Sala Magma de l’Espai Cràter, el lloc on es realitzaran d’ara endavant les activitats de l’entitat; un lloc còmode i ben equipat, que poc a poc haurem d’anar coneixent, per aconseguir sentir-lo, cada cop més, una mica nostre.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ASSISTÈNCIA DE LES AULES AL CONCERT PER LA PAU I L’EXPOSICIÓ SOBRE MAGRITTE

El passat 30 de març, una quarantena de membres de les Aules de Difusió Cultural van traslladar-se a Barcelona per gaudir, a primera hora de la tarda, de les més de 70 obres de l’artista belga René Magritte (1898–1957) que estan exposades al centre CaixaForum. Es tracta d’una exposició molt didàctica, que connecta cada quadre amb els successius moviments artístics de la primera meitat del segle XX, i especialment amb el surrealisme, que va ser el més proper a les especials concepcions estètiques de Magritte, sempre polifacètic i sorprenent.

Al vespre, els components del grup vam assistir al Concert per la Pau, el qual va ser organitzat per la Creu Roja per tal de condemnar qualsevol tipus de conflicte bèl·lic i de presentar la música com a element universal de cohesió, entesa i convivència entre els pobles. Va ser, en definitiva, un llarg i molt variat cant a la pau, que en molts moment va fer vibrar el públic.

Cal dir que l’Orquestra i Cor per la Pau que posaren sobre l’escenari les diverses peces es va crear específicament per a aquest concert, amb intèrprets provinents de les principals institucions musicals barcelonines, els quals hi van participar de manera filantròpica, permetent que tota la recaptació anés destinada a Creu Roja en la seva missió a Ucraïna.

A continuació podeu veure el contingut del programa i els intèrprets i directors que hi prengueren part.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

UNA CONFERÈNCIA CENTRADA EN LES PORS I ANGOIXES QUE ENS GENERA EL NOSTRE MÓN

La pandèmia que hem patit, la guerra que sentim propera, les malalties que ens afecten de prop o de lluny, el devenir de la vida mateixa… tendeixen a provocar-nos pors i angoixes, sovint difícils de gestionar. I, per parlar una mica de tot plegat, el passat 23 de març, Ketty Sellarés, llevadora, doctora en Psicologia i psicòloga clínica al centre mèdic Tecknon de Barcelona, vingué a les Aules i pronuncià una conferència centrada en aquestes pors i en les possibilitats que tenim d’afrontar-les.

La conferenciant va partir inicialment de la seva experiència com a psicòloga en unes escoles per a pares i mares de nounats i infants molt petits, escoles que ella mateixa va crear en els primers anys d’exercir com a professional. I ens parlà de les pors que afecten els més petits, en etapes molt inicials del seu desenvolupament, tot mostrant que gairebé sempre la base d’aquestes pors rau en la necessitat que tenen de sentir-se segurs, protegits i estimats.

I tots ens vàrem poder adonar, al fil del seu discurs, que aquelles idees i aquells exemples que anava posant sobre la taula eren fàcilment extrapolables al món dels adults. Perquè, al final, tothom, tingui l’edat que tingui, en moments compromesos el que necessita sempre és el mateix: sentir-se segur, protegit i estimat, sigui quina sigui la forma en què això s’expressi.

La conferenciant presentà la por com un sentiment que, de fet, ens protegeix en front d’amenaces i perills, i ens el mostrà en totes les seves gradacions i maneres de manifestar-se, a totes les edats, i amb totes les possibilitats de fer-hi front i de controlar-lo; possibilitats que, segons les seves paraules, passen sempre per fomentar una comunicació correcta, amb explicacions clares, rigoroses i coherents d’allò que cal fer davant dels problemes.

I en aquest sentit insistí en la idea que, quan eduquem un infant, és del tot contraproduent partir per sistema del NO no t’enfilis, no et mengis això, no cridis…quan, en realitat, el que caldria és centrar-nos en el , és a dir, en tot el munt de coses que sí que és bo que faci, que provi, que experimenti… alertant-lo, senzillament, sobre les millors maneres de fer-ho per evitar els perills que pot comportar. Aquesta estratègia és la que, a la llarga, dona seguretat al nen i li permet saber com ha d’actuar en cada cas.

Passant a la realitat del món adult, no costa gaire de veure que, en situacions de compromís, perill o amenaça, potser el més efectiu seria també de transmetre a la gent unes explicacions clares, lògiques i racionals, defugint les normes i prohibicions contradictòries o basades en fonaments poc explicats, i evitant sobretot el que podríem anomenar “polítiques de la por”, les quals sovint desencadenen actituds de rebel·lia, sempre ben poc productives.

Segurament la falta d’aquest tipus de comunicació, que en molts casos hem patit els ciutadans en els últims temps, és a la base de moltes de les pors que alteren i trasbalsen la societat d’avui i que impedeixen que puguem afrontar la realitat amb una mirada més serena i conscient. Saber-ho, si més no, pot ajudar-nos a gestionar-ho.

Podeu tornar a escoltar la conferència al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CAVALL FORT: MIRANT AL FUTUR SENSE PERDRE ELS ORÍGENS

La revista Cavall Fort el passat desembre va complir 60 anys: el seu número 1 va sortir de la impremta poc abans del Nadal de 1961. I, vista la importància que ha tingut en la formació lectora i humana d’un gran nombre de nens i nenes, noies i nois del país al llarg de tres generacions, ens va semblar adient de convidar a les Aules la seva directora, que fa més de 25 anys que s’hi va posar al davant, Mercè Canela.

La seva conferència, que hauria pogut durar hores, va començar fent un recorregut pels inicis de la revista, amb un record per a les persones que decidiren de crear-la i que esmerçaren esforços, temps, imaginació i, en alguns casos, diners per tirar endavant aquell projecte que, en ple franquisme, semblava impossible: no es tractava només de superar els mil problemes habituals que comporta llançar al mercat un nou producte editorial, sinó que l’objectiu era crear una publicació en català, atractiva, portadora d’uns valors i una determinada manera d’entendre el món, i destinada a ajudar els lectors a llegir en català i a gaudir fent-ho, de manera que la llengua del país es normalitzés dins els seus hàbits de lectura.

Un repte molt agosarat que, a principis dels anys 60, topà òbviament amb les mil traves de tota mena que imposava la dictadura a qualsevol iniciativa que anés en aquesta direcció. Només l’ajut dels bisbats de Vic i de Girona –i més tard del de Solsona– que donaren cobertura legal al projecte, i la tossuderia d’un equip amb les idees molt clares, van aconseguir de fer-ho possible.

A continuació, la conferenciant va fer un ràpid repàs dels innombrables problemes de financiació, de gestió, de creixement, d’ubicació, de mercat i distribució… que amb els anys hagué d’anar superant la que ja començava a ser una veritable empresa, i també dels cops de timó que calgué donar-hi perquè tirés endavant. I segurament una de les fites importants en tot aquest camí va ser la creació de la Fundació Cavall Fort, que l’afermava en molts aspectes i que, sobretot, en garantia la continuïtat pel que fa a principis i objectius de base que, a parer dels seus responsables, de cap manera no es podien perdre.

Més endavant, Mercè Canela entrà en el tema dels continguts de la revista, dels grafismes, de la seva evolució… de les històries i els còmics que hi marcaren èpoques… i dels dibuixants, escriptors i col·laboradors diversos que hi prengueren part al llarg dels anys. I això permeté que els qui n’havíem estat lectors, com a nens, com a pares, potser com a avis, alguns com a ensenyants… no només recuperéssim idees i conceptes ben coneguts, sinó que ens deixéssim portar una mica pel plaer dels records.

Només una mica, però, perquè de seguida va caldre que estiguéssim atents a altres aspectes de la conferència –expansió de la revista, naixement de El Tatano per als més petits, incidència en les xarxes socials, increment del nombre de lectors fins a les 10.000 subscripcions actuals…– i nous plantejaments, nous formats –com el que s’ha posat en marxa en el primer número de 2022–, i nous reptes cara al futur…

La conferència acabà amb un homenatge a tots els creadors que al llarg dels anys han fet realitat Cavall Fort, tossudament, mes a mes; i amb un esment especial a aquells que hi han treballat pràcticament des dels inicis, marcant el seu caràcter, els seus plantejaments vitals i pedagògics, la seva estètica –Joaquim Carbó, Cesc, J. M. Madorell, Picanyol, Fina Rifà, Pilarín Bayés… i tantíssim altres; juntament amb artistes de prestigi que crearen algunes de les seves portades més emblemàtiques –Cesc altra vegada, i Andreu Alfaro, Esther Boix, Maria Girona, Josep Guinovart, Joan Miró, Ràfols Casamada, J. M. Subirachs, Antoni Tàpies J.P. Viladecans…

I, per damunt de tot, es dedicà un record emocionat a Albert Jané, l’escriptor, el mestre, el traductor i versionador de narracions i còmics –belgues, sobretot–, l’home que, a les pàgines de Cavall Fort,no noméscreà un autèntic model de llengua catalana per als més joves, sinó que sabé inventar-se prodigis com el verb “barrufar” i les seves infinites variacions i derivades,o els insults medievalitzants d’en Trencapins, o…

Per acabar aquest resum que ja va essent massa llarg, potser val la pena afegir les paraules que Jaume Fabre, periodista i historiador nascut l’any 1948, dedicà a Cavall Fort en una entrevista recent de Serra d’Or:

Cavall Fort va ser la primera publicació en llengua catalana que vaig veure (més enllà d’algun exemplar del Patufet que hi havia a ca l’àvia. (…)

Era una publicació atractiva, interessant i amb un aire modern. Molt diferent dels tebeos castellans.

Ara, que fa més de seixanta anys que va néixer, la col·lecció de Cavall fort abasta més de 1200 números publicats i ocupa més de dos metres de prestatgeria.

Tot el que ha aportat a unes quantes generacions de catalans –la meva, la dels meus fills, la dels meus nets– no és possible descriure-ho en unes poques ratlles.

Però ho sabem. I no ho oblidarem.”

Podeu tornar a escoltar la conferència al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

LES AULES VISITEN EL TALLER DE L’ARTISTA OLOTÍ QUIM DOMENE

El passat dimecres, dia 2 de març, una quarentena de membres de les Aules de Difusió Cultural ens vam desplaçar a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Sabata, situada a la Canya, dins el terme de St. Joan les Fonts, on en Quim Domene té el seu taller.

Abans d’entrar, ell mateix ens va oferir una explicació molt il·lustrativa del passat industrial de la zona, vinculada a la producció tèxtil i poblada de petits tallers familiars. I després, ja situats, vam accedir al seu espai artístic. Un espai ampli, lluminós i dividit en àmbits de treball diversos, que acull en aquest moment una gran quantitat d’obres repartides per tots els racons –parets, taules, lleixes, terra…– en una mena de caos ordenadíssim, formant el que fàcilment es pot considerar un univers artístic personalíssim i potser inconfusible: el d’en Quim Domene.

Els formats i les temàtiques de tots aquests treballs abasten una gran diversitat, i també els materials que en Quim hi ha fet servir, i que van des del paper i la tela més convencionals, fins a les peces de fundició –sovint de gran format– passant per la fusta, els gravats i papers impresos, de procedències i èpoques diverses, les serigrafies… molt sovint units en collages d’una gran originalitat i d’una eficàcia artística inqüestionable.

Entre ells n’hi ha molts que l’artista ha exposat recentment, i també d’altres que estan a l’espera de formar part d’exposicions imminents. I tots ells ens van ser explicats detalladament, al fil de les preguntes que entre tots li anàvem formulant. Igual com se’ns mostrà i comentà una gran quantitat de fotografies i projectes, centrats en les seves intervencions en carrers i places de nombroses ciutats i viles del país.

Un altre moment de la tarda, especialment interessant, el van ocupar les explicacions que ens oferí sobre els seus sistemes de treball i els seus plantejaments estètics, sovint estretament lligats amb la poesia, la música, el món de la cultura, de les paraules… i tot plegat va acabar de fer evident l’originalitat, la riquesa i la coherència que presideixen tota la seva obra, tan sovint marcada per una visió desenfadada, una ironia subtil, que busca –i aconsegueix amb gran eficàcia– fer trontollar molts valors i principis establerts dins la societat benpensant de la nostra època.

La visita va resultar enormement enriquidora, ens permeté conèixer de prop els seus plantejaments de fons i la seva manera de treballar, i va ser tot un plaer.

Moltíssimes gràcies, Quim Domene, per aquesta tarda tan especial que vas oferir-nos.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

CONFERÈNCIA A LES AULES SOBRE VULCANISME

El passat dimecres 23 de febrer, l’olotí Joan Bach i Plaza, doctor en Geologia, especialista en Hidrologia i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, portà a les Aules una conferència de caràcter marcadament divulgatiu, titulada VOLCANS: MÀGIA I RISC.

La seva intenció era donar resposta, rigorosa i didàctica alhora, a molts dels interrogants que ens genera la freqüent presència als mitjans de tot tipus d’informacions, tan textuals com sobretot gràfiques, relacionades amb erupcions en diversos llocs del planeta.

I per això agafà com a punt de partida tota una sèrie de qüestions molt bàsiques, les que se sol formular la gent que no és experta en el tema, les que a ell li han plantejat pilons de vegades en classes i conferències: “Per què hi ha erupcions volcàniques?”, “On poden produir-se?” “Ens avisen prèviament?”, “N’hi pot tornar a haver a la Garrotxa?”… i sobre elles organitzà la conferència, la qual, globalment, acabà explicant també les idees de “màgia” i de “risc” que, des del mateix títol, va voler que els assistents associéssim al concepte de “volcà”.

Bon professor de didàctica, en Joan Bach inicià la sessió amb un experiment senzill però molt visual i aclaridor, que immediatament captà l’atenció de tothom cap als conceptes que havien de ser el nucli de la conferència: magma, colades, tipus de volcans, distribució sobre el planeta, plaques tectòniques… posant èmfasi progressivament en aquells aspectes que ens resulten més propers en el temps (últimes erupcions que s’han produït) i en l’espai (falles d’Amer i de Llorà, zona volcànica de la Garrotxa…), i ajudant-se de tot tipus d’esquemes i material gràfic.

Finalment, les nombroses preguntes del públic li permeteren d’acabar d’arrodonir l’exposició i, en alguns casos, d’incidir en determinats aspectes concrets i curiosos associats al tema; un tema que, en conclusió, pot ser vist com a fascinant i gairebé màgic, però que no per això està exempt de riscos.

Podeu tornar a escoltar la conferència al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

COM S’ESCRIU UNA NOVEL·LA? CONFERÈNCIA A LES AULES DE CULTURA

El passat 9 de febrer, Rafel Nadal i Farreras, un dels escriptors d’èxit del panorama literari català actual, oferí a les Aules la conferència titulada Com neix una novel·la. El procés de creació literària.

Va ser una conferència plantejada de manera gens convencional, defugint tota teorització sobre el tema i pensada, més aviat, com un discurs de reflexió i d’exposició de vivències personals que l’autor volgué compartir amb els assistents.

En el seu decurs, Nadal va explicar, amb mil matisos i detalls, tres fets viscuts per ell amb una gran intensitat; tres fets senzills, aparentment sense cap gran trascendència, però que en el seu moment el trontollaren, cadascun per raons diferents, i que l’impulsaren a iniciar el procés de creació de tres dels seus llibres, donant-li el to i la perspectiva necessaris per bastir escenes i personatges d’una gran força, i per envoltar-los del context adient.

Parlà primer d’un seu viatge a la Pulla i a la Basilicata, dues zones d’Itàlia de gran bellesa, i reflexionà sobre tot el munt d’idees i de sensacions que va experimentar a la plaça d’un dels pobles visitats, davant del monument als morts durant les dues grans guerres que, en menys de vint anys de diferència, assolaren Europa.

La llista de noms evidenciava que la majoria dels joves a qui es feia homenatge havien format part de la mateixa família, i la conversa mantinguda amb un ancià del poble li donà peu a bastir La maledicció dels Palmisano, un dels llibres més interessants que ha produït i que va ser publicat l’any 2015.

I un altre record de viatge que ens regalà l’autor va resultar absolutament entranyable. En aquest cas ens situà a principis de setembre, a bord del vaixell que s’apartava de l’illa grega d’Icària per navegar cap a la capital, emportant-se persones, famílies, que hi havien passat les seves vacances, en molts casos a casa de familiars que no tornarien a veure fins a l’estiu següent.

Un nen i una nena, seguint una vella tradició dels mariners de l’illa i exposant al sol dos trossos de mirall que l’avi els havia donat abans de salpar, es comunicaren amb ell, fent-li la rateta, mentre la nau va estar navegant prop de la costa escarpada on ell tenia la casa i des d’on ell també els enviava el seu senyal de llum i, ja en aquell moment, d’enyorament. Aquest és el nucli d’un dels més bells textos que apareixen al llibre de records de viatges titulat Mar d’estiu, que aparegué l’any 2020.

Finalment, l’última vivència de què parlà, i que envoltà amb tota la tendresa i l’orgull gens dissimulat d’avi enamorat del seu net, se centrà en la descoberta de la neu per part d’en Jordi, aquest nen que, a tres anys, la va viure per primera vegada, en una casa amb obertures a totes bandes que li permetien de gaudir de l’espectacle.

Nadal ens narrà ben vivament una divertida conversa telefònica en què el nen l’anava fent partícep de les seves extraordinàries descobertes –la neu és blanca!; és freda!; és molla!…– fins a arribar a la més fascinant de totes: I a darrere també hi ha nevat!!! Una conversa en torn de la qual gira un dels capítols més bonics del seu últim llibre, Quan s’esborren les paraules, aparegut a finals del 2021.

Com deia al principi, no hi hagué, al llarg de la conferència, teorització de cap mena; però quedà claríssim a tots els assistents quin és, per a Rafel Nadal, el punt de partida i el procés de creació de les seves novel·les.

Podeu tornar a escoltar la conferència al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari