A LES AULES PARLEM D’HISTÒRIES DE L’ALTA GARROTXA.CRÒNIQUES D’UN TEMPS PASSAT

El passat 23 de novembre vam tenir el plaer d’escoltar una interessantíssima conferència de la mà d’en Josep Vilar Vergés, cap dels Agents Rurals de la Garrotxa i gran entusiasta del paisatge de l’alta Garrotxa i de la seva gent.

Com a introducció una petita mostra d’imatges que estan recollides en articles i en dos llibres que el conferenciant ja ha publicat sobre el tema.

Després es van anar desgranant les històries de pastors, de pagesos, vivències i records de la gent que habita, o millor dit habitava, aquesta zona més agrest de la nostra comarca.

Contrabans, camins d’exili, guàrdies civils, soldats, milicians, maquis, vídues i orfes, nevades i esllavissades. També referències a masos i hostals que van tenir la seva esplendor en un passat no gaire llunyà i que ara resten en runes en racons amagats de les valls.

En resum, històries de supervivència amb pocs recursos, autèntics retalls de vida i que amb l’entusiasme amb que van ser explicades ens van permetre apropar-nos a la geografia humana d’un temps passat prou recent, ric i ple, que contrasta amb la realitat de l’Alta Garrotxa actual, molt més plana i buida.

La conferència amb un nombrós públic ens va permetre fer un tastet sobre un tema de gran valor històric i antropològic.

El contingut de la conferència està disponible al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

VISITA DE LES AULES AL TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA I A L’ESGLÉSIA DE SANTA COLOMA DE CERVELLÓ

El passat 16 de novembre, una cinquantena de membres de les Aules van fer una ruta destinada a aprofundir en l’obra d’Antoni Gaudí.

Al matí estava programada una visita guiada a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, per veure l’església que l’artista hi construí per als treballadors de la fàbrica, església que li va servir com a laboratori de proves per a totes les innovacions arquitectòniques que en aquells anys de tombant de segle anava concebent. I allà ja vàrem poder contemplar l’omnipresència de formes i línies irregulars, inspirades en les que ofereix la natura, i vitralls lluminosos, i decoracions florals …, tot inserit en una edificació de tons terrosos, sobris, i on l’aprofitament de materials era un tret dominant.

Quatre dades que ens donà la guia sobre les cases que habitaven els treballadors ens permeté de fer-nos una idea més o menys precisa del funcionament de les colònies fabrils de l’època i de les formes de vida que s’hi desenvolupaven.

I, a primera hora de la tarda, el grup va entrar al temple de la Sagrada Família, enmig del més fastuós desplegament de colors que el sol de la tarda, tamisat pels mil vitralls, produïa dins la nau. Els tons de blau i verd, els vermells i taronges encesos, els violetes, els grocs… que s’escampaven pel terra i per les columnes van deixar-nos a tots bocabadats.

Les explicacions dels guies, d’altra banda, ens van permetre de “llegir” amb una mica més de coneixement la decoració exterior del temple, i destacaren el gran salt cronològic i estilístic que separa la façana del Naixement, iniciada l’any 1891 i enterament ideada i treballada per Gaudí, i la Porta de la Passió, amb els grups escultòrics que inicià Josep M. Subirachs ja dins la dècada dels 80 i que són una bella mostra del seu estil inconfusible.

La pujada a la torre de la Passió, un recorregut pel museu i la visita final a la tomba de Gaudí , de línies sorprenentment senzilles i sòbries, acabaren de completar una jornada que resultà enormement rica en descobertes i un autèntic plaer estètic.

A continuació us adjuntem dos fragments d’articles periodístics que Joan Maragall publicà a la premsa de tombant de segle, fent-se ressò dels inicis de la construcció de la Sagrada Família i de la manera com la ciutat de Barcelona contemplava, entre astorada i encuriosida, aquell edifici insòlit, que deien que seria quasi com una altra catedral i que anava creixent dia a dia, molt enfora del centre urbà.

El primer va ser escrit l’any 1900 i forma part de l’article titulat EL TEMPLE QUE NEIX:

Part defora de la ciutat, en un d’aquells indrets on, indecisa entre l’aglomerar-se de les indústries i l’eixamplar-se dels barris dels rics, serva encara l’encís del camp entre poblats, allí, com florida de pedra en l’oasi, va alçant-se un temple.
El temple naixent ja té un portal: no té porta ni teulada, però ja té un portal que mira cap al barri dels treballadors. No pot encara aixoplugar, però ja en fa l’acció; ja convida a entrar, i això que tampoc té encara clos. No hi fa res. Tot just naix i ja convida. (…)
Aquest portal és meravellós. No és pas arquitectura, és poesia: vol parlar. No sembla pas una construcció dels homes. Sembla la terra mateixa, la pedra, esforçant-se a perdre la seva inèrcia i volent i començant ja a significar, a donar confosament imatges, figures o semblances del cel i de la terra, amb una mena de barboteig de pedra. És un barboteig de pedra volent dir: Nadal.

Joan Maragall

El segon és de cinc anys més tard, de 1905, quan la construcció ja anava prenent forma i els treballs avançaven amb tota regularitat. Va aparèixer dins l’article titulat A LA SAGRADA FAMÍLIA:

Allà a la Sagrada Família, hi passen coses admirables. Al redós d’aquelles pedres ja miraculoses, s’hi congria un món nou: el món de la pau.
No sé què ho fa que així que s’entra en el clos, que encara no és clos i és més que clos, del temple, que encara no és temple i és tan gran, us entra una forta humilitat, i pau i alegria amb ella. Hi trobareu uns vellets que prenen el sol i unes criatures que juguen entremig dels carreus que han de ser alçats a bastir aquella meravella, mentre pels aires sona invisible el treball del martell i l’escarpa, humil també, sense ràbia ni febre, quasi piadós, entre els cants dels ocells que nien a dalt de les agulles. I el sol toca pertot: i el cel blau és el fons del brodat dels finestrals del llenç de paret que s’alça bellament inacabat. I és la volta grandiosa … Allò és una catedral oberta, que sembla que vulga abraçar tota la ciutat; i els qui s’acosten als braços oberts dels murs, ja senten la calor de l’abraçada.

Joan Maragall

Àlbums de fotos de la sortida:

Visita cripta Colònia Güell

Visita Sagrada Família

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ELS TALLERS DE LES AULES: JOCS MATEMÀTICS PER PENSAR I COMPARTIR

El passat 9 de novembre, les Aules van reprendre una activitat participativa i de raonament que havia funcionat molt bé abans de la pandèmia: el Taller de Jocs per Pensar.

En Gabriel Plana, catedràtic jubilat de Matemàtiques i conductor del taller, hi anà alternant jocs d’observació geomètrica i de raonament, amb alguns entreteniments de màgia i d’enginy; i hi aparegué fins i tot una referència al quadrat màgic que s’amaga en una paret de la Sagrada Família i que podrem entretenir-nos a buscar dimecres que ve, durant la visita que tenim programada al temple.

La possibilitat de treballar amb companys diversos, i de comentar i compartir troballes, errors i resultats va fer la sessió molt amena i ens va deixar a tots amb moltes ganes de tornar-hi.

I també s’ha de dir que el fet de poder utilitzar l’equipament de la sala Bufador de l’Espai Cràter (taules, cadires, material de projecció…), amb tots els avantatges i la comoditat que això suposa, deixà claríssim que aquesta activitat és una de les que caldrà anar repetint, potser de manera periòdica, en un futur.

De moment, la propera edició la tenim programada per al mes de maig i, entremig, el 8 de febrer, tornarem a parlar d’un taller, el TALLER DE SORRES, que ens portarà la Rosa Pons.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

A LES AULES PARLEM DELS DRETS DELS MALALTS I DEL DOCUMENT DE VOLUNTATS ANTICIPADES

El passat 2 de novembre, dos metges jubilats: Loreto Noguer i Ramon Sans, membres tots dos de l’Associació pel Dret a Morir Dignament, oferiren als socis de les Aules una conferència que aprofundí en aquests dos temes.

Un breu recorregut cronològic a partir de la fi del Franquisme permeté veure, en primer lloc, com diversos textos legals han anat concretant al llarg dels anys els drets que tenim totes les persones a ser tractades amb dignitat i respecte en qualsevol situació sanitària en què ens puguem trobar.

A continuació, la conferència se centrà en la importància de deixar escrits els nostres plantejaments i desitjos pel que fa a la manera com volem encarar la fi de la nostra vida, per tal que familiars i professionals sanitaris, a partir del document legal que hom anomena Document de Voluntats Anticipades (DVA), puguin fer que aquests plantejaments i desitjos s’acompleixin fidelment.

La conferència, que atragué un nombrós públic, va servir per donar a conèixer amb rigor uns temes i unes maneres de fer que són ja ben presents a la majoria de societats europees, i que és bo que cadascú pugui plantejar-se lliurement, d’acord amb les seves idees i conviccions.

Per si esteu interessats a tenir més informació sobre el tema, us adjuntem aquests enllaços que us la poden facilitar:

https://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/v/voluntats-anticipades/model-orientatiu-de-dva/

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

UNA VISIÓ A FONS DELS QUADRES I LES ESCULTURES D’ANNA MANEL·LA

El passat dimecres, 19 d’octubre, la doctora en Història de l’Art i professora d’Art Contemporani a la Universitat de Girona Lluïsa Faxedas Brujats vingué a les Aules per oferir-nos la seva anàlisi sobre l’esperit i la sensibilitat que impregnen tota l’obra de l’artista.

Lluïsa Faxedas és qui ha tingut cura de l’exposició titulada ANNA MANEL·LA, 1950-2019. Si jo pogués …, que des de les festes del Tura s’exhibeix a les sales 1 i 2 del Museu Comarcal; i segurament és una de les persones del nostre entorn més o menys proper que millor coneix l’obra d’aquesta artista que, als anys 80 del segle passat, trencà motlles i tòpics pictòrics, s’allunyà dels epígons de l’Escola Olotina i produí un art personalíssim, intimista i d’estètica inconfusible.

La seva conferència permeté als assistents no només aprofundir en aspectes concrets dels seus quadres i les seves escultures (espais, formes, colors…), sovint relacionant-los amb obres produïdes per altres artistes d’arreu que han explorat camins expressius fins a cert punt comparables. També ens portà a reflexionar sobre el sentit i el misteri de les seves figures i dels seus ambients difuminats, sovint inspirats en llocs, racons de la seva vida quotidiana, de la casa on visqué, de l’Olot que va estimar… I l’interès se centrà també en els mateixos títols, tan enigmàtics, que l’artista donà a moltes de les obres i que sovint les envolten de misteri.

La conferència ens permeté, en definitiva, endinsar-nos en el sentit de totes aquestes formes i figures amarades de poesia, i entendre una mica més l’obra d’aquesta pintora i escultora olotina que, per una raó o altra, molts sentim ben propera.

El contingut de la conferència està disponible al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

INICI DE CURS A LES AULES. Itcíar Bollaín i Rosa Lluch ens parlen de pau, entesa i diàleg.

El passat dimecres, 5 d’octubre, a les Aules vàrem encetar un nou curs i ho vàrem fer amb una sessió molt especial. I llarga.

A les 4 ens vàrem trobar a la sala Magma de l’Espai Cràter per veure la pel·lícula MAIXABEL, que havia estat estrenada per Itcíar Bollaín el passat any 2021 i que ens va acarar a una realitat molt dura, la que es va viure a Euzkadi durant massa anys i que finalment desembocà en la dissolució d’ETA. La pel·lícula, però, no parla de política, ni d’història, ni… sinó que se centra en les vivències i el dolor d’unes víctimes (i també d’uns victimaris) que viuen els estralls d’un atemptat perpetrat l’any 2000 contra Juan Maria Jáuregui i que, després d’un llarg procés de dol, i de patiment, i de reflexió, ens mostren un possible camí que pot menar al diàleg, que vol dir a un intent de comprensió i que pot ser un primer pas, tan tímid i incert com es vulgui, cap a la pau.

A continuació, Rosa Lluch Bramon, historiadora i professora a la Universitat de Barcelona, va oferir-nos una conferència també molt especial: a partir dels continguts de la pel·lícula, ella va parlar-nos del seu compromís amb la pau, un compromís indissolublement lligat a les seves vivències com a filla d’Ernest Lluch que, l’any 2000, va ser també assassinat per ETA. I ho va fer serenament, de manera molt propera i des d’una visió molt personal i assentada sobre la seva pròpia experiència de dolor i de racionalització dels sentiments.

El seu discurs es va centrar de manera absoluta en el rebuig de tota forma de violència –tota: vingui d’on vingui–, i en la necessitat de dialogar, de trobar punts d’entesa, de fer una societat on tothom tingui cabuda… amb arguments i reflexions molt difícils de rebatre.

Va ser una sessió d’inici de curs molt especial, de la qual ningú no va sortir indiferent.

El contingut de la conferència està disponible al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

VISITA BARRI GÒTIC DE BARCELONA I EXPOSICIÓ WILLIAM TURNER

El passat 16 de juny, uns cinquanta membres i amics de les Aules de Difusió Cultural vam viatjar fins a Barcelona. Era dijous de Corpus i es podien veure diversos racons emblemàtics on es duu a terme la tradició, del segle XVII, de “L’ou com balla”, el Claustre de la Catedral, la casa de l’Ardiaca, els jardins del Museu Frederic Marés,… L’ou balla al cim del doll de les fonts engalanades amb fruites i flors.

El dinar, al Palau de la Música catalana, un bonic edifici modernista que en el seu antic foyer, convertit en restaurant, ens van oferir un excel·lent dinar.

A la tarda, al MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, vam visitar “El Batec de la Natura”, exposició de pintures que mostren la fascinació d’artistes catalans del segle XIX per la natura. I l’exposició del famós pintor William Turner “La Llum és Color”. Pintor romàntic i gran paisatgista anglès, a cavall dels segles XVIII i XIX, fascinat per la natura, la llum, el color,… plasmava en els seus quadres la seva emoció davant el paisatge. Emoció que els espectadors vàrem poder viure també davant dels esclats de llum de les pintures exposades.

Molt contents del gran dia de què havíem gaudit, vam retornar cap a Olot.

Podeu veure més imatges de la sortida picant AQUÍ

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

100 ANYS DE JAZZ A CATALUNYA (segona part)

En Carles Fontfreda, que, com deveu recordar, el passat 27 d’abril va deixar la seva conferència inacabada, dimecres passat 8 de juny ens en va oferir una segona part, gràcies a la qual vàrem poder acabar de tenir una idea molt completa del que va ser el jazz al nostre país al llarg de la segona meitat del segle XX i dels inicis del XXI.

Aquesta segona conferència va oferir un nivell de detall molt similar a l’anterior, però, partint sempre de la idea clau que Tete Montoliu havia estat la gran figura internacional del jazz que es feia aquí, es va centrar sobretot a dibuixar tota una sèrie d’elements gràcies als quals aquest moviment musical va anar enfortint les seves arrels en determinats sectors de la societat i fent-se cada vegada més conegut i valorat.

Així ens parlà, per exemple, dels festivals internacionals de jazz que, a partir del que se celebrà a Barcelona l’any 1966, proliferaren en ciutats diverses de Catalunya fins al final del segle XX (a Terrassa, a Granollers, a Figueres, a Girona…) i hi portaren intèrprets de renom mundial, fins que el de l’Estartit, celebrat el 2018, hi posà punt final. Per ara.

També parlà de l’obertura de nous clubs de jazz, com la Cova del Drac (entre 1965 i 1992) o la sala Zeleste (inaugurada l’any 1973) que, un cop tancat el Jamboree, en mantingueren l’esperit i l’estil, en uns moments en què, amb l’aparició de les discoteques, gran part del jovent reorientava les seves preferències musicals, no sempre atenent a la qualitat del que se li oferia.

La sala Zeleste, sobretot, atragué músics d’arreu que li donaren un gran prestigi, segurament perquè acollia de manera habitual intèrprets catalans que també el tenien, com el mateix Tete Montoliu, o com Toti Soler o Jordi Sabatés, i tants altres pertanyents ja a una nova generació, molt ben preparada per fer gaudir al públic amb les seves creacions i improvisacions sempre sorprenents i innovadores.

Aquí, a Zeleste, va ser on van prendre volada, als anys 70, grups diversos com Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma o Música Urbana, tots ells amb una base jazzística molt important.

Zeleste, a més, s’erigí com a centre de tertúlies i trobades d’aficionats al jazz, i com a segell discogràfic i empresa de management que donà a conèixer arreu d’Espanya la feina que aquests i altres grups feien a Catalunya; i també creà la primera escola de jazz que hi hagué a país.

Fontfreda es referí també a l’aparició, entre els anys 70 i 80, de grups com La Locomotora Negra o La Vella Dixieland, que vanser els representants més emblemàtics del jazz tradicional que es feia aquí, i acabà el seu recorregut per la història del jazz esmentant les escoles centrades a fomentar-ne l’aprenentatge que s’anaren creant i que, reconegudes i prestigiades de manera immediata gràcies a la qualitat dels seus ensenyaments, fomentaren el coneixement i l’arrelament del jazz entre els més joves i promogueren un canvi radical en el panorama de l’ensenyament musical al país: L’Aula de Música Moderna i Jazz, apareguda l’any 1978; el Taller de músics, el 1979;… fins que, l’any 2000, es posà en marxa l’ESMUCEscola Superior de Música de Catalunya- que va saber recollir i integrar en el seu pla d’estudis tota aquesta tradició ja plenament consolidada.

Cal dir que tot aquest cúmul d’informació vingué acompanyat d’audicions de peces i discos molt triats (Ortodoxia, del grup Jarka; Jam Session-Al Natural, produït l’any 1974 per Núria Feliu; A-FREE-K; My Fifty One Minutes, de Raynald Colom, ja publicat en CD…) i es clogué amb un esment molt elogiós a la Sant Andreu Jazz Band, iniciada l’any 2006 com a projecte educatiu de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i dirigida per Joan Chamorro, la qual ha acabat donant pas a una banda musical formada per nens i joves, d‘on han sortit intèrprets que han aconseguit un gran prestigi arreu, com Andrea Motis.

L’audició de la seva peça per a veu i trompeta, titulada Emotional Dance, posà fi a la conferència que, aquesta vegada sí, resultà perfectament arrodonida i acabada.

Aquesta conferència està disponible al canal de YouTube de les Aules.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

LES AULES RECORDEN L’ARTISTA OLOTÍ MIQUEL PLANA

El passat 25 d’abril va ser, per als socis de les Aules, un dia molt especial, un dia per recordar l’artista olotí, “l’artesà conscient” com el definí Josep M. Terricabras, mort el 20 de maig de 2012.

Al matí, tots els interessats van poder participar en dues visites guiades al seu taller, visites que van ser conduïdes per la Conxita Ayats i per la Magda i l’Elies, els seus fills, els quals comentaren les tècniques i maneres de treballar d’en Miquel; ens mostraren els seus materials d’impressió –la Minerva, els tòrculs, les quantitats ingents de tipus de plom…– i les fustes i les planxes a punt per al gravat, reunits a còpia d’anys i de dedicació acurada; i van parlar també, sobretot, del seu gust per la feina ben feta, rigorosa, exigent; i recordaren anècdotes i vivències, hàbits curiosos i maneres de fer…, que sovint ens feren somriure i que van aconseguir que, en moments gairebé màgics, en Miquel semblés fer-se present enmig de tots plegats, a punt per començar a treballar.

A la tarda, a la Sala Magma de l’Espai Cràter, vam poder gaudir de dues presències de luxe, reunides allà tan sols perquè havien mantingut una bona amistat amb en Miquel, i hi havien col·laborat durant anys, i hi havien compartit pilons de coses.

El filòsof, escriptor, catedràtic emèrit a la Universitat de Girona i polític Josep M. Terricabras, ens oferí la conferència titulada Miquel Plana, l’artesà conscient, i en el seu decurs ens parlà de l’enorme distància que el separà sempre del capitalisme, a les antípodes de les seves actituds de senzillesa i de servei. I del fet que, sense necessitat de grans proclames, el seu art de cada dia esbandia qualsevol dubte sobre la seva ideologia i deixava claríssims els seus principis en relació a temes essencials com el país, la llengua, el compromís cívic…

També al·ludí al seu tarannà perfeccionista, que l’empenyia a valorar i fer la feina ben feta, sense concessions a l’error. I mostrà les seves obres més grans, els seus llibres de bibliòfil, com a exemples clars d’obres d’art total, en què cada detall era tractat amb una cura extrema i en què en Miquel prenia el mateix interès en els detalls tècnics –tria del paper, estampació, enquadernació…– com en el conreu de la confiança i de l’amistat, tant dels escriptors i artistes de gran volada amb els quals col·laborava, com dels “clients” que, adquirint i valorant les seves obres, li permetien de tirar endavant… i crear-ne més.

A continuació, en Domènec Moli, amb un punt d’emoció a la veu, senzillament recordà l’amic, la persona amb qui, durant anys i anys, havia compartit feines, i xerrades de les d’arreglar el món, i descobertes tècniques, i maldecaps per si el llibre sortiria bé, agradaria, es vendria… i, sobretot, plantejaments ideològics, i preocupacions polítiques i socials, i sentiments de debò.

El final del seu parlament, sincer, inqüestionablement autèntic, deixà els assistents amb el cor petit, petit, i amb la sensació d’haver viscut una diada extraordinària.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

VISITA AL MUSEU D’ART MODERN DE CERET

El passat 18 de maig, uns seixanta membres i amics de les Aules de Difusió Cultural vam viatjar, a primeres hores de la tarda, fins a Ceret, al Vallespir, per visitar el seu Museu d’Art Modern.

Aquest museu fou creat el 1950 gràcies a l’empenta d’artistes tan reconeguts al segle XX com Picasso i Braque i les seves creacions cubistes, Manolo Hugué, Matisse, Herbin, Gris, Soutine, Miró i molts altres que, ja llavors o més recentment, van fer estades a Ceret i els seus voltants per treballar en les seves obres inspirats en el seu paisatge. Obres d’aquests i altres artistes que podem veure en les sales del museu.

Tancat gairebé dos anys per reformes i ampliació de l’espai, el museu ha reobert amb una exposició temporal de l’escultor barceloní Jaume Plensa: Cada rostre és un lloc.

Aquesta exposició instal·lada en els espais nous del museu consta d’obres majoritàriament inèdites, escultures que són rostres esculpits en materials molt diversos: marbre, bronze, acer inoxidable,… Els rostres de caps de models femenins es presenten allargats, donant-los un sentit d’elevació, d’unió entre l’infern i el cel. Dialoguen entre ells o interpel·len l’observador, juguen amb la visibilitat i la invisibilitat de les formes…

En paraules de l’artista, aquestes escultures ”ens demostren com el rostre és un territori extraordinari per parlar de l’ésser humà”.

Plensa també vol homenatjar amb aquesta exposició les víctimes innocents de la guerra d’Ucraïna, en una mena “d’homenatge a tots els rostres, perquè tots ens assemblem tant que fins i tot és escandalós que no ens diguem igual”.

També hi trobem dibuixos, estudis i esbossos dels caps que no fan sinó completar l’exposició de rostres.

“El rostre és el gran regal que fem als altres, la porta que tenim per obrir-nos als altres”.

Visitat el museu al complet, les pintures, escultures, obres de terrissa, plats, etc de les sales, l’exposició d’en Plensa, emocionats, agraïts i ben satisfets pel que hi hem trobat no ens queda més que sortir a passejar per placetes i carrerons d’aquesta bonica vila de la Catalunya Nord, comprar cireres, comentar l’encert de la nostra sortida i cap a casa hi falta gent.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari